We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.weownthenight

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

  • Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
  • El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
  • Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

aeroportArribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

foto Nike

anellL’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l'expedició

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

petóEns plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

collaretArribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

nenes que correnI aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Nocturna L’Hospitalet, stop baby

Pesa la marató, arrossegant les cames i esbufegant com si portés 30km.nocturna hospitalet

km1- surts pitant amb el Damià com si t’ haguéssis d’empassar l’asfalt sense mastegar

km2- redueixes ritme que “t’has flipat nena”

km3- intentar, sense èxit, mantenir un ritme que fa quatre mesos tenies absolutament domesticat

km4- necessites aigua i vas ofegada, arrossegant la llengua com un gos

km5- paro, o no paro, paro o no paro

km6- BABUM !!!! les cames posen la 2a, s’ha acabat anar amb la “directa”

km7- arrossego un paio des de fa 5km, carregant un remolc que no em pertoca, me’l miro a veure si m’ajuda ell a mi, però se’m clava a l’esquena, arggghhhh

km8- per què nassos no he parat al 5?

km9- ni aixeco els peus, esquio sobre la carretera

km10-  infinit com feia temps q no sentia un quilòmetre

Vaja, una bona cagarada que em vaig trobar lenta i pesada, però la veritat: tant m’és. L’objectiu de la temporada ja és al sac i ben lligat, tot el que vingui sumarà.
Això sí, la fideuà de després i la cerveseta post cursa no les vaig perdonar 😉

Ara: descanso de dorsals per tornar més enèrgica, amb més ganes i una mica més ràpida, si pot ser :).bcteam

 

Mitja de Barcelona, una festa!

Després del bluf de Sant Antoni tenia ganes, moltes! de sortir amb bon gust de boca d’una cursa, perquè la propera vegada que lluïm dorsal ja serà el de la Marató de París. I el mateix dia que la senyora Kiplagat feia record mundial en 21km, uns quants (bastants, molts) minuts més tard, jo també superava la meva mmp. Un dia d’èxits tu!!

foto Pere Bernús

foto Pere Bernús

Ànims, aplaudiments i coses extra-atlètiques

mitja barcelonaAvui començo pel final, del 21 cap enrere m’ha cridat tanta gent que això ha estat una festa!! El David, el JosepMarc, el Jose, la Mon i la Carol, la Laura R., l’altra Laura i la Rocío, el Jordi, el Roger i el Jesús.La veritat es que fa molta il·lusió sentir com et criden i a cap cursa m’havia esperonat tanta gent així que, ja només per això, em vaig empassar quasi tota la mitja somrient. Merci per deixar-vos-hi els pulmons!! 🙂

mitja barcelona02

I anava jo contenta baixant com una boja el passeig de Sant Joan quan sento algú que em diu “què emocionant la teva crònica de la marató”. I la meva cara era un cromo, què? com? és a mi? El fet és que el Jesús em va reconèixer (serà per la gorra?, serà la samarreta bolsera? els compressors roses…?) i em va acompanyar uns metres preguntant què tal i que m’havia llegit! WOW! hi ha vida més enllà de l’editor de wordpress, hahahaha. Digueu-me panoli, però em va fer il·lusió. encara ens vàrem tornar a trobar a la meta, ell també amb mmp i es va acomiadar amb un: “ens veiem a Instagram”…. aix aq univers 2.0! hahahaha

bloggers

Per si fos poc les retrobades no van acabar aquí, post-cursa va aparèixer el Josep Marc, també amb mmp (es veu que les regalaven el diumenge, jejeje).

Finalment ens vàrem conèixer amb el David, que després d’omplir-nos els respectius blogs de comentaris podíem fer la foto per immortalitzar el moment. Ah! ell també mmp, debutava en la distància, però també un èxit de cursa. Per cert, el vaig guanyar per 1 miserable segon, jejejejejejeje 😉

Gran cursa: la regularitat te premi

La veritat és que ha estat una mitja guarnida de bones sensacions, sempre hi ha moments d’estrènyer les dents, però aquesta vegada pesen més els bons que els de patir.

mitja bcnEls primers 5 quilòmetres de calma, potser una mica massa, anar badant. Fins el km 10 molta seguretat i confiança i crits d’ànim. Del 10 al 15 a la Rambla Prim un noi d’un club de Calella em diu “me engancho a ti“,se’m despenja pujant la Diagonal però ens tornem a trobar a la baixada, corre a batzegades i xerra, em posa nerviosa: miro a terra i segueixo. El míster em crida des de l’altra banda de la Diagonal, veig al Javi i al Germán: ara els crido jo. Quan vaig de baixada em crida la Vane, porta al Cesc al costat i noto una punxada a l’esquena: va amb el ganivet llest per fotre’m el famós “hachazo” però no el deixaré!!! jejeje

I a partir del 17 arriba la crisi, el noi de Calella em diu que em porta a meta, jo només vull córrer sola en aquest moment, ja vaig bé al ritme que vaig i no tinc ganes que em parlin. I el 18 no arriba. I al 19 només desitjo i espero que la Mon i la Carol siguin a la corba de Marina on m’havien dit, necessito injecció de moral. Sí senyor, veig l’arc del 20 i allà són, no sé què em criden, però m’encén un coet al cul per fer l’eterna i darrera recta a tota metxa. Creuo en 1h41’45”, mmp, contenta, amb el regust de poder-ho haver fet millor, però satisfeta amb la regularitat dels parcials (24:24 / 24:04 / 24:03 / 24:05 – ara m’he sentit molt friki posant això dels parcials :D). Quin canvi en un any! Contenta també per haver-me tret l’espina de la merdosa mitja que vaig fer l’any passat.

bcteamI que duri aquest regust dolç de córrer amb bones sensacions, perquè ara toca acumular, acumular i tornar a acumular, perquè el 6 d’abril és ja i a la Marató de París hem d’anar a petar-ho!!!!!!

Mitja de Granollers, qualitat en grup

bcteam a la MitjaÉs pot fer una cursa com a entrenament? Avui aquesta era la idea i, tot i que segurament en algun quilòmetre ens hem deixat dur, la tranquilitat i la comoditat al llarg de tota LaMitja i sobretot a l’arribada són bon exemple q avui hem rodat 100′ (i una mica més). Ja tindrem temps de patir i deixar-nos el fetge a Barcelona.

En pugen 5 i en baixen 3

nenes bcteam

Avui m’ho he passat teta, doncs sí, tal qual! No havia fet mai una cursa amb gent, per A o per B sempre algú s’acabava despenjant. Hem sortit tots plegats (Carlos, Cesc, Vane, Lorena i jo), avançant gent als atapeïts primers quilòmetres, vigilant que hi fóssim tots, passant-nos les ampolles d’aigua, comentant la jugada, somrient i animant-nos “portem bon ritme”.

Tota la pujada l’hem feta en grup, uns rera els altres, en grupets o en filera. Hem fet el cim de l’equador de la mitija i aquí la Lorena i el Cesc ja han posat la directa. Els hem fet quatre crits de LOCOOOSSSS i hem seguit suaument.

mitja01

La veritat, no tenia cap pressa, volia fer un entrenament i anar còmodament, aq era el plantejament inicial i jo, que amb aquestes coses sóc molt quadriculada, l’he dut fins al final.

La baixada més ràpida tots tres, relaxats i sense patir gaire però sense afluixar i ajudant-nos a les pujades. Vaja, molt còmoda compartint la cursa i arribant a meta tots tres encantats, perquè ha estat rodó per a tots.

foto by David J (blogmaldito.com)

foto by David J (blogmaldito.com)

Quan ets un novell en això del córrer passen coses com aquestes: tens primeres vegades sorprenents, i segur que en vindran més, crèixer, aprendre i anar sumant que ens queda molt camí per reCórrer!!!

I no puc acabar sense felicitar a la Vane i al Cesc, que sigui rodant o accelerant tots dos han completat la seva 1a mitjamarató :).

pantera rosa

I encara diré més: què be senta el pastisset de la Pantera Rosa després !!!!

Cursa Sant Antoni, out of battery

Curses d’èxtasi, curses bones, curses còmodes i curses merdoses. N’hi ha de totes i està clar que quan va bé somrius per inèrcia, però quan va malament encara és més important seguir somrient. Avui: un bluf total, incòmoda, lenta, pesada i eterna.

sant antoni

Després d’uns dies d’aturada m’he posat a la línea de sortida amb ganes però amb certs dubtes, està clar que el factor mental acaba passant factura, i de quina manera! Hem engegat amb un xàfec important, i a partir del km 2 ja no sabia gaire bé on anava: mal començament.

Els ànims dels companys al pas pel km5 m’han carregat una mica les piles, però a partir del 6 ja no veia ni passar els quilòmetres, notava com el ritme anava caient i a l’arribar al Paral·lel mirava cada cop més incrèdula el rellotge i intentava pair com m’anava avançant tothom. I en aquest moment, de cop, m’he deixat d’agobiar, he vist el 7 i he pensat “a pendre pel sac” hi ha curses per donar i per vendre, afluixa i vés fent pas a pas, no t’hi va pas res.

sant antoni 2I puf, amb la bateria descarregada he aconseguit arribar a la Gran Via. El darrer quilòmetre ha estat un pal, no em quedava ni reserva per aixecar una cella als ànims dels companys i menys encara per esprintar.

Al final he creuat, amb un passotisme inesperat, potser n’estic aprenent tu! Fa un temps m’hagués mosquejat molt amb una mala cursa patint d’aquesta manera i veient caure el temps, avui: indiferència total i una bona cerveseta amb els companys després :).

Dies de marques en 10k ja en vindran, i si no venen doncs seguirem pasant-ho bé, ara l’objectiu és eliminar qualsevol molèstia física i entrenar a consciencia per la Marató de París.

Avui, una mala cursa m’ha posat de bon humor.

A seguir sumant i somrient, apali!

Cursa dels Nassos, tanquem l’any dels 2.000km

Aquest any ha estat marcat sens dubte per la meva estrena als 42,195 km, la meva primera marató a Amsterdam. En total he estat corrents més de 190 hores i un total de més de 2.000 km que m’haguéssin portat, per exemple, a Noruega si els hagués fet en línea recta. Em sembla una absoulta bogeria, però segur que aquesta demència pel córrer segueix present el 2014.

2000k

Cursa dels Nassos, mmp amb males sensacions

foto running.es

foto running.es

Quan entres torta a una cursa ja saps que patiràs i això va ser el que em va passar. Vaig córrer incòmoda, atapeïda amb la gent, amb mal de panxa, flato a estones i donant voltes al cap al llarg dels 10 km, ni una passa de treva.

No vaig sortir pressionada per la marca, ja sabia q mentalment l’entrava atravessada, ja se sap que va a dies. Però tot i això a cada km em deia: ja en queda un menys i no vas tan malament. Del 6 al 8 l’eternitat i una Diagonal inacabable, però aquest any el cronòmetre de Selva de Mar em va semblar més proper. Creuant en 44’36”, rebaixant 10” el temps de la Jean Bouin però amb una sensació d’arrossegament horrible.

Contenta per la mmp? Doncs tampoc excessivament, sé que córrer és patir en certa mesura, però corro perquè m’agrada passar-m’ho bé i quan fas els 10km tan absolutament incòmoda i ratllada, la veritat, molt bé no m’ho vaig passar. Estic empipada, a la propera, Sant Antoni, espero la redempció.

BcteamI tampoc faré un extensiu balanç anual de tot el què he fet, però sí que estic contenta amb l’evolució i en haver descobert que el córrer m’enganxa, em treu de la rutina, m’esgota, em fa no pensar, em fa crèixer… I no puc acabar el post sense fer una menció especial a la que és, sens dubte, una de les millors adquisicions del 2013: el BcTeam, #estonosepara nois/es, un gust formar part d’un equip així!

Jean Bouin, quan et porten a meta

bcteam

Primera vegada que faig la Jean Bouin, anava pendent per com afrontaria al tram final del Paral·lel i la pujada del carrer Lleida, però estava tan pendent dels peus de la meva acompanyant i del rellotge que marcava l’èxit que al final se m’ha fet menys dur del que esperava.

Quan t’acompanyen a la mmp

laura&ari

Fred, escalfant sense parar per no congelar-nos, foto d’equip i cap al calaix. Aquest cop l’estrenàvem i, francament, tot i la multitud de dorsals d’altres colors, s’ha notat a l’hora de sortir. Començàvem amb la Laura, però només engegar ja ens hem perdut l’una a l’altra.

Una mica d’eslàlom a la sortida, empentes i buscant el lloc però a bon ritme! Enfilem la Gran Via i veig la Laura, amb les seves passetes curtes però ràpides. Penso en no perdre-la de vista, em serveix de referent. Baixant cap a Arc de Triomf l’enganxo i m’hi clavo darrera, sé que m’ha vist de reull i de manera còmplice em fa lloc quan avancem a altres corredors. El Joan ens crida, aixeco el braç i m’apropo a la meva companya, ara ja anem l’una al costat de l’altra.

jeanVeig Colom al fons, miro el rellotge i m’esfareeixo, vaig camí de baixar de 45′, però ve el Paral·lel. Ara sí, enfilem el carrer juntes, em marca el ritme de meravella, colze amb colze pugem clavades! I arriba el tram final, la pujada definitiva, ens animen altre cop. “Estrenyeu les dents”, ens crida el Damià quan ens passa. I cremant tot el que queda de baixada, veig el cronòmetre al final, miro el rellotge i somric, i de quina manera. M’abraço a la Laura i només puc anar dient “gràcies, gràcies, m’hi has portat tu!”.

meta.jpg

Al final 44’46” (hauré de pensar en canviar el nom del blog, hahaha), el millor: compartir-la i correr plegades, perquè no ens hem dit ni mu en tota la cursa però bé que sabies on em portaves: merci Gatu!!!! 🙂

De la mitja de Barbastro al compte enrera

A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.

Quan tot va rodat

Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató.  I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.

Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.

Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé!  L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.

18 dies, això ja va de baixada

fermin cacho

el BCteam i Mr.FermínCacho

Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.

Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!

El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals

Cursa de la Mercè, 45′ a meta!!!

Quan vaig començar aquest blog, un dels reptes que em plantejava era arribar a veure el 45′ a meta en 10k i avui ha estat el dia. Molt contenta pel temps (45’51”), però més contenta encara perquè m’he trobat bé i amb energia i amb ganes. A 34 dies de la Marató d’Amsterdam reconec que necessitava un revulsiu com aquest: acabar una cursa amb molt bones sensacions.

De l’atropellament al ritme

BCteam

BCteam Cursa Mercè 2013

17.000 persones corrent la Mercè; el que vulgui sortir ample i còmode o és suficientment ràpid per anar davant o a qualsevol altre calaix serà víctima de les aglomeracions, els crits i les remugades. Fins pràcticament la Gran Via només patia per trobar l’espai on posar els meus peus i pel veí que anava cridant: “es q no es pot córrer” (doncs tria una altra cursa muchachillo, pensava jo).

A partir de la Gran Via i fins a l’Arc del Triomf la cosa s’eixamplava, bon ritme i lleugera, amb cada cop més ganes i més energia. Se m’ha fet curta, he arribat al 8 sense adonar-me’n i he pujat el Paral·lel avançant com una boja i amb la respiració ja a punt de rebentar, però ho teníem a tocar i així ha estat. No cal afegir res més ni parlar quilòmetre a quilòmetre, estic contenta i punt: post-express 🙂

20130915-185806.jpgAvui ha estat un d’aquells dies en què he constatat per què m’agrada córrer: perquè si entrenes, treballes i t’hi esforces al final hi ha premi, això no és una tómbola, és un treball de formigueta i com que sempre he estat més formiga que llagosta, seguirem sumant quilòmetres :).

Cursa Vila Olímpica, no totes van bé

vila 02Ras i curt, vaig fer una cursa de mierdi, jejejeje. No m’enrotllaré amb dolors, calor, flato, frustració de “nena no tires”. No totes van bé i aquest n’és un clar exemple. Potser es que feia dies que no competia, potser em va matar la calor, potser anava massa capficada amb fer bon temps, potser…

Sí, 10 homologats, però sense aigua

 La Vila Olímpica

foto: Carlos Sánchez

S’ha posat i es posa molt en dubte l’organització de les curses de La Sansi. L’any passat l’escàndol va ser que realment no éren 10km, aquest any els corredors que s’han quedat sense aigua i la vinculació política han acabat d’eriçar els nervis.

S’ha de reconèixer que han escoltat les crítiques i han rectificat el circuit, a mi em surten 10,1, així que bé. Però no es pot permetre que hi hagi corredors que es quedin sense aigua. Si pagues una inscripció no és per un caldo Aneto i un mini dentífric, és perquè et donin bons serveis i, amb la calor que feia, no tenir aigua és un drama.

Cal també una revisió de la sortida, a les 9h els de 5k i 10′ després els de 10k. Un cop vàren sortir els dels 5.000  allò va ser un campi qui pugui. La sortida estava organitzada per calaixos, però no hi havia res que els separès, de manera que amb l’ansietat que arribaríen en breu els primers dels 5km, tothom es va embotir on li va semblar. Resultat: adelantaments d’alt risc durant els primers quilòmetres.

Qui retalla, què guanya?

Vila olímpica

foto: Carlos Sánchez

Ja sembla el debat avorrit i pesat de cada cursa. El paradís dels retalladors: rotondes, carrers amb voreres amples i temptadores i una multitud desorganitzada que demana a crits ser avançada camp a través.

Escandalós! I torno al de sempre, que si s’enganyen que s’enganyin, però que no molestin a la resta. Un d’aquests atabalats retalladors quasi tira al noi que corria davant nostre per l’ansietat de retallar uns metres.

Això sí, el debat sembla que va quallant, perquè quan algu retalla se’n sent un altre que brama queixant-se. El dubte que em queda és, “sap el retallador que retalla que el que brama brama perquè retalla?

300 m eterns

Vaig sortir tan contenta i motivada que em va sorprendre enfonsarme a la misèria al km 6. És força frustrant veure com cau el ritme, com no responen les cames. La calor demoledora i els pensaments de: “si mors en 6km com nassos faràs una marató?!”, jajajaja. I de la frustració a la tranquilitat de que no s’acaba el món, que no totes surten bé. Això sí, no s’acabava mai! Vaig veure, o intuir, o sentir un grupet de la BCteam cridant el meu nom, però… i l’arc d’arribada?, ni sprint, ni gas, ni el que quedava, ja no quedava res… però ja torno a tenir les reserves carregades per la propera 🙂