La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir
El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta
Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.
El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!
La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.
Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.
Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.
Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.
Els carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.
Ei, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.
Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.
Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.
em feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.
Arribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!
Els darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”
I clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
Arribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.
L’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).
Ens plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.
Arribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.
I aquest és només un exemple d’allò que el 
I puf, amb la bateria descarregada he aconseguit arribar a la Gran Via. El darrer quilòmetre ha estat un pal, no em quedava ni reserva per aixecar una cella als ànims dels companys i menys encara per esprintar.
Veig Colom al fons, miro el rellotge i m’esfareeixo, vaig camí de baixar de 45′, però ve el Paral·lel. Ara sí, enfilem el carrer juntes, em marca el ritme de meravella, colze amb colze pugem clavades! I arriba el tram final, la pujada definitiva, ens animen altre cop. “Estrenyeu les dents”, ens crida el Damià quan ens passa. I cremant tot el que queda de baixada, veig el cronòmetre al final, miro el rellotge i somric, i de quina manera. M’abraço a la Laura i només puc anar dient “gràcies, gràcies, m’hi has portat tu!”.
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 