Correbarri – Arrossegada però feliç

Ei, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Jean Bouin, quan et porten a meta

Primera vegada que faig la Jean Bouin, anava pendent per com afrontaria al tram final del Paral·lel i la pujada del carrer Lleida, però estava tan pendent dels peus de la meva acompanyant i del rellotge que marcava l’èxit que al final se m’ha fet menys dur del que esperava.

Quan t’acompanyen a la mmp

Fred, escalfant sense parar per no congelar-nos, foto d’equip i cap al calaix. Aquest cop l’estrenàvem i, francament, tot i la multitud de dorsals d’altres colors, s’ha notat a l’hora de sortir. Començàvem amb la Laura, però només engegar ja ens hem perdut l’una a l’altra.

Una mica d’eslàlom a la sortida, empentes i buscant el lloc però a bon ritme! Enfilem la Gran Via i veig la Laura, amb les seves passetes curtes però ràpides. Penso en no perdre-la de vista, em serveix de referent. Baixant cap a Arc de Triomf l’enganxo i m’hi clavo darrera, sé que m’ha vist de reull i de manera còmplice em fa lloc quan avancem a altres corredors. El Joan ens crida, aixeco el braç i m’apropo a la meva companya, ara ja anem l’una al costat de l’altra.

Veig Colom al fons, miro el rellotge i m’esfareeixo, vaig camí de baixar de 45′, però ve el Paral·lel. Ara sí, enfilem el carrer juntes, em marca el ritme de meravella, colze amb colze pugem clavades! I arriba el tram final, la pujada definitiva, ens animen altre cop. “Estrenyeu les dents”, ens crida el Damià quan ens passa. I cremant tot el que queda de baixada, veig el cronòmetre al final, miro el rellotge i somric, i de quina manera. M’abraço a la Laura i només puc anar dient “gràcies, gràcies, m’hi has portat tu!”.

Al final 44’46” (hauré de pensar en canviar el nom del blog, hahaha), el millor: compartir-la i correr plegades, perquè no ens hem dit ni mu en tota la cursa però bé que sabies on em portaves: merci Gatu!!!! 🙂

Cap a Marató

el recorregut

DARRERA SETMANA!!

Divendres agafo un avió cap a Amsterdam per fer la meva primera marató.

Fa anys li vàrem fer un vídeo a una amiga que s’examinava del MIR, mentre el gravàvem recordo que li vaig dir: “tant que has estudiat, d’alguna cosa te’n recordaràs, no?“. El mateix em dic ara a mi mateixa: entrenant des del 22 de juliol i acumulant 800km, d’alguna cosa es recordarà el meu cos, oi?

Cap i cos, fortalesa i decisió

A hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. Però la prèvia on es barregen l’emoció, els nervis, la por, el respecte, la inquietud… em sembla igual d’important. Marxo amb la intenció de paladejar cada moment abans, durant i després, perquè tots sabem el record que queda de les primeres vegades i aquesta és ben especial, per l’esforç acumulat i pel repte que suposa.

Què trobaré més enllà del 30? M’estamparé contra el mur? El saltaré sense adonar-me’n? Plourà? M’agafaran rampes? Em farà mal la panxa? Em trairà el cap? Ara només hi ha una manera de saber-ho: anar-hi, creure-m’ho i batallar.

M’esperen 42,195 km en soledat. Durant aquestes dues setmanes prèvies intento reforçar el cap, controlar emocions i insistir en la fortalesa mental repetint-me “clar q pots”. L’acolloniment d’anar a fer una cosa absolutament desconeguda en aquestes circumstàncies encara insisteix, però em recordo el tòpic de “pain is temporary pride is forever” i a vegades funciona ;).

Als que m’hi acompanyareu

I avui em permetré la llicència d’afegir un punt d’edulcoralisme (no m’ho tingueu en compte q estic sensible :P) perquè és cert allò de la solitud del corredor de fons i que durant la marató estaré sola jo, el meu cap i les meves cames, però també és cert que en aquest camí em recordaré de molts de vosaltres i del que m’heu anat dient. No sé quin temps hi posarà al crono quan arribi, però no tingueu cap dubte que ho deixaré tot a l’asfalt per creuar la meta.

Quan em vaig plantejar aquest repte vaig creure necessari que algú em pautés i em preparés i vaig acabar a la Bolsa del Corredor, on hi he trobat més que una mera rutina d’entrenaments.

Al míster José Castilla felicitar-lo per la disposició i l’entusiasme, confiar a cegues en que algú perquè et prepari per a una marató no és fàcil, vaig fer un salt al buit i hi ha posat un matalàs que m’ha donat la confiança que necessitava. També al Jesús, pels maleïts/efectius entrenaments de força, per les “bronques” i els ànims i la confiança (¡prometo no darle a la lengua en 42km!). Gràcies.

Als amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic Francis, a la Laura i el seu motoret diesel, que en sentirem a parlar! i al David, sense defallir davant les adversitats, canya!

Agraïda també a la resta de bolseros que m’han aguantat el rotllo al Jose (merci wapet); al Carlos G. i Carlos V.(pink-barbie runner forever); al David aka Aouita (vaig a pel premi nen); al Roger (me fotré un tiberi i una megacervesa després!!); al David, compi de sèries; a la Laura (em farà mal el cul segur! I q tremoli Bilbao!); als Joan&JordiTeran, sempre presents i atents; a tots els maratonians que m’han aconsellat: Miki, Tete, Sandra, Mon, Isaías… i un etc etc extensible a tots els bolserets ;).

I òbviament acabo amb els clàssics: la família i amics que sense saber de què parlava han respectat entrenaments, horaris i converses pallisses, i al J que hi ha estat i hi serà més present que cap altre.

SORTIDA 9:30H – CALAIX TARONJA

Com va dir aquell dia el míster, espero arribar al 30 i dir-me: “vaig putejada, però vaig bé“.

Marató 2.0 – atents q donaré la pallissa a base de bé

Recopilatori Instagram en fase de creixement @ariadnaolpo #ari1marató

Twitter @repte45

App amb el tracker per fer el seguiment 😛 – DORSAL 7839

Seguiment de la Marató en streaming

Del futur remot al present: comencen els entrenaments

Diumenge 19:25 h, un so al mòbil, un correu nou, assumpte entreno, primera frase: “comencem l’entrenament específic“.

Fins ara tot eren frases plantejades en un futur que em semblava més aviat remot del tipus: farÉ una marató, haurÉ d’entrenar molt, serÀ molt dur, costarÀ, valdrÀ la pena, patirÉ, costarÀ sortir alguns dies… Això ha canviat des de que m’he llevat avui i intento assumir que m’esperen 3 mesos de disciplina d’entrenaments, d’assumir, de sortir, de quadrar horaris per trobar les hores que calen… Però la il·lusió m’enpeny amb insistència, perquè si hem de fer cas a tots aquells que conec que ja han travessat la barrera dels 42,195km: els entrenaments són durs, però la recompensa és l’èxtasi!

El seguiment i els entrenaments pautats del míster José Castilla de La Bolsa em donen seguretat per afrontar un repte que ara mateix se’m planteja d’una magnitud extraordinària. Respecte, constància, decisió i ímpetu, que la calor no ens tombi, que la mandra s’amagui a l’armari i que les lesions marxin de vacances ben lluny. I parlo per mi i per tots els companys d’equip que una setmana després marxaran a Frankfurt a conquerir el seu repte. Em fa molta il·lusió compartir-ho, i especialment amb els que com jo s’estrenen i desconeixen que és el mur, que es córrer durant tanta estona, que és entrenar per fer-ho,… Irina, Laura, Francis i David això va en sèrio ;): a per totes!!!

El farÉ una marató s’acaba de convertir en preparO una marató: a cremar vambes i sumar quilòmetres. Propera parada: Amsterdam 20 d’octubre !!! YEAH!!!!

1 any després…

les samarretes de tot un any 😀

El 22 d’abril de 2012 vaig fer la meva primera cursa de 10k: la dels Bombers. Llavors feia uns mesos que entrenava i no em feia pas a la idea que un any després hauria fet més de 10 curses de 10km, tres mitges i la Behobia. El proper diumenge encaro amb especial entusiasme i energia aquesta cursa. Però…què ha passat en un any!?

Del “mira, això no està malament” a “la febre de les curses”

Tot va començar amb unes escandaloses vambes de color fuccia que em pensava que eren per córrer, però després va resultar que no (coses d’amortiguació i no sé quins set sous que no entenia). Les primeres sortides de 2 o 3 quilómetres van ser per provar si allò m’agradaria (jo era de les del tòpic de “córrer és de covards” i “cansa massa”, oi tant si cansa, jeje) i després ja va arribar el repte de la cursa i em vaig preparar a consciència durant 3 mesos, amb  algun entrabanc de lesió pel mig ;).

automotivació a la VIla Olímpica

Després de creuar la meta de bombers vaig veure clar que no en tindria prou amb una vegada! Allò va ser com ser una solista dalt d’un escenari i que tothom m’aplaudís. Hi havia milers de persones, però em sentia el moment meu, el que suposo que debia passar a tothom. I aquesta és la màgia, que cada vegada que creues una meta és un èxit personal però compartit, generalment, amb milers de desconeguts amb la cara igual de vermella i esbufegant.

Congelada o acollonida a Behobia

Curses ràpides, lentes, amb dolor, frustrants, en companyia, agonitzant… de tots colors. Tampoc cal entrar al detall de totes elles, només una menció especial a la Behobia, i es que els que l’heu feta m’entendreu: estrenar-se en 20km en aquesta cursa és increïble! Llàstima que l’havia de fer en companyía i al final vaig acabar sola, maleïdes lesions!

I aquest diumenge a volar a la cursa de Bombers, a veure si assolim el repte dels 45′, serà mooolt dur però vaig amb llebre particular que potser m’ajuda ;). La mateixa llebre que ha evitat que fés el doble de curses aquest any, que em destrocés abans d’hora, que em precipités, que cremés etapes i que m’ha ensenyant a anar pas a pas :), així qualsevol s’enganxa a córrer 🙂 !!!

 

Coses que he après

– Córrer no caduca ni té edat!! Nena!!! No cal que facis totes les curses del món en un any

– Descansa!! Ho has sentit mil vegades: “el descans és igual o més important que l’entrenament”

– Si entrenes pots arribar!

– Respecta les distàncies!

– Una fractura per estrès no es cura en dos setmanes! PARA!

– Dolor, molèstia o cames carregades: diferencía i actua en conseqüència!

– Hi ha corredors sense pietat que si per adelantar-te t’han de posar el colze a la boca, endavant i a entomar :O

– Què vol dir condromalacia rotuliana, tandebó no ho sapigueu mai 😉

– Hi ha corredors educats que respecten el teu pas i demanen disculpes si es creuen 🙂 !!!!

– Ets una petita llagosta, un jove padawan que encara té molt per reCórrer

i el que encara he d’aprendre…..

No ho tornis a fer!

– Córrer amb dolor per veure “si passa”

– Sortir a córrer al migdia en ple juliol, BURRA!

– Córrer curses massa seguides sense deixar que el cos torni a lloc

– Entrenar amb l’esmorzar encara baixant per l’esòfag

Think big

I properament nou repte pel 2013… només una pista: hi ha un 4, un 2 i alguna cosa més 😀 ahahahha

Badia Urban Race, cursa familiar

Com a part de l’entrenament per superar la meva marca el dia de Bombers, avui m’he arribat fins a Badia del Vallès a la Badia Urban Race. Una cursa petita, amb 200 corredors i molt familiar, perquè abans de la sortida a les 9:30h s’han disputat tres curses infantils i a les 11h una cursa contra el càncer. El preu de la inscripció es destina a l’Associació Contra el Càncer de Badia del Vallès.

Alts i baixos en dues voltes

El recorregut consisteix en dues voltes ben senyalitzades amb una línea a terra i voluntaris a les curves conflictives. Una de les característiques del recorregut són les 3 pujades contundents que trobem, però per compensar hi ha també les corresponents baixades que permeten recuperar l’alè.

La sortida ha estat còmoda per la poca gent i l’amplada de la vorera, de seguida ens hem anat espaiant i he pogut agafar un ritme constant. Poques noies a la cursa, només unes 30 que m’ha costat anar veient. Especialment dura la pujada per un carril bici als quilòmetres 3 i 8, a més d’un sol que apretava amb ganes.

L’avituallament al km 5 puntual, ens donàven les ampolles ja sense tap, que pels que bebem i la llencem perfecte, no tan bé per aquells que els agrada dur-la a sobre una estona, que segur que l’han anat vessant pel camí.

A l’arribada: fruita, massatges, isotònica i un suculent entrepà + beguda per 3€.

A pels 45′

La cursa se m’ha fet sorprenentment curta, he patit a la pujada del km 8 i el darrer quilòmetre que feia pujada, però veure l’arc d’arribada sempre acaba donant aquella energia extra que pensaves que havies perdut pel camí. Al final he creuat la meta en 46’45”, el que és tot un èxit tenint en compte el perfil de la cursa. Veurem si d’aquí a la setmana vinent sóc capaç de retallar aquests 46 segons per veure el 45′ a l’arc d’arribada!!