24hores corrents en pista

El diumenge passat els Corredors.cat van  organitzar novament les 24 hores d’atletisme a Can Dragó que han acabat recaptant prop de 10.000€ per l’ELA. Es tracta bàsicament d’això: 24 hores donant voltes a una pista individualment, per parelles o bé en equip.

Amb el BCteam ens vam mobilitzar un grup molt generós per poder cobrir totes les 24hores.

Com que ve Nadal i la gent te tendència a l’edulcoralisme intentaré que el post no quedi excessivament ensucrat però la veritat és que només faltaven els coets i el confeti que això de fer coses amb un equip així de maco fa molta il·lusió-> ensucrada 1

bcteam

Córrer de matinada

fotoEl programa dissenyat deia que havia de córrer de 1 a 2 de la matinada. Finalment vam arribar a Can Dragó a quarts de dotze i vam fraccionar les curses en tandes de 20 ‘. Sí, sí, a les 2 de la nit estava cagada de fred donant voltes a una pista. Ei! i amb alegria i bon ritme. Un gust! Els companys animant, arraulits sota una manta, fent una cervesa… N’hi ha que s’hi van passar tot el dia allà organitzant l’equip i animant, més bonics!! Com no t’has de deixar els bessons a la pista amb gent així?! … -> ensucrada 2

Molt còmoda, contenta, somrient i congelada de fred. A quarts de quatre tornem a casa a dormir una estoneta, però no gaire, amb un ull obert actualitzant constantment el mòbil a veure com anava l’equip en la classificació: molt i molt bé!!!! El whapp treu fum, ànims a la pista i al telèfon.

Llevar-se i córrer

A les 10:00 ens tornem a plantar a la pista. Cafè en un termo, cares glaçades, cares de “no he dormit”. Ens incorporem als relleus curts per donar un cop de ma als que fa hores que són allà corrents. Uns altres 15′ donant voltes, contenta i cansada però lleugera. Va apareixent la resta de l’equip que ha anat corrent al llarg de les 24 hores. A les darreres voltes ja tots aplaudint, al final entre tots hem culminat 817 voltes a la pista, el que ens ha merescut la segona posició: un èxit!!

bcteam 24hores

M’ho he passat molt bé! Molt eh!! per les estones que he corregut, per les que he animat, per les que he compartit… Constato, un cop més, que això d’aterrar dins aquest equip ha estat un gran encert, amb un entorn així és fàcil millorar, fer amics i l’èxit compartit té molt més bon gust-> ensucrada 3.

I amb el post edulcorat Bon Nadal i fins aviat 😉

Anuncis

Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

clot 02Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

clot 01Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

Corsa dei Santi, de passeig per Roma

IMG_5350Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.

Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.

L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.

Poca organització, molta festa

sortida Corsa dei Santi

No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.

IMG_5355

No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.

No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.

De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!

arribadaEls carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.

L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)

corsa santi01

 

Correbarri – Arrossegada però feliç

correbarriEi, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

mercè bcteam

Sense ritme, anar badant

bc team 01Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

bc team 02Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

Mitja per relleus a Mataró

Dono per finquitada la temporada! I el dissabte cirereta al pastís amb la Mitja Marató per relleus a Mataró. Hi ha curses que les fas per fer marca, altres perquè t’agraden i altres perquè, tot i ser un avorriment el circuit, vas amb l’equip, fas pinya i la comparteixes. Aquest és el cas de la mitja per relleus, a la que afegim un pessic de sentimentalisme perquè és la primera cursa que vaig compartir amb aquests del BCteam, i d’això ja fa un any -> somric.

bcteam

6 voltes: monotonia i aplaudiments

amb el davidEn equips de 3 corredors, 6 voltes per cap, 7 quilòmetres cadascú-> aquesta és l’estructura de la Mitja per Relleus de Mataró. L’inconvenient-> 19 de juliol, calor, xafogor i monotonia.

Fèiem equip amb les #sessyrunners (Vane & Lore & jo). La Vane surt primera i pateix com una mala cosa, a cada volta ens deixem els pulmons perquè se la veu patir de valent. La Lorena fa el primer relleu i se la veu més còmoda, va mantenint el ritme i mentre faig el meu escalfament vaig animant-la a ella i a tot bolsero que veig passar suant i esbufegant, fa molta xafogor.foto 3El Cesc ens ajuda a canviar el xip i faig el segon relleu, surto tranquil·la, els he vist patir tant a tots que decideixo que no hi ha pressa, em poso a bon ritme i afluixo a la pujada. Un luxe, a cada volta sento a l’equip bramar ALEEEEEEE i per si fos poc a la part de dalt del parc el Roger em va animant a cada volta, només sóc capaç de contestar a les 3 primeres, a partir de la quarta ja es fa pesadíssim córrer i no tinc ni l’energia per dir-li que s’escalabrarà corrent amb xancles, ric per dins, jejeje.foto 1

Sóc l’última a entrar a meta de tot l’equip, de sorpresa apareixen dos boges que m’agafen de la mà per creuar amb mi, calla! són la Vane i la Lore, que m’estiren literalment i arribo volant, jejejeje.

Al final ha estat un bon colofó de temporada, perquè m’ho he passat molt bé, després de molts i molts dies sense ganes de córrer el dissabte vaig tornar a passar-ho bé, que al final és el principal motiu del jo&córrer. Ara bé, necessito descans i carregar les piles, així que dues setmanes de vambes ben endreçades al calaix. Punt i a part fins a mitjans de setembre.

foto 2Per cert, al final aquestes #sessyrunners van fer podi de categoria, això ens passa per jovenetes i sumar menys de 90 anys juntes, jejejeje, bé unes més iogurins que altres eh 😛

La temporada de les 2 maratons

Estic contenta, ha estat una temporada guarnida de bones sensacions, també d’agonia sobretot per la preparació de la Marató de París, torno a la conclusió que 2 maratons tan seguides és excessiu, i m’ho aniré repetint per no ser tan idiota de cometre el mateix error. Però al final som de cicatritzar ràpid i oblidem aquests moments merdosos, així que em quedo amb els que em fan somriure:

Em quedo amb la mmp en 10k a la Jean Bouin amb la Gatu.

Em quedo amb  l’entrada a meta de la meva primera marató a Amsterdam.

Em quedo amb els primers 21k amb la Vane a París.

Em quedo amb l’arribada a meta de París, quan després de tants dubtes vaig fer una gran cursa.

Em quedo amb haver descobert el BCteam que m’ha fet créixer com a corredora i m’ha donat MOLTES altres bones coses 😉

Em quedo amb la locura de les #sessyrunners que ens va dur de gorra a Amsterdam.

Em quedo amb el cap de setmana de la Behobia, no tot és córrer.

Em quedo amb….

 

 

 

 

10k Camarles, calorada amb final sorprenent

precursaI quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això correntsem feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

ariadna suantArribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

metaEls darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

postcursa

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

massatgeI clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!