Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

• Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
• El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
• Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

Arribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

L’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

Ens plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

Arribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

I aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Jean Bouin, quan et porten a meta

Primera vegada que faig la Jean Bouin, anava pendent per com afrontaria al tram final del Paral·lel i la pujada del carrer Lleida, però estava tan pendent dels peus de la meva acompanyant i del rellotge que marcava l’èxit que al final se m’ha fet menys dur del que esperava.

Quan t’acompanyen a la mmp

Fred, escalfant sense parar per no congelar-nos, foto d’equip i cap al calaix. Aquest cop l’estrenàvem i, francament, tot i la multitud de dorsals d’altres colors, s’ha notat a l’hora de sortir. Començàvem amb la Laura, però només engegar ja ens hem perdut l’una a l’altra.

Una mica d’eslàlom a la sortida, empentes i buscant el lloc però a bon ritme! Enfilem la Gran Via i veig la Laura, amb les seves passetes curtes però ràpides. Penso en no perdre-la de vista, em serveix de referent. Baixant cap a Arc de Triomf l’enganxo i m’hi clavo darrera, sé que m’ha vist de reull i de manera còmplice em fa lloc quan avancem a altres corredors. El Joan ens crida, aixeco el braç i m’apropo a la meva companya, ara ja anem l’una al costat de l’altra.

Veig Colom al fons, miro el rellotge i m’esfareeixo, vaig camí de baixar de 45′, però ve el Paral·lel. Ara sí, enfilem el carrer juntes, em marca el ritme de meravella, colze amb colze pugem clavades! I arriba el tram final, la pujada definitiva, ens animen altre cop. “Estrenyeu les dents”, ens crida el Damià quan ens passa. I cremant tot el que queda de baixada, veig el cronòmetre al final, miro el rellotge i somric, i de quina manera. M’abraço a la Laura i només puc anar dient “gràcies, gràcies, m’hi has portat tu!”.

Al final 44’46” (hauré de pensar en canviar el nom del blog, hahaha), el millor: compartir-la i correr plegades, perquè no ens hem dit ni mu en tota la cursa però bé que sabies on em portaves: merci Gatu!!!! 🙂

Cap a Marató

el recorregut

DARRERA SETMANA!!

Divendres agafo un avió cap a Amsterdam per fer la meva primera marató.

Fa anys li vàrem fer un vídeo a una amiga que s’examinava del MIR, mentre el gravàvem recordo que li vaig dir: “tant que has estudiat, d’alguna cosa te’n recordaràs, no?“. El mateix em dic ara a mi mateixa: entrenant des del 22 de juliol i acumulant 800km, d’alguna cosa es recordarà el meu cos, oi?

Cap i cos, fortalesa i decisió

A hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. Però la prèvia on es barregen l’emoció, els nervis, la por, el respecte, la inquietud… em sembla igual d’important. Marxo amb la intenció de paladejar cada moment abans, durant i després, perquè tots sabem el record que queda de les primeres vegades i aquesta és ben especial, per l’esforç acumulat i pel repte que suposa.

Què trobaré més enllà del 30? M’estamparé contra el mur? El saltaré sense adonar-me’n? Plourà? M’agafaran rampes? Em farà mal la panxa? Em trairà el cap? Ara només hi ha una manera de saber-ho: anar-hi, creure-m’ho i batallar.

M’esperen 42,195 km en soledat. Durant aquestes dues setmanes prèvies intento reforçar el cap, controlar emocions i insistir en la fortalesa mental repetint-me “clar q pots”. L’acolloniment d’anar a fer una cosa absolutament desconeguda en aquestes circumstàncies encara insisteix, però em recordo el tòpic de “pain is temporary pride is forever” i a vegades funciona ;).

Als que m’hi acompanyareu

I avui em permetré la llicència d’afegir un punt d’edulcoralisme (no m’ho tingueu en compte q estic sensible :P) perquè és cert allò de la solitud del corredor de fons i que durant la marató estaré sola jo, el meu cap i les meves cames, però també és cert que en aquest camí em recordaré de molts de vosaltres i del que m’heu anat dient. No sé quin temps hi posarà al crono quan arribi, però no tingueu cap dubte que ho deixaré tot a l’asfalt per creuar la meta.

Quan em vaig plantejar aquest repte vaig creure necessari que algú em pautés i em preparés i vaig acabar a la Bolsa del Corredor, on hi he trobat més que una mera rutina d’entrenaments.

Al míster José Castilla felicitar-lo per la disposició i l’entusiasme, confiar a cegues en que algú perquè et prepari per a una marató no és fàcil, vaig fer un salt al buit i hi ha posat un matalàs que m’ha donat la confiança que necessitava. També al Jesús, pels maleïts/efectius entrenaments de força, per les “bronques” i els ànims i la confiança (¡prometo no darle a la lengua en 42km!). Gràcies.

Als amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic Francis, a la Laura i el seu motoret diesel, que en sentirem a parlar! i al David, sense defallir davant les adversitats, canya!

Agraïda també a la resta de bolseros que m’han aguantat el rotllo al Jose (merci wapet); al Carlos G. i Carlos V.(pink-barbie runner forever); al David aka Aouita (vaig a pel premi nen); al Roger (me fotré un tiberi i una megacervesa després!!); al David, compi de sèries; a la Laura (em farà mal el cul segur! I q tremoli Bilbao!); als Joan&JordiTeran, sempre presents i atents; a tots els maratonians que m’han aconsellat: Miki, Tete, Sandra, Mon, Isaías… i un etc etc extensible a tots els bolserets ;).

I òbviament acabo amb els clàssics: la família i amics que sense saber de què parlava han respectat entrenaments, horaris i converses pallisses, i al J que hi ha estat i hi serà més present que cap altre.

SORTIDA 9:30H – CALAIX TARONJA

Com va dir aquell dia el míster, espero arribar al 30 i dir-me: “vaig putejada, però vaig bé“.

Marató 2.0 – atents q donaré la pallissa a base de bé

Recopilatori Instagram en fase de creixement @ariadnaolpo #ari1marató

Twitter @repte45

App amb el tracker per fer el seguiment 😛 – DORSAL 7839

Seguiment de la Marató en streaming

Nocturna de l’Hospitalet, ràpida i clima ideal

La Nocturna de l’Hospitalet ens ofereix la possibilitat de córrer de nit, amb l’avantatge d’un clima més fresc i aquest any sense diluvi. En aquesta edició estrenàvem nou recorregut, sortida conjunta dels de 10k i 5k i, com no, l’esperada i habitual fideuà. Per a mi ha estat un èxit de cursa amb la sensació que tots els factors m’han somrigut 🙂

Nou recorregut d’una volta i sortida conjunta

A priori pensava que sortir junts els de 10k i 5k seria un embolic, però personalment no hi he tingut cap problema i la bifurcació als quasi 5k pels que arribàven i els que seguíem estava perfectament indicada: conos separant dos carrils, voluntaris donant indicacions i dos grans cartells  amb els símbols de 10k i 5k. Només una mica d’embolic als calaixos de sortida, on no hi vaig veure indicadors de colors pera posar-te al teu calaix.

L’anècdota:

– Jenifer: Pero, ¿dónde entro? Mi chip es blanco, ¿dónde está el blanco?

– Jo: Va per color de dorsal, si ets verd has d’anar més enrera.

– Jenifer: Ah! vale vale, no veía el color.

El nou recorregut, ample majoritàriament, còmode i pla, ideal per aquells que ens volíem treure l’espineta de Bombers. Potser el paissatge no era el millor del món, però estava ben il·luminat i les rotondes permetien fer curves suaus sense grans girs pronunciats. Una munió de retalladors, això sí: per sobre de la vorera, atravessant avingudes, tants que fins i tot en un parell de moments he perdut el nord de per on calia passar.

Quan tot et va a favor

estrenant samarreta 🙂

Després de Bombers tenia l’espineta clavada, no tant de fer millor marca, sinó d’acabar la cursa amb bones sensacions i la Nocturna m’ha donat l’oportunitat de treure-me-la! La meva cursa ha estat còmoda, ràpida, a molt bona velocitat i amb canvis de ritme ascendents. Fins al quilòmetre 5 només m’ha atacat una mica el flato, però a partir de llavors m’he llençat a superar-me. He vist pocs indicadors de quilometratge, només recordo el 4 de fet. M’esperava a veure el 9 per fer la gran apretada final però se’m ha escapat, això sí, he vist l’arc d’arribada i m’he posat com una boja adelantant i més al veure el 46 al marcador. Al final 46’18”, la meva millor marca en 10km. Feliç i contenta per la sensació d’una cursa ben feta, per la sensació que encara em quedava corda, per la satisfacció de superar-me i més contenta encara perquè m’he trobat molt còmoda. Un plaer quan arribes i notes que t’has trobat tan bé!

L’organització: de l’error a la rectificació

foto @oscar_m

1h i 20′ per recollir el dorsal! Vaig anar a buscar-lo el divendres a la tarda, l’any anterior no havia tingut cap problema, però aquest ha estat un caos: l’espai de recollida era minúscul, calia fer una cua pel dorsal i una altra per la samarreta i hi havia una persona només gestionant l’entrega de dorsals (foto @oscar_m). La filera de corredors a fora era llarguíssima i després sembla que encara va empitjorar. Les crítiques al Twitter i Facebook volaven!

Això sí, cal reconèixer la rectificació de l’organització que va posar remei al caos i l’endemà va millorar el servei de recollida, així ho manifestaven els que hi van anar el dissabte. Així que felicitats per la correcció i esperem que de cara a l’any que ve l’ordre i l’agilitat hi siguin tots els dies :).

Els avituallaments puntuals i la fideuà boníssima i calenteta, que s’agraeix!! Molts crítics radicals han dit “caos recollint el dorsal: no penso tornar!”. Jo dic: “correcció i aprenentatge, jo m’ho he passat bé, així que tornaré”. Recordar que paguem 10€ (amb xip) per una cursa que ens dona samarreta, guardaroba, avituallament i menjar i beguda a l’arribada, a més, dona part dels beneficis de la cursa a la Fundació Step by Step.

Badia Urban Race, cursa familiar

Com a part de l’entrenament per superar la meva marca el dia de Bombers, avui m’he arribat fins a Badia del Vallès a la Badia Urban Race. Una cursa petita, amb 200 corredors i molt familiar, perquè abans de la sortida a les 9:30h s’han disputat tres curses infantils i a les 11h una cursa contra el càncer. El preu de la inscripció es destina a l’Associació Contra el Càncer de Badia del Vallès.

Alts i baixos en dues voltes

El recorregut consisteix en dues voltes ben senyalitzades amb una línea a terra i voluntaris a les curves conflictives. Una de les característiques del recorregut són les 3 pujades contundents que trobem, però per compensar hi ha també les corresponents baixades que permeten recuperar l’alè.

La sortida ha estat còmoda per la poca gent i l’amplada de la vorera, de seguida ens hem anat espaiant i he pogut agafar un ritme constant. Poques noies a la cursa, només unes 30 que m’ha costat anar veient. Especialment dura la pujada per un carril bici als quilòmetres 3 i 8, a més d’un sol que apretava amb ganes.

L’avituallament al km 5 puntual, ens donàven les ampolles ja sense tap, que pels que bebem i la llencem perfecte, no tan bé per aquells que els agrada dur-la a sobre una estona, que segur que l’han anat vessant pel camí.

A l’arribada: fruita, massatges, isotònica i un suculent entrepà + beguda per 3€.

A pels 45′

La cursa se m’ha fet sorprenentment curta, he patit a la pujada del km 8 i el darrer quilòmetre que feia pujada, però veure l’arc d’arribada sempre acaba donant aquella energia extra que pensaves que havies perdut pel camí. Al final he creuat la meta en 46’45”, el que és tot un èxit tenint en compte el perfil de la cursa. Veurem si d’aquí a la setmana vinent sóc capaç de retallar aquests 46 segons per veure el 45′ a l’arc d’arribada!!