Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

Sense ritme, anar badant

Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

Cursa de la Mercè, 45′ a meta!!!

Quan vaig començar aquest blog, un dels reptes que em plantejava era arribar a veure el 45′ a meta en 10k i avui ha estat el dia. Molt contenta pel temps (45’51”), però més contenta encara perquè m’he trobat bé i amb energia i amb ganes. A 34 dies de la Marató d’Amsterdam reconec que necessitava un revulsiu com aquest: acabar una cursa amb molt bones sensacions.

De l’atropellament al ritme

BCteam Cursa Mercè 2013

17.000 persones corrent la Mercè; el que vulgui sortir ample i còmode o és suficientment ràpid per anar davant o a qualsevol altre calaix serà víctima de les aglomeracions, els crits i les remugades. Fins pràcticament la Gran Via només patia per trobar l’espai on posar els meus peus i pel veí que anava cridant: “es q no es pot córrer” (doncs tria una altra cursa muchachillo, pensava jo).

A partir de la Gran Via i fins a l’Arc del Triomf la cosa s’eixamplava, bon ritme i lleugera, amb cada cop més ganes i més energia. Se m’ha fet curta, he arribat al 8 sense adonar-me’n i he pujat el Paral·lel avançant com una boja i amb la respiració ja a punt de rebentar, però ho teníem a tocar i així ha estat. No cal afegir res més ni parlar quilòmetre a quilòmetre, estic contenta i punt: post-express 🙂

Avui ha estat un d’aquells dies en què he constatat per què m’agrada córrer: perquè si entrenes, treballes i t’hi esforces al final hi ha premi, això no és una tómbola, és un treball de formigueta i com que sempre he estat més formiga que llagosta, seguirem sumant quilòmetres :).