Córrer per córrer

Després de seguir disciplinadament entrenaments, d’intentar millorar marques, de preparar 2 maratons rigorosament arriba el moment de la calma, el dia que et lleves i surts a córrer només si et ve de gust. I no em preocupen els ritmes, i m’és igual si s’acaben els dorsals d’una o altra carrera multitudinària i no passa res si substitueixo un entrenament per unes birres a una terrassa o per una estona al sofà, sense més.

Progressivament he anat tornant a l’inici, al córrer per córrer, al córrer per passar-ho bé, perquè havia deixat de passar-m’ho bé. Corro, corro perquè m’agrada, perquè em sento fabulosament bé llevant-me aviat al matí per sortir 40 minutets, perquè m’agrada la sensació que et queda després de suar, perquè la dutxa post-entrenament és glòria, perquè em segueix agradant córrer, però ara d’una altra manera.

D’Amposta a Borredà

cursa AmpostaAra respiro, i farem alguna cursa, però sense anar amb el cor a la boca, sense anar a rebentar cap cronòmetre, senzillament pel gust de córrer, de fer-ho amb gent o de fer-ho per llocs nous. Un exemple a Amposta a principis de març, m’ho vaig passar pipa, corrent amb l’Arantxa fins la meta, mantenint un bon ritme i somrient.

L’altra novetat ha estat l’estrena en curses de muntanya, bé, no va ser gaire exigent, però precisament responent a aquesta etapa de tranquil·litat ens va anar de conya. La Borredà Xtrail (opcíó 11km)-> divertimento, poca gent, fantàstica organització i una ruta molt maca i facilona, ah! i un sol fabulós després d’una horrible predicció de pluja. Francament divertit, em vaig passar tot el camí dient “què xulo”, “què bé m’ho estic passant”, “què bé em trobo”.borreda xtrail

Doncs així, sense més, fantàstic, ni cas al rellotge, cap pressió, cap pressa i gaudint a cada passa. Així m’agrada, tornen les ganes i la il·lusió, corro disfrutant i vaig contenta. Per ara seguirem amb el córrer per córrer, poques sèries, excursions a la muntanya, alguna que altra cursa sense ambicions de temps i a veure si al juny ens trobem amb les bateries prou carregades per encarar de nou el dur i tediós entrenament de marató, que la de Berlín bé s’ho mereix.

Veurem per on bufa el vent en aquell moment, ara per ara som aquí i el córrer per córrer em fa feliç.

La darrera i la primera de l’any

Vaig deixar el 2014 amb una Cursa dels Nassos decebedora i entro amb un Sant Antoni satisfactori. En totes dues curses aplico allò del “reculls el que sembres”, sense entrenar al 100% no faré temps de bandera, però ho sé, en sóc conscient i, ara, m’està bé.

Cursa dels Nassos – brillant fins el 8

No faré ara la gran crònica quilòmetre a quilòmetre que és avorrit. El que sí que subratllo és el genial que és córrer amb algú: clavades fins el 8 amb la Carol, pràcticament de la mà, estirant-nos, animant-nos i ajudant-nos. Els quilòmetres van fer molta més via de l’habitual, em vaig trobar fantàstica. Al 7 ens trobem al David i fem grup de tres. La Carol va a fer marca i ho aconsegueix. Jo? Al 8 un flat dolorós em clava, no sé ni com arribo al final, arrossegada pel lateral i tothom avançant. Molt frustrant. Etern. La Carol feliç em rep amb un somriure d’orella a orella, ja m’han passat tots els mals, la seva alegria em contagia, me l’embutxaco i escupo el mal gust dels darrers 2 km.

Cursa de Sant Antoni – tornen els 45′

Sant antoni02La satisfacció de que m’he esforçat i els darrers 200 m en són testimoni: què llargs!!! què lenta!!! quin patir!!!

Repetim l’estratègia de Nassos i sortim amb la Carol, però al 3 ja m’adono que no puc seguir-la. La deixo anar que ha de baixar de 45′ i jo ara no m’hi veig capaç, m’està arrossegant i no m’agrada. Se m’allunya volant, coi que lleugera va la tia!!!

Sant antoni01Faig una cursa força merda d’ànims, irregular, fotuda per les pujades (lleus, ho sé). Els ànims de l’equip em van empenyent. Al pas pel 5 veig que si no passa res tornarem al 45′ i ja em dono més que per satisfeta. Passen els quilòmetres i tornem a la Gran VIa, m’ha caigut el ritme del 6-8, però ja arribem.

La darrera recta és un infern, si no és pels crits dels companys entro encara més arrossegada. Però hi som, tornem amb els 45′. Satisfeta, és al que venia. La mmp haurà d’esperar, no l’he treballada prou així que no podia pas recollir-la.

Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

clot 02Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

clot 01Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

Corsa dei Santi, de passeig per Roma

IMG_5350Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.

Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.

L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.

Poca organització, molta festa

sortida Corsa dei Santi

No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.

IMG_5355

No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.

No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.

De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!

arribadaEls carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.

L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)

corsa santi01

 

Correbarri – Arrossegada però feliç

correbarriEi, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

mercè bcteam

Sense ritme, anar badant

bc team 01Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

bc team 02Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

10k Camarles, calorada amb final sorprenent

precursaI quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això correntsem feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

ariadna suantArribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

metaEls darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

postcursa

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

massatgeI clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!