Un clàssic, l’èpica basca de la pluja, el vent i les pujades, una cursa que no necessita presentació: la Behobia-SS. Mítica per la duresa i, sobretot, perquè no fas 10 metres sense que algú t’etzibi un motivant AUPAAAA. Ja hi vaig ser l’any passat en un moment especial perquè suposava la primera de més de 10km i aquesta vegada hi he anat a gaudir-la, a córrer sense preocupacions perquè no sabia com em trobaria després d’haver fet una marató fa 3 setmanes i al final tan poca pressió m’ha dut a la meta més ràpid del que preveia.
La prèvia compartida
La sortida era a les 11:13, però a les 8:27 ja hi érem. Sort de la companyia i el cafetet al bar, que van fer que l’espera fos menys traumàtica. L’excitament de la Vane i el Cesc, que s’estrenaven en la distància va fer també que els minuts previs a la sortida fossin d’autèntic èxtasi.
La pluja ens va respectar durant l’escalfament i el pas de processó fins el calaix de sortida. La Vane saltant desfermada al so del chipirón, el Cesc mirant aquí i allà, una abraçada, 4 crits eufòrics i arribem a la sortida.
De l’eslàlom a la meta
Els primers quilòmetres una autèntica odissea, sortíem dels darrers calaixos al tenir el dorsal cedit. Surto com un coet esmunyint-me entre corredors i perdo als companys als primers metres. Però la Vane reapareix a la primera pujada i ens posem a córrer juntes enganxades l’una a l’altra. Esperonades per l’ambient arribem al km 3, em criden! La Irina i l’Anna, mai m’havia trobat a tanta gent a una cursa, quina il·lusió! Arriba el km 4 i he perdut la Vane, segueixo a un ritme tranquil atabalada de tant avançar a la gent. Però es va eixamplant.
L’autovia acaba amb la meva paciència, eterna, lenta i pesada, un altre xàfec, em surt volant la gorra i el vent bufa de cara. Però s’acaba i ve baixada. Vaig augmentant el ritme a partir del km 10. Em va passant relativament de pressa fins arribar al port, maleït! I vaig esperant la darrera pujada, l’abans de Donosti. Arrossego les cames, segueixo avançant gent, el públic crida, ja no plou.
I després de la pujada ja només penso a veure els companys de la Bolsa que ens estan animant i que busco desesperadament amb la mirada perquè m’injectin l’energia final per empènyer la darrera recta. Els veig, criden, m’agafo amb forces a aquests ànims i esprinto com una boja per creuar en 1h36’39”.
A la meta em trobo després al Cesc i la Vane, lluint la mateixa cara d’orgull que duia jo fa un any després d’haver superat per primera vegada la barrera dels 10km. Una altra abraçada, la foto de rigor, els crits d’alegria, la crònica express de la cursa i arrossegant el somriure fins a trobar a la resta de bolseros. Al final ha estat un gran cap de setmana, perquè no oblidem que és Donosti i hi ha cursa però també pinxos, jejejeje. El millor, al final, compartir-ho amb la resta de components de l’equip, amb els que he corregut, els que han aplaudit i els que hi eren a l’arribada per preguntar com ha anat. Zorionak :).
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 
Retroenllaç: Mitja per relleus a Mataró | Córrer, el repte dels 45'…o no ;)