Córrer per córrer

Després de seguir disciplinadament entrenaments, d’intentar millorar marques, de preparar 2 maratons rigorosament arriba el moment de la calma, el dia que et lleves i surts a córrer només si et ve de gust. I no em preocupen els ritmes, i m’és igual si s’acaben els dorsals d’una o altra carrera multitudinària i no passa res si substitueixo un entrenament per unes birres a una terrassa o per una estona al sofà, sense més.

Progressivament he anat tornant a l’inici, al córrer per córrer, al córrer per passar-ho bé, perquè havia deixat de passar-m’ho bé. Corro, corro perquè m’agrada, perquè em sento fabulosament bé llevant-me aviat al matí per sortir 40 minutets, perquè m’agrada la sensació que et queda després de suar, perquè la dutxa post-entrenament és glòria, perquè em segueix agradant córrer, però ara d’una altra manera.

D’Amposta a Borredà

cursa AmpostaAra respiro, i farem alguna cursa, però sense anar amb el cor a la boca, sense anar a rebentar cap cronòmetre, senzillament pel gust de córrer, de fer-ho amb gent o de fer-ho per llocs nous. Un exemple a Amposta a principis de març, m’ho vaig passar pipa, corrent amb l’Arantxa fins la meta, mantenint un bon ritme i somrient.

L’altra novetat ha estat l’estrena en curses de muntanya, bé, no va ser gaire exigent, però precisament responent a aquesta etapa de tranquil·litat ens va anar de conya. La Borredà Xtrail (opcíó 11km)-> divertimento, poca gent, fantàstica organització i una ruta molt maca i facilona, ah! i un sol fabulós després d’una horrible predicció de pluja. Francament divertit, em vaig passar tot el camí dient “què xulo”, “què bé m’ho estic passant”, “què bé em trobo”.borreda xtrail

Doncs així, sense més, fantàstic, ni cas al rellotge, cap pressió, cap pressa i gaudint a cada passa. Així m’agrada, tornen les ganes i la il·lusió, corro disfrutant i vaig contenta. Per ara seguirem amb el córrer per córrer, poques sèries, excursions a la muntanya, alguna que altra cursa sense ambicions de temps i a veure si al juny ens trobem amb les bateries prou carregades per encarar de nou el dur i tediós entrenament de marató, que la de Berlín bé s’ho mereix.

Veurem per on bufa el vent en aquell moment, ara per ara som aquí i el córrer per córrer em fa feliç.

La darrera i la primera de l’any

Vaig deixar el 2014 amb una Cursa dels Nassos decebedora i entro amb un Sant Antoni satisfactori. En totes dues curses aplico allò del “reculls el que sembres”, sense entrenar al 100% no faré temps de bandera, però ho sé, en sóc conscient i, ara, m’està bé.

Cursa dels Nassos – brillant fins el 8

No faré ara la gran crònica quilòmetre a quilòmetre que és avorrit. El que sí que subratllo és el genial que és córrer amb algú: clavades fins el 8 amb la Carol, pràcticament de la mà, estirant-nos, animant-nos i ajudant-nos. Els quilòmetres van fer molta més via de l’habitual, em vaig trobar fantàstica. Al 7 ens trobem al David i fem grup de tres. La Carol va a fer marca i ho aconsegueix. Jo? Al 8 un flat dolorós em clava, no sé ni com arribo al final, arrossegada pel lateral i tothom avançant. Molt frustrant. Etern. La Carol feliç em rep amb un somriure d’orella a orella, ja m’han passat tots els mals, la seva alegria em contagia, me l’embutxaco i escupo el mal gust dels darrers 2 km.

Cursa de Sant Antoni – tornen els 45′

Sant antoni02La satisfacció de que m’he esforçat i els darrers 200 m en són testimoni: què llargs!!! què lenta!!! quin patir!!!

Repetim l’estratègia de Nassos i sortim amb la Carol, però al 3 ja m’adono que no puc seguir-la. La deixo anar que ha de baixar de 45′ i jo ara no m’hi veig capaç, m’està arrossegant i no m’agrada. Se m’allunya volant, coi que lleugera va la tia!!!

Sant antoni01Faig una cursa força merda d’ànims, irregular, fotuda per les pujades (lleus, ho sé). Els ànims de l’equip em van empenyent. Al pas pel 5 veig que si no passa res tornarem al 45′ i ja em dono més que per satisfeta. Passen els quilòmetres i tornem a la Gran VIa, m’ha caigut el ritme del 6-8, però ja arribem.

La darrera recta és un infern, si no és pels crits dels companys entro encara més arrossegada. Però hi som, tornem amb els 45′. Satisfeta, és al que venia. La mmp haurà d’esperar, no l’he treballada prou així que no podia pas recollir-la.

24hores corrents en pista

El diumenge passat els Corredors.cat van  organitzar novament les 24 hores d’atletisme a Can Dragó que han acabat recaptant prop de 10.000€ per l’ELA. Es tracta bàsicament d’això: 24 hores donant voltes a una pista individualment, per parelles o bé en equip.

Amb el BCteam ens vam mobilitzar un grup molt generós per poder cobrir totes les 24hores.

Com que ve Nadal i la gent te tendència a l’edulcoralisme intentaré que el post no quedi excessivament ensucrat però la veritat és que només faltaven els coets i el confeti que això de fer coses amb un equip així de maco fa molta il·lusió-> ensucrada 1

bcteam

Córrer de matinada

fotoEl programa dissenyat deia que havia de córrer de 1 a 2 de la matinada. Finalment vam arribar a Can Dragó a quarts de dotze i vam fraccionar les curses en tandes de 20 ‘. Sí, sí, a les 2 de la nit estava cagada de fred donant voltes a una pista. Ei! i amb alegria i bon ritme. Un gust! Els companys animant, arraulits sota una manta, fent una cervesa… N’hi ha que s’hi van passar tot el dia allà organitzant l’equip i animant, més bonics!! Com no t’has de deixar els bessons a la pista amb gent així?! … -> ensucrada 2

Molt còmoda, contenta, somrient i congelada de fred. A quarts de quatre tornem a casa a dormir una estoneta, però no gaire, amb un ull obert actualitzant constantment el mòbil a veure com anava l’equip en la classificació: molt i molt bé!!!! El whapp treu fum, ànims a la pista i al telèfon.

Llevar-se i córrer

A les 10:00 ens tornem a plantar a la pista. Cafè en un termo, cares glaçades, cares de “no he dormit”. Ens incorporem als relleus curts per donar un cop de ma als que fa hores que són allà corrents. Uns altres 15′ donant voltes, contenta i cansada però lleugera. Va apareixent la resta de l’equip que ha anat corrent al llarg de les 24 hores. A les darreres voltes ja tots aplaudint, al final entre tots hem culminat 817 voltes a la pista, el que ens ha merescut la segona posició: un èxit!!

bcteam 24hores

M’ho he passat molt bé! Molt eh!! per les estones que he corregut, per les que he animat, per les que he compartit… Constato, un cop més, que això d’aterrar dins aquest equip ha estat un gran encert, amb un entorn així és fàcil millorar, fer amics i l’èxit compartit té molt més bon gust-> ensucrada 3.

I amb el post edulcorat Bon Nadal i fins aviat 😉

Cursa de Sant Andreu, estrena en 5k

Si poc m’agraden els 10k perquè vaig amb la llengua fora, no cal ni explicar com respirava diumenge passat als 5k de Sant Andreu. Diuen que és un bon test pel 10k i que et dona més xispilla. Doncs mira, no tenia pas res millor a fer que passar-me un matí de diumenge hiperventilant i amb les pulsacions revolucionades.

SI no tira que ho faci l’altre

Fa fred, ideal! Rendeixo millor i m’agrada molt més que la calorada. A la línia de sortida ens hi posem amb la Carol, el Cesc i el David. Avui la cursa es mereix explicació més detallada perquè ha estat un festival! El David surt com un boig i desapareix, la Carol i el Cesc se m’escapen aviat, decideixo que van massa de pressa per a mi, però els mantinc a certa distància amb la mirada clavada a les vambes de la Carol, això sí, no em pregunteu de quin color eren, jeje!!

Pateixo aviat però no se m’allunyen, al cap de 3 quilòmetres veig que m’hi vaig apropant, han abaixat el ritme, així que em decideixo a enganxar-los. Passo a la Carol i em quedo al costat del Cesc, tots tres en grupet, forço una mica i segueixen, abaixo el ritme i empeny el Cesc, torno a estrènyer dents i ens anem animant, en silenci, i empenyent, muts, els uns als altres. A 300 m de la meta veiem el David que ha hagut de reduir ritme. El Jordi ens crida “ja el teniu”. No puc ni respirar, em clavo darrera el Cesc, no em giro, però noto la Carol al clatell esforçant-se i patint, però enganxada.

La darrera recta es un infern. Però creuem i ens abracem. Uns 22′ amb regust a glòria, eufòria, companyerisme i equip, sola segur que no hagués fet pas aquest temps.

I després diuen que això de córrer és un esport individual! He patit com una animal, però què bé que m’ho he passat!!

Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

clot 02Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

clot 01Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

Corsa dei Santi, de passeig per Roma

IMG_5350Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.

Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.

L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.

Poca organització, molta festa

sortida Corsa dei Santi

No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.

IMG_5355

No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.

No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.

De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!

arribadaEls carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.

L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)

corsa santi01

 

Correbarri – Arrossegada però feliç

correbarriEi, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.