Ei, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.
Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.
Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.
Desmuntada però regular
El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.
A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!
Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 