Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.
Sense ritme, anar badant
Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.
Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.
Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.
Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.
El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.
Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 