Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

clot 02Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

clot 01Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

Anuncis

Corsa dei Santi, de passeig per Roma

IMG_5350Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.

Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.

L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.

Poca organització, molta festa

sortida Corsa dei Santi

No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.

IMG_5355

No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.

No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.

De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!

arribadaEls carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.

L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)

corsa santi01

 

Correbarri – Arrossegada però feliç

correbarriEi, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

mercè bcteam

Sense ritme, anar badant

bc team 01Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

bc team 02Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

10k Camarles, calorada amb final sorprenent

precursaI quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això correntsem feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

ariadna suantArribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

metaEls darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

postcursa

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

massatgeI clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!

We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.weownthenight

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

  • Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
  • El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
  • Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

aeroportArribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

foto Nike

anellL’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l'expedició

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

petóEns plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

collaretArribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

nenes que correnI aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Nocturna L’Hospitalet, stop baby

Pesa la marató, arrossegant les cames i esbufegant com si portés 30km.nocturna hospitalet

km1- surts pitant amb el Damià com si t’ haguéssis d’empassar l’asfalt sense mastegar

km2- redueixes ritme que “t’has flipat nena”

km3- intentar, sense èxit, mantenir un ritme que fa quatre mesos tenies absolutament domesticat

km4- necessites aigua i vas ofegada, arrossegant la llengua com un gos

km5- paro, o no paro, paro o no paro

km6- BABUM !!!! les cames posen la 2a, s’ha acabat anar amb la “directa”

km7- arrossego un paio des de fa 5km, carregant un remolc que no em pertoca, me’l miro a veure si m’ajuda ell a mi, però se’m clava a l’esquena, arggghhhh

km8- per què nassos no he parat al 5?

km9- ni aixeco els peus, esquio sobre la carretera

km10-  infinit com feia temps q no sentia un quilòmetre

Vaja, una bona cagarada que em vaig trobar lenta i pesada, però la veritat: tant m’és. L’objectiu de la temporada ja és al sac i ben lligat, tot el que vingui sumarà.
Això sí, la fideuà de després i la cerveseta post cursa no les vaig perdonar 😉

Ara: descanso de dorsals per tornar més enèrgica, amb més ganes i una mica més ràpida, si pot ser :).bcteam