Correbarri – Arrossegada però feliç

Ei, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Blogs personals de córrer, per…?

Fa uns quants dies vaig llegir un tweet del Sr. @pucurull on exclamava una cosa similar a “desenganyeu-vos, els blogs personals de corredors només us els llegiu vosaltres mateixos“.

Què en traiem, doncs, de dedicar temps a escriure quan, per què, com, quant i què correm? Ens agrada ensenyar, ens agrada exhibir-nos: qui no comparteix, no existeix, això ens ha ensenyat la societat 2.0. Al cap i a la fi, qui escriu un blog té l’esperança que algú el llegeixi i, què afortunat aquell que rep la benedicció de la totpoderosa viralitat!

També hi ha el grup d’agnòstics que fa del blog un arxivador on emmagatzemar les sensacions de curses i entrenaments. No es preocupen tant per la omnipresent viralitat, però sense abraçar-ne la fe esperen igual l’empatia de lectors-corredors i notificacions de comentaris i visites.

Invocant la viralitat

La deessa viralitat és puntillosa i maniàtica, no escolta totes les pregàries, menys encara si només parlem de nosaltres mateixos i fem cròniques de curses tedioses, llargues i remarcant el ritme de cada quilòmetre. Jo no predico gaire la seva fe, sóc més del grup d’agnòstics que escriu per col·leccionar o més aviat dels descreguts periodistes que ja saben que dels articles: el lector mira bàsicament les fotos!!

Entro a Google: blogspot+correr = 18.500.000 entrades / wordpress+correr = 3.410.000, una colla d’exhibsionistes despullant un diari personal de córrer esperant que una url voli per twitter en forma de RT. I pels que encara conservin aquesta fe i vulguin que el marcador de visites es dispari:

• no parlis de tu, l’egocentrisme no és mediàtic, a no ser que siguis algun tipus de celebritat i que veure’t en malles tingui cert interès morbós-popular
• no estiguis 3 mesos sense publicar: SantGoogle t’enviarà a la cua de les cerques
• contingut no és sinònim de llargs i desordenats paràgrafs: escriu el que t’agradaria llegir -> si interessa -> aporta alguna cosa nova-> et seguiran -> benedicció viral
• ##########hastags + @@@@@mencions + enllaços = llum viral divina
• pobre de tu que et deixis una xarxa social! hìperconnectat!

Agnòstics que corren per lliure

“Avui he fet sèries de 1.000”, “Demà corro la meva primera mitja” i “He fet mmp” són frases allunyades del que SantGoogle enviaria al paradís de la primera pàgina de cerques. però qui les escriu, realment es preocupa de que allò no sigui d’interès públic?

• escriu el que doni la gana si t’és igual tenir 1 o 1.000 visites
• és el TEU blog, si vols detallar ritmes, vambes que duies o pulsacions de cada una de les sèries que has fet: NO ET TALLIS
• dissenya com a tu et sembli, posa les fotos que vulguis, oi que a casa teva poses les cortines del color que vols i ningú et critica si el vermell combina amb el verd del sofà? Bé, potser la teva mare, però tampoc sap gaire què és un blog. Doncs apa!
• Això sí, si vols que et comentin – comenta a altres blogs, quid pro quo runner!!

És possible que no interessi a ningú una crònica d’una cursa, una descripció d’un entrenament o què correré l’any vinent, però potser hi ha algú que ho llegeix, no es queda només amb les fotos i arriba fins el final i en treu alguna cosa. Tan important és que el teu blog sigui esclau dels likes? Sigueu lliures, escriviu el que us sembli i si la fe viral us somriu expliqueu-m’ho!

Bones festes i bon any nou

Salut i km!