10k Camarles, calorada amb final sorprenent

I quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això em feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

Arribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

Els darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

I clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

la tia q no sho creu

la seriosa 😛

no tan seriosa 😛

amb el Martí

tope seriós tot plegat

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

birretes

jalamenta

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!