Després de seguir disciplinadament entrenaments, d’intentar millorar marques, de preparar 2 maratons rigorosament arriba el moment de la calma, el dia que et lleves i surts a córrer només si et ve de gust. I no em preocupen els ritmes, i m’és igual si s’acaben els dorsals d’una o altra carrera multitudinària i no passa res si substitueixo un entrenament per unes birres a una terrassa o per una estona al sofà, sense més.
Progressivament he anat tornant a l’inici, al córrer per córrer, al córrer per passar-ho bé, perquè havia deixat de passar-m’ho bé. Corro, corro perquè m’agrada, perquè em sento fabulosament bé llevant-me aviat al matí per sortir 40 minutets, perquè m’agrada la sensació que et queda després de suar, perquè la dutxa post-entrenament és glòria, perquè em segueix agradant córrer, però ara d’una altra manera.
D’Amposta a Borredà
Ara respiro, i farem alguna cursa, però sense anar amb el cor a la boca, sense anar a rebentar cap cronòmetre, senzillament pel gust de córrer, de fer-ho amb gent o de fer-ho per llocs nous. Un exemple a Amposta a principis de març, m’ho vaig passar pipa, corrent amb l’Arantxa fins la meta, mantenint un bon ritme i somrient.
L’altra novetat ha estat l’estrena en curses de muntanya, bé, no va ser gaire exigent, però precisament responent a aquesta etapa de tranquil·litat ens va anar de conya. La Borredà Xtrail (opcíó 11km)-> divertimento, poca gent, fantàstica organització i una ruta molt maca i facilona, ah! i un sol fabulós després d’una horrible predicció de pluja. Francament divertit, em vaig passar tot el camí dient “què xulo”, “què bé m’ho estic passant”, “què bé em trobo”.
Doncs així, sense més, fantàstic, ni cas al rellotge, cap pressió, cap pressa i gaudint a cada passa. Així m’agrada, tornen les ganes i la il·lusió, corro disfrutant i vaig contenta. Per ara seguirem amb el córrer per córrer, poques sèries, excursions a la muntanya, alguna que altra cursa sense ambicions de temps i a veure si al juny ens trobem amb les bateries prou carregades per encarar de nou el dur i tediós entrenament de marató, que la de Berlín bé s’ho mereix.
Veurem per on bufa el vent en aquell moment, ara per ara som aquí i el córrer per córrer em fa feliç.
Arribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.
L’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).
Ens plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.
Arribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.
I aquest és només un exemple d’allò que el 
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 