Marató d’Amsterdam, la primera!

medallaHe fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.

Avui serà un d’aquells posts dignes de la prova, com una marató: llarg, exigent, però èpic i emotiu 😉

Ha estat tota una experiència, després de l’entrenament acumulat arribar a Amsterdam i fer els 42,195 km disfrutant a cada metre no te preu! M’he trobat molt ben preparada i forta al llarg de tot el recorregut, el que encara va incrementar la sensació d’èxit. 3h42’09”, un temps fantàstic, però el millor: les bones sensacions de la cursa que em fan pensar que després de la primera, algun dia en vindrà una segona.

Fira del corredor, els nervis del dia abans

fira corredorLa veritat és que la Fira del corredor era més aviat mediocre i petitona, però estava tan histèrica que no estava gaire pendent de la magnitud de l’exposició de material. Recollir el dorsal va ser el primer moment de: “això va de debó, ha arribat el dia”. Bàsicament vaig aprofitar per fer una mica l’idiota al més pur estil novata maratoniana fent-me fotos en totes les posicions possibles exhibint al dorsal 😛

Això sí, fantàsticament organitzat, sortint del metro ja hi havia tres senyoretes la mar de simpàtiques per indicar a la massa de corredors on anar.

Diumenge 20 octubre – 8:30h

El míster diu a les 6:00h de peu i jo: a les 6:00h de peu. M’empasso l’esmorzar mig forçant-me. Desenes de corredors esmorzen al mateix hotel, n’hi ha que ja porten el dorsal posat, són les 7:00h! encara tenen més ansietat que jo!

al metro

El lavabo es converteix en el meu íntim amic, els nervis em pugen i baixen per la boca de l’estómac, però estic excitada, emocionada i amb moltes ganes de començar a córrer.

L’excursió en metro no té desperdici, no hi cap una agulla, es respiren els nervis i la tensió, em ve la rialla tonta. Que no arribem ja?

IMG_4183

L’arribada a l’estadi i l’aglomeració a la sortida del metro enlloc de posar-me més nerviosa em porten a un estat d’èxtasi i entusiasme absolut. Cada cop tinc més ganes de posar-me a la línia de sortida i veure com es resol la cursa. Quanta gent!

L’estadi està a petar de gent, això sí, la gran majoria esperant torn al lavabo, jejejeje, m’entra el riure i em poso a la cua. I d’allà a la monumental cua per entrar a l’estadi, això és un tap! No avancem, però la gent empeny amb ansietat. Els holandesos són mooolt alts, no veig on vaig, només m’atropellen.

A mesura que ens apropem a l’entrada se sent la música, se’m posa la pell de gallina, no em vull perdre cap detall, sona Viva la vida de Coldplay mentre creuo la porta de l’estadi. La gent crida i aplaudeix, els corredors més aviat silenciosos. Me’n vaig cap al meu calaix, estem embossats, ningú bada boca. Sona una banda sonora instrumental que no reconec però que apel·la sens dubte a l’èpica de la marató. 

9:30h: comença la cursa. Camino avançant a pas de processó fins arribar a la pista. Miro a terra, al voltant i em trec la samarreta que duia per tapar-me del fred.

sortida

 

Ha arribat el moment. Llegeixo START sota l’arc, aixafo la catifa i arrenco!

KM 0 – km 10: la multitud i buscant el ritme

sortida 02Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.

Passem per dins del Vondelpark i després el Rijksmuseum. Vaig pendent del rellotge, una mica massa, així que l’aparco i em decideixo a anar tranquil·la fins el 10 que sé que es començarà a eixamplar la carretera. Vaig atabalada per la gent, però em trobo de nassos! Això comença!!!!

KM 10 – km 21: m’he trobat!

Arriba el moment de començar a recuperar a poc a poc. Penso mentalment en que la propera parada és la mitja, hi hauria de passar en 1h48′ però ja sé que no hi arribo. M’és igual, m’ho estic passant teta, ja aniré retallant a poc a poc.

canalComença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.

Seguim avall, la mitjana de ritme va baixant, milloro, em trobo bé. Passem un avituallament: una merda, és a la dreta només i la gent s’atropella. Veig l’arc de la mitja!! Creuo en 1h52′, vaig exultant i contenta, però m’he begut una isotònica holandesa i se’m remou l’estomac, intento no escoltar-me’l gaire.

KM 21 – km 32: ja ve el mur? ja ve? ja ve?

La tornada pel canal es fa pesada pel mal de panxa que arrossego. Un altre avituallament atropellat, em xafen, m’he d’aturar a buscar aigua: ja no bec més isotònica, ecs!!!!! Em prenc un gel, una padrina s’incorpora a la cursa per acompanyar una noia, les vaques jeuen, els remers van pel riu aplaudint-nos, 6 nois pixen a un racó, una senyora té una taula parada a la porta de casa seva amb una gerra d’aigua i galetes maria… Vaig mirant, em sento molt bé, deixo passar els quilòmetres. Arribarà el 26, arribarà el màxim que he corregut mai, espero pacient i armada amb energia el mur.

Arribo al 26 i el passo, arribo al 27 i el passo, sóc a l’espera del 30 per saltar el mur. Passa el 28 i les cames no es queixen, el cap va taral·lejant una cançó aliè al que està passant. El 29 ja es aquí i ni senyals d’esgotament. Arriba el 30 i després el 31, mon germà em crida “salta el mur”, alço els braços. Aquí no hi ha cap mur, només una avorrida i ampla carretera plena de rails de tramvia per sortejar.

km 31

el pas pel km 31

KM 33 – km 40: em pesen les cames, però ja hi sóc!

parcA partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!

El ritme ha millorat i vaig calculant quan puc arribar i té bona pinta, em poso contenta. M’atropella un serbi de 2 metres, li foto una empenta que crec que ni ha notat. Un avituallament horrible, m’he d’aturar en sec, no puc agafar aigua, la gent s’empeny, quina merda! arrenco i les cames em fan zup zup. No penso tornar a parar fins la meta!

Entrem de nou al parc. Buf, dos paios tirats a terra amb l’ambulància. Les cames estan contretes, del 38 al 39 quants minuts han passat? Què lenta em trobo, em pesa, el parc no s’acaba mai!! Però després del 39… vindrà el 40!!!!!!!!

KM 40 – km 42: l’ÈXATSI

40I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.

Apareix l’estadi al fons. El cor em salta a la boca. El moment arriba, la meta és a tocar. Només sento crits i aplaudiments i em preparo per entrar a l’estadi, ja m’arriba el so de la música i els crits del públic, quina emoció tu!

KM 42 – km 42’195: el meu moment!

arribant 01Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!

arribant 02Orgullosa, feliç, satisfeta, esgotada, extasiada, excitada. Sensacional, ha valgut tant la pena! Recordo entrenaments pesats, sèries infernals, matinades i entrenaments tard a la nit, però sabeu què? El moment ha valgut la pena, us he fet cas a tots i he sortit a gaudir-la, i ho he fet, 42 d’esforç i emoció i 195 m d’èxtasi absolut!

Desitjo que tots els que diumenge aneu a pel #retofrankfurt, sigui per primera vegada o repetint en la distància, ho gaudiu tant com ho he fet jo!! meta

El dia després

Acabo la cursa i al metro coixejant a les escales. Arribo a l’hotel i obro l’ipad: em col·lapso! Encantada amb les desenes de missatges, el seguiment que n’heu fet, si ja venia contenta i plorant això és el colofó final. No dono abast a contestar i cada comentari és un nou somriure. Els que saben què és fer una marató, els que no ho saben però ho sabran, els que no saben què és córrer…tots heu sabut trobar les paraules justes! Gràcies!

Anuncis

Cap a Marató

el recorregut

el recorregut

DARRERA SETMANA!!

Divendres agafo un avió cap a Amsterdam per fer la meva primera marató.

Fa anys li vàrem fer un vídeo a una amiga que s’examinava del MIR, mentre el gravàvem recordo que li vaig dir: “tant que has estudiat, d’alguna cosa te’n recordaràs, no?“. El mateix em dic ara a mi mateixa: entrenant des del 22 de juliol i acumulant 800km, d’alguna cosa es recordarà el meu cos, oi?

Cap i cos, fortalesa i decisió

amsterdam marathonA hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. Però la prèvia on es barregen l’emoció, els nervis, la por, el respecte, la inquietud… em sembla igual d’important. Marxo amb la intenció de paladejar cada moment abans, durant i després, perquè tots sabem el record que queda de les primeres vegades i aquesta és ben especial, per l’esforç acumulat i pel repte que suposa.

Què trobaré més enllà del 30? M’estamparé contra el mur? El saltaré sense adonar-me’n? Plourà? M’agafaran rampes? Em farà mal la panxa? Em trairà el cap? Ara només hi ha una manera de saber-ho: anar-hi, creure-m’ho i batallar.

M’esperen 42,195 km en soledat. Durant aquestes dues setmanes prèvies intento reforçar el cap, controlar emocions i insistir en la fortalesa mental repetint-me “clar q pots”. L’acolloniment d’anar a fer una cosa absolutament desconeguda en aquestes circumstàncies encara insisteix, però em recordo el tòpic de “pain is temporary pride is forever” i a vegades funciona ;).

estadi

Als que m’hi acompanyareu

I avui em permetré la llicència d’afegir un punt d’edulcoralisme (no m’ho tingueu en compte q estic sensible :P) perquè és cert allò de la solitud del corredor de fons i que durant la marató estaré sola jo, el meu cap i les meves cames, però també és cert que en aquest camí em recordaré de molts de vosaltres i del que m’heu anat dient. No sé quin temps hi posarà al crono quan arribi, però no tingueu cap dubte que ho deixaré tot a l’asfalt per creuar la meta.

Quan em vaig plantejar aquest repte vaig creure necessari que algú em pautés i em preparés i vaig acabar a la Bolsa del Corredor, on hi he trobat més que una mera rutina d’entrenaments.

Al míster José Castilla felicitar-lo per la disposició i l’entusiasme, confiar a cegues en que algú perquè et prepari per a una marató no és fàcil, vaig fer un salt al buit i hi ha posat un matalàs que m’ha donat la confiança que necessitava. També al Jesús, pels maleïts/efectius entrenaments de força, per les “bronques” i els ànims i la confiança (¡prometo no darle a la lengua en 42km!). Gràcies.

youronlyoptionAls amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic Francis, a la Laura i el seu motoret diesel, que en sentirem a parlar! i al David, sense defallir davant les adversitats, canya!

Agraïda també a la resta de bolseros que m’han aguantat el rotllo al Jose (merci wapet); al Carlos G. i Carlos V.(pink-barbie runner forever); al David aka Aouita (vaig a pel premi nen); al Roger (me fotré un tiberi i una megacervesa després!!); al David, compi de sèries; a la Laura (em farà mal el cul segur! I q tremoli Bilbao!); als Joan&JordiTeran, sempre presents i atents; a tots els maratonians que m’han aconsellat: Miki, Tete, Sandra, Mon, Isaías… i un etc etc extensible a tots els bolserets ;).

I òbviament acabo amb els clàssics: la família i amics que sense saber de què parlava han respectat entrenaments, horaris i converses pallisses, i al J que hi ha estat i hi serà més present que cap altre.

sortida

SORTIDA 9:30H – CALAIX TARONJA

Com va dir aquell dia el míster, espero arribar al 30 i dir-me: “vaig putejada, però vaig bé“.

Marató 2.0 – atents q donaré la pallissa a base de bé

dorsalRecopilatori Instagram en fase de creixement @ariadnaolpo #ari1marató

Twitter @repte45

App amb el tracker per fer el seguiment 😛 – DORSAL 7839

Seguiment de la Marató en streaming

De la mitja de Barbastro al compte enrera

A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.

Quan tot va rodat

Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató.  I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.

Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.

Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé!  L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.

18 dies, això ja va de baixada

fermin cacho

el BCteam i Mr.FermínCacho

Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.

Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!

El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals

Falta 1 mes !!!! ARGHH!!!!!!!!!!!!!!!!!

falta un mes

    • 170 dies

      des del “Gracias por inscribirse para la 38a edición del TCS Amsterdam Marathon. Ha elegido la modalidad de Maratón.

    • 59 dies

      maraton-filipidesdes del primer entrenament específic pels 42,195 km.

    • 29 dies 22 hores 02 minuts

      perscream posar-me a la línea de sortida

  • 51 hores

    corrents des del començament dels entrenaments

  • 560,29km

    CautionRedheadRunningv2recorreguts fins la data per Lleida, Barcelona i el Delta de l’Ebre, i el que falta em temo… 😛

  • unes canyes

    birraperquè també hi ha temps per relaxar-se i tothom sap el bé que va la cibada per recuperar ;P

  • ganes i més ganes

    Quan m’ho vaig plantejar era pura ficció, quan em vaig apuntar semblava irreal de lluny que quedava, quan vaig començar a entrenar no em creia per què em preparava i ara que falta un mes crec que és el primer cop que començo a assumir que queden només unes setmanes per una de les fites a les que estic dedicant més hores i energia.
    Com menys queda més ganes en tinc i més se’m carreguen les piles, sense perdre la perspectiva constant del respecte i l’acolloniment que suposa córrer una marató. Estranya barreja de por al desconegut, respecte, entusiasme, esgotament, dolor, positivisme i incertesa.
    5 setmanes per acabar de sumar km i agafar confiança, apurar els matins de diumenge, escoltar consells dels que ja han trepitjat aquest camí i rebre copets a l’esquena al so de l'”anirà bé” que tant anima.
    Un mes, un mes, un mes…em vaig repetint, ara ja amb un somriure expectant carregat de nerviosisme.

falta un mes

Entre el plaer i la disciplina, a 2 mesos

Imatge

Avui falten exactament 2 mesos per la Marató d’Amsterdam i en fa 1 que els entrenaments han començat per creuar la meta de la meva primera!

LA BATALLA ENTRE EL PLAER I LA DISCIPLINA

Per mi si una hi ha dues paraules que estan definint a la perfecció aquest inici d’entrenaments són el plaer i la disciplina. El plaer perquè corro perquè m’agrada, és evident, però la disciplina també, perquè quan el calendari d’entrenaments és tan apretat no tots els dies tens les mateixes ganes de sortir i no totes les sortides són positives. Però sempre hi ha alguna cosa que segueix empenyent: la meta, el repte, la superació i l’èxit 🙂

Disciplina vs plaer

 

Aquí teniu la meva particular versió de tot plegat fins el moment:

Del futur remot al present: comencen els entrenaments

Diumenge 19:25 h, un so al mòbil, un correu nou, assumpte entreno, primera frase: “comencem l’entrenament específic“.

ARIADNAFins ara tot eren frases plantejades en un futur que em semblava més aviat remot del tipus: farÉ una marató, haurÉ d’entrenar molt, serÀ molt dur, costarÀ, valdrÀ la pena, patirÉ, costarÀ sortir alguns dies… Això ha canviat des de que m’he llevat avui i intento assumir que m’esperen 3 mesos de disciplina d’entrenaments, d’assumir, de sortir, de quadrar horaris per trobar les hores que calen… Però la il·lusió m’enpeny amb insistència, perquè si hem de fer cas a tots aquells que conec que ja han travessat la barrera dels 42,195km: els entrenaments són durs, però la recompensa és l’èxtasi!

El seguiment i els entrenaments pautats del míster José Castilla de La Bolsa em donen seguretat per afrontar un repte que ara mateix se’m planteja d’una magnitud extraordinària. Respecte, constància, decisió i ímpetu, que la calor no ens tombi, que la mandra s’amagui a l’armari i que les lesions marxin de vacances ben lluny. I parlo per mi i per tots els companys d’equip que una setmana després marxaran a Frankfurt a conquerir el seu repte. Em fa molta il·lusió compartir-ho, i especialment amb els que com jo s’estrenen i desconeixen que és el mur, que es córrer durant tanta estona, que és entrenar per fer-ho,… Irina, Laura, Francis i David això va en sèrio ;): a per totes!!!

El farÉ una marató s’acaba de convertir en preparuna marató: a cremar vambes i sumar quilòmetres. Propera parada: Amsterdam 20 d’octubre !!! YEAH!!!!

Que faràs què?

Amsterdam-Marathon“M’he apuntat a la Marató d’Amsterdam, el 20 d’octubre.

Sí, d’aquest any!

Sí, la primera

I llavors vénen els:

amiga 1: “ah! vale!” – ah vale???!!!!!

company de cursa 1: els entrenaments són molt durs eh!” – ja estic acollonida abans de començar

àvia 1: “i dius que has de pagar per córrer? té un euret bonica” – 🙂

amiga 2: “però no n’havies fet una ja?” – ara ja sé quan desconecteu quan parlo

mare: “però no vagis sola eh! i si et passa alguna cosa, i si et fas mal” – no aniré pas sense entrenar dona! 

amic 1: “ahahahahaha… i quanta estona dius que has d’estar corrents? Estàs boja” – potser sí, i com jo tants altres milers

company de cursa 2: “i la primera! molt bé!!” – per fi algú que m’entén!  

àvia 2: “i quants quilòmetres dius que són nena?” – 42 – “quants dius?” – 42!!!! – “i plou a Barcelona? aquí fa sol” – …………

l’amiga que ha fet 2 curses amb tu: “olé!!! i que trigaràs, 3 hores?” – sí, a la pota coixa i marxa enrera 😀

pare: “vols dir que aguantaràs? Que són molts quilòmetres nena eh!” – sí senyor!! d’això se’n diu confiança, ahahahah

jo: 42.195 !!! entrenaments llargs i durs !!! més entrenaments !!!! i tirades llargues !!!!! crec q no sé pas on m’he ficat 😀

Sembla que quasi ningú del meu entorn sap de què va això….però ningú m’ha preguntat què és una marató!!