Córrer per córrer

Després de seguir disciplinadament entrenaments, d’intentar millorar marques, de preparar 2 maratons rigorosament arriba el moment de la calma, el dia que et lleves i surts a córrer només si et ve de gust. I no em preocupen els ritmes, i m’és igual si s’acaben els dorsals d’una o altra carrera multitudinària i no passa res si substitueixo un entrenament per unes birres a una terrassa o per una estona al sofà, sense més.

Progressivament he anat tornant a l’inici, al córrer per córrer, al córrer per passar-ho bé, perquè havia deixat de passar-m’ho bé. Corro, corro perquè m’agrada, perquè em sento fabulosament bé llevant-me aviat al matí per sortir 40 minutets, perquè m’agrada la sensació que et queda després de suar, perquè la dutxa post-entrenament és glòria, perquè em segueix agradant córrer, però ara d’una altra manera.

D’Amposta a Borredà

cursa AmpostaAra respiro, i farem alguna cursa, però sense anar amb el cor a la boca, sense anar a rebentar cap cronòmetre, senzillament pel gust de córrer, de fer-ho amb gent o de fer-ho per llocs nous. Un exemple a Amposta a principis de març, m’ho vaig passar pipa, corrent amb l’Arantxa fins la meta, mantenint un bon ritme i somrient.

L’altra novetat ha estat l’estrena en curses de muntanya, bé, no va ser gaire exigent, però precisament responent a aquesta etapa de tranquil·litat ens va anar de conya. La Borredà Xtrail (opcíó 11km)-> divertimento, poca gent, fantàstica organització i una ruta molt maca i facilona, ah! i un sol fabulós després d’una horrible predicció de pluja. Francament divertit, em vaig passar tot el camí dient “què xulo”, “què bé m’ho estic passant”, “què bé em trobo”.borreda xtrail

Doncs així, sense més, fantàstic, ni cas al rellotge, cap pressió, cap pressa i gaudint a cada passa. Així m’agrada, tornen les ganes i la il·lusió, corro disfrutant i vaig contenta. Per ara seguirem amb el córrer per córrer, poques sèries, excursions a la muntanya, alguna que altra cursa sense ambicions de temps i a veure si al juny ens trobem amb les bateries prou carregades per encarar de nou el dur i tediós entrenament de marató, que la de Berlín bé s’ho mereix.

Veurem per on bufa el vent en aquell moment, ara per ara som aquí i el córrer per córrer em fa feliç.

Anuncis

We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.weownthenight

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

  • Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
  • El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
  • Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

aeroportArribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

foto Nike

anellL’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l'expedició

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

petóEns plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

collaretArribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

nenes que correnI aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Blogs personals de córrer, per…?

blogs correr

Fa uns quants dies vaig llegir un tweet del Sr. @pucurull on exclamava una cosa similar a “desenganyeu-vos, els blogs personals de corredors només us els llegiu vosaltres mateixos“.

Què en traiem, doncs, de dedicar temps a escriure quan, per què, com, quant i què correm? Ens agrada ensenyar, ens agrada exhibir-nos: qui no comparteix, no existeix, això ens ha ensenyat la societat 2.0. Al cap i a la fi, qui escriu un blog té l’esperança que algú el llegeixi i, què afortunat aquell que rep la benedicció de la totpoderosa viralitat!

També hi ha el grup d’agnòstics que fa del blog un arxivador on emmagatzemar les sensacions de curses i entrenaments. No es preocupen tant per la omnipresent viralitat, però sense abraçar-ne la fe esperen igual l’empatia de lectors-corredors i notificacions de comentaris i visites.

Invocant la viralitat

La deessa viralitat és puntillosa i maniàtica, no escolta totes les pregàries, menys encara si només parlem de nosaltres mateixos i fem cròniques de curses tedioses, llargues i remarcant el ritme de cada quilòmetre. Jo no predico gaire la seva fe, sóc més del grup d’agnòstics que escriu per col·leccionar o més aviat dels descreguts periodistes que ja saben que dels articles: el lector mira bàsicament les fotos!!

Entro a Google: blogspot+correr = 18.500.000 entrades / wordpress+correr = 3.410.000, una colla d’exhibsionistes despullant un diari personal de córrer esperant que una url voli per twitter en forma de RT. I pels que encara conservin aquesta fe i vulguin que el marcador de visites es dispari:

  • no parlis de tu, l’egocentrisme no és mediàtic, a no ser que siguis algun tipus de celebritat i que veure’t en malles tingui cert interès morbós-popular
  • no estiguis 3 mesos sense publicar: SantGoogle t’enviarà a la cua de les cerques
  • contingut no és sinònim de llargs i desordenats paràgrafs: escriu el que t’agradaria llegir -> si interessa -> aporta alguna cosa nova-> et seguiran -> benedicció viral
  • ##########hastags + @@@@@mencions + enllaços = llum viral divina
  • pobre de tu que et deixis una xarxa social! hìperconnectat!

Agnòstics que corren per lliure

“Avui he fet sèries de 1.000”, “Demà corro la meva primera mitja” i “He fet mmp” són frases allunyades del que SantGoogle enviaria al paradís de la primera pàgina de cerques. però qui les escriu, realment es preocupa de que allò no sigui d’interès públic?

  • escriu el que doni la gana si t’és igual tenir 1 o 1.000 visites
  • és el TEU blog, si vols detallar ritmes, vambes que duies o pulsacions de cada una de les sèries que has fet: NO ET TALLIS
  • dissenya com a tu et sembli, posa les fotos que vulguis, oi que a casa teva poses les cortines del color que vols i ningú et critica si el vermell combina amb el verd del sofà? Bé, potser la teva mare, però tampoc sap gaire què és un blog. Doncs apa!
  • Això sí, si vols que et comentin – comenta a altres blogs, quid pro quo runner!!

És possible que no interessi a ningú una crònica d’una cursa, una descripció d’un entrenament o què correré l’any vinent, però potser hi ha algú que ho llegeix, no es queda només amb les fotos i arriba fins el final i en treu alguna cosa. Tan important és que el teu blog sigui esclau dels likesSigueu lliures, escriviu el que us sembli i si la fe viral us somriu expliqueu-m’ho!

Bones festes i bon any nou

Salut i km!

1 any després…

samarretes

les samarretes de tot un any 😀

El 22 d’abril de 2012 vaig fer la meva primera cursa de 10k: la dels Bombers. Llavors feia uns mesos que entrenava i no em feia pas a la idea que un any després hauria fet més de 10 curses de 10km, tres mitges i la Behobia. El proper diumenge encaro amb especial entusiasme i energia aquesta cursa. Però…què ha passat en un any!?

Del “mira, això no està malament” a “la febre de les curses”

Tot va començar amb unes escandaloses vambes de color fuccia que em pensava que eren per córrer, però després va resultar que no (coses d’amortiguació i no sé quins set sous que no entenia). Les primeres sortides de 2 o 3 quilómetres van ser per provar si allò m’agradaria (jo era de les del tòpic de “córrer és de covards” i “cansa massa”, oi tant si cansa, jeje) i després ja va arribar el repte de la cursa i em vaig preparar a consciència durant 3 mesos, amb  algun entrabanc de lesió pel mig ;).

Vila olímpica

automotivació a la VIla Olímpica

Després de creuar la meta de bombers vaig veure clar que no en tindria prou amb una vegada! Allò va ser com ser una solista dalt d’un escenari i que tothom m’aplaudís. Hi havia milers de persones, però em sentia el moment meu, el que suposo que debia passar a tothom. I aquesta és la màgia, que cada vegada que creues una meta és un èxit personal però compartit, generalment, amb milers de desconeguts amb la cara igual de vermella i esbufegant.

Congelada o acollonida a Behobia

Congelada o acollonida a Behobia

Curses ràpides, lentes, amb dolor, frustrants, en companyia, agonitzant… de tots colors. Tampoc cal entrar al detall de totes elles, només una menció especial a la Behobia, i es que els que l’heu feta m’entendreu: estrenar-se en 20km en aquesta cursa és increïble! Llàstima que l’havia de fer en companyía i al final vaig acabar sola, maleïdes lesions!

I aquest diumenge a volar a la cursa de Bombers, a veure si assolim el repte dels 45′, serà mooolt dur però vaig amb llebre particular que potser m’ajuda ;). La mateixa llebre que ha evitat que fés el doble de curses aquest any, que em destrocés abans d’hora, que em precipités, que cremés etapes i que m’ha ensenyant a anar pas a pas :), així qualsevol s’enganxa a córrer 🙂 !!!

 

Coses que he après

– Córrer no caduca ni té edat!! Nena!!! No cal que facis totes les curses del món en un any

– Descansa!! Ho has sentit mil vegades: “el descans és igual o més important que l’entrenament”

– Si entrenes pots arribar!

– Respecta les distàncies!

– Una fractura per estrès no es cura en dos setmanes! PARA!

– Dolor, molèstia o cames carregades: diferencía i actua en conseqüència!

– Hi ha corredors sense pietat que si per adelantar-te t’han de posar el colze a la boca, endavant i a entomar :O

– Què vol dir condromalacia rotuliana, tandebó no ho sapigueu mai 😉

– Hi ha corredors educats que respecten el teu pas i demanen disculpes si es creuen 🙂 !!!!

– Ets una petita llagosta, un jove padawan que encara té molt per reCórrer

i el que encara he d’aprendre…..

No ho tornis a fer!

– Córrer amb dolor per veure “si passa”

– Sortir a córrer al migdia en ple juliol, BURRA!

– Córrer curses massa seguides sense deixar que el cos torni a lloc

– Entrenar amb l’esmorzar encara baixant per l’esòfag

Think big

I properament nou repte pel 2013… només una pista: hi ha un 4, un 2 i alguna cosa més 😀 ahahahha

Ànim maratonians, us espero al 32

Sí, diumenge és la Marató de Barcelona i a la web hi diu que hi ha 18.371 valents que la correran. No sé si és la xifra definitiva però igualment em sembla increïble i molt lloable!
marato1Des d’aquí us vull desitjar la millor de les sorts a tots els que hi participeu, segur que heu entrenat dur i a consciència i diumege sereu a la línea de sortida amb els nervis a flor de pell però disposats a assolir el gran repte de tot corredor “popular”. La meva admiració per tot el que heu entrenat i per enfrontar-vos a aquest gran repte! I el millor dels desitjos perquè arrasseu diumenge!!

Us espero al 32

Si la policia no em barra el pas, ;), em plantaré sobre el km 32 càmera en ma per donar-vos ànims a una de les parts més dures de la cursa i per retratar-vos a tots els que pugui. Així que si us fan figa les forces penseu que al 32 hi haurà una boja preparada per immortalitzar la vostra gesta!

Què en diuen?

Sembla ser que només l’1% de la població mundial ha corregut una marató! Així que formeu part d’aquest ínfim percentatge d’agosarats, inconscients o motivats, com ho vulgueu veure! Jo més aviat diria valents, amants dels reptes i respectuosos per la distància mítica de Fidípides.

Emil Zatopek: “Som diferents, en essència, d’altres homes. Si vols guanyar alguna cosa corre 100m. Si vols experimentar alguna cosa: corre una marató

Grete Waitz (després de guanyar la seva primera, de 9 maratons de NY): “No correré mai més això!

Desconegut: “Concentra’t sempre en el lluny que has arribat, no en el que et queda per arribar

Desconegut: “Al km 32, pensava que era mort. Al 35, desitjava estar mort. Al 38, sabia que estava mort. Al 42,195, sabia que m’havia convertit en algú masa dur per matar

 

Finishers el 2012

Els valents que vàren acabar una marató el 2012, segons Running USA. Barcelona en la posició 10!

1 Bank of AmericaChicago, IL 37,475
2 Virgin London, GBR 36,705
3 Tokyo, JPN 34,656
4 BMW Berlin, GER 34,348
5 Paris, FRA 32,980
6 Osaka, JPN 27,157
7 Honolulu, HI 24,069
8 Marine Corps, DC 23,519
9 Boston, MA 21,616
10 Zurich Barcelona, ESP 19,198
11 Honda LA, CA 18,919
12 Naha, JPN 17,819
13 Kobe, JPN 16,818
14 Ibusuki Nanohana, JPN 15,785
15 Joon Ang Seoul Int’l, KOR 15,346

Aviat seguiré la línea blava amb vosaltres

blue lineEn dies com aquests, previs a la Marató de Barcelona, encara tinc més ganes de formar part d’aquest 1%. Estic segura que arribarà, però vull ser prudent i no precipitar-me, per tenir el temps necessari per entrenar i assumir la dificultat de la prova.

Ara és el vostre moment. Disfruteu, patiu, lluiteu, combateu els pensaments negatius, correu amb el cap i penseu que els que som fora us acabarem d’empènyer amb els nostres ànims.

A conquistar els 42,195!!

Club o no club, aquesta és la qüestió

Un dels grans beneficis de córrer és que tens un moment per a tu, un moment personal, íntim, on escoltes el teu cos, la teva evolució i el teu respirar. No canvio aquesta sensació per res, però, últimament, vaig pensant que sortir en companyia de tan en tan també té els seus beneficis i, a més, pot ser interessant formar part d’un grup on compartir la mateixa afició. És per això que darrerament vaig pensant en la possibilitat de formar part d’un club, equip o grup de corredors.

Clubs, grups i associacions

club o no clubQuan li pregunto al Sr.Google: club running Barcelona, em dona 35 milions d’entrades!!! El Sr.Twitter és una mica més agraït i filtra una mica millor per descobrir les possibilitats. Tenim grups de corredors com els RedRunners, que ja es descriuen com a NO club de running i on la seva filosofía és passar-s’ho bé, tenen un fòrum, una samarreta de grup, entrenaments planificats i una llista amb tots els participants, sembla divertit! És gratuït, aquí entenc que només es paga la samarreta, i les braves si arribes l’últim 😉

Els Corredors.cat són una associació, també tenen equipació pròpia per identificar-se, un fòrum força actiu i aposten per l’ús del català a la xarxa i el foment de l’activitat esportiva. També em motiva força, especialment per la vessant de la llengua i que les quatre barres formin part de l’equipació, tots els hem vist a les curses! S’ha de pagar una petita quota anual.

Després trobem el Nike Running club, que bàsicament és una trobada setmanal per fer quilòmetres en companyia.

Llavors apareixen els clubs associats a botigues, com el RunnersWorld o l’EvasionRunning. En aquest cas ja parlem de pagar una quota anual, però clar, a banda de l’equipació t’ofereixen entrenaments dirigits i trobades. Això sí, a l’estar vinculats a botigues t’ofereixen suculents descomptes per la compra de material.

I encara me’n queda un per valorar, el recentment aparegut club del diari Sport, La Bolsa del Corredor. També parlem de quota anual, equipació, un pla personal i entrenaments setmanals (1 o 2) a més de descomptes i sortejos. Em motiva la combinació de pla personalitzat i entrenaments en grup. M’agrada que siguin molt actius a les xarxes socials.

Què triar?

Vet aquí la gran pregunta. Des del meu punt de vista les quotes anuals són generalment assequibles i et donen un plus perquè pots fer entrenaments tècnics amb grup on millorar, tenir un seguiment i conéixer altres corredors. A més, quan vens d’un entorn on hi ha pocs runners, segur que s’agraeix vincular-te amb altres apasionats del running i anar acompanyat a curses, compartir els nervis dels minuts abans de la sortida i l’èxtasi de l’arribada.

Així doncs, aquí queda la meva reflexió en veu alta. Crec que al final m’acabaré decidint per un club o altre o associació o grup, encara per decidir quin serà, però ja us ho faré saber. Per ara, seguire gaudint de la intimitat de les sortides setmanals entrenant i ben aviat hi afegiré algun entrenament en grup, tot i que encara no sé sota quin color de samarreta.