Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma
Anuncis

El down pre-marató

Divendres marxem a París a la marató. Ara mateix em fa mal tot, de cap i de cos. Un pinçament nerviós fa que tingui una cama a mig gas i el respecte profund q m’evoca aquesta prova em fa pensar, pensar i tornar-hi, sobre el sí, sobre el no i sobre el patiment que implica no anar-hi al 100%

Suspendré, suspendré i després…aprovat

sèriesTandebó passi allò dels exàmens, que vas dient q anirà fatal i després te’n surts amb nota. Però ara mateix m’aborda una falta de confiança i il·lusió. I tampoc vull ser dramàtica però després de tres mesos de dedicació, amb puntxades esporàdiques, les ganes són de fer la feina ben feta. Així, en confinaça: estic cagadeta, no em sento forta com a l’anterior, ni amb aquell excitament desbordat, em trobo més aviat esgotada i desmoralitzada quan a cada passa em sento ara la ingle, ara l’abductor, ara els isquios i ara quàdriceps. La por a no acabar, la por al dolor, la por a patir abans del que toca… he fet la reflexió: dos maratons a l’any és un nivell d’exigència física/mental superior. N’aprenem i si hi tornem, que sigui 1 anual 🙂

I he etzibat aquest rotllo a un tou de gent, q MERCI per aguantar-me’l i animar-me i dir-me que anirà bé. En moments així, i veient altres tristes baixes per lesió dins l’equip, s’agraeix enormement. Doncs això, gràcies guapos/es, sóc conscient que aniré ben recolzada.

I ara que ja he tret la víscera: posem-nos les piles

Paris-Marathon-6Ho tenim a tocar de la mà, el que està clar es que penso lluitar-la, sóc de mena persistent i posar-me a la línea de sortida implica que vaig a guanyar la batalla. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre, no ens hi va res.

L’orgull, la decisió, la tossuderia i la insistència: m’hi abraçaré per lluitar cada metre. L’entrenament està fet, els quilòmetres acumulats i ara queda el millor. Així que a endollar-se, estrènyer les dents i el que sigui serà, en això si que estic absolutament relaxada.

El recopilatori INSTAGRAM de la Marató de París 2014
medalla parís

LA VULLLLLLL !!!!!!

M’ha sortit un post de nivell de confessionari, hahaha, però em sembla important per quan torni sobre les meves passes. Afortunadament després del down sempre ve l’up, i com deia sàbiament la meva abuela Carmiña “nunca choveu que non escampara“, així que vambes i lluita!

Stage a Lloret, posem rumb a París

D’això se’n diu un cap de setmana de qualitat que et deixa petat.

Bc team i mullera

Des de La Bolsa del Corredor van organitzar 3 dies de preparació per a la marató a Lloret i, part del BCteam i el Vincenzo, un italià afincat a Sitges amb especial habilitat pels bolos, ens hem deixat les cames allà.

Divendres: de la platja, la carretilla, la Desperados i els dards

Ha estat el dia light, a mode telegràfic seria: arribar, hotel, canviar-nos, córrer fins la platja, exercicis amb el Jesús, carretilles, salts, àvis que miren incrèduls, estiraments, córrer de tornada STOP

selfie

sopar, remugar pel que toca demà, cervesa,#selfieteam, discutir si la Desperados es una cervesa o un succedani, dards, mirar l’hora, hotel, clapar zzzzzzz……

Dissabte: de quan un olímpic fa una sèrie amb tu

series 02El dia comença a les pistes de Lloret amb la previsió de cascar-nos 10 sèries de 1000. Venia amb la cagalera de què decidiria fer el meu soli, si pronunciar-se o estar calladet, sort q va optar per la segona opció.

Ve l’Àngel Mullera a l’entrenament, per fer sèries amb nosaltres i després una xerradeta de com afrontar una prova important. Als que no fem les sèries volant, ja sabem que quan ve un paio tan pro, ens tocarà veure’l de lluny. Però vés per on, el sr. Mullera va tenir el detallàs de fer una sèrie amb nosaltres, coi, crec que és la que vàrem fer més ràpid, q tenir-lo allà al costat com imposava, el tio anar parlant i jo amb el fetge a la boca. Això sí, per variar ja em va faltar temps de fer l’idiota, haha.

sèries 03

Al final, tots els rastres de molèsties al soli totalment desapareguts i vàrem poder fer unes bones, molt bones sèries. Mil gràcies al Cesc que el tio es va cascar 10 sèries amb mi quan en realitat només n’havia de fer 6 :), com s’agraeix la companyia en aquests entrenaments!!!

series

 

 

Arrossegant les sèries ve la fase: piscina, dutxa, dinar, xerrada de prevenció de lesions (by Sportwell), tigreton, donetes i tot el dolç que poguem ingerir, minirodatge agònic i sessió d’estiraments STOP sopar, partida a bolos amb domini italià, clapar …zzzzzz

Diumenge, de quan tot i la petamenta acabes la tirada llarga

Matinem, esmorzem, sortim de l’hotel i anem fins a Llagostera, allò de les Vies Verdes, camí de sorra per afrontar la tirada llarga. Mai havia fet una quilometrada després d’unes sèries i les cames ja avisaven de que seria dur, més si hi sumem la solana q feia.

tirada 01Ve el Roger Roca, que no pot córrer perquè està fotut però que després ens farà xerradeta sobre nutrició. Vambes, gels, el Jordi carrega bidons (un puntazo l’avituallament en bici, fantàtic) i comencem. El camí és una meravella, poca gent, bicis però molt còmode, camps, arbres, verd, una bona ruta per entrenar. Les cames fan zup zup durant els primers 35 minuts, però després ja entenen que no hi ha més remei que continuar.

tirada 02

foto (1)

Pugem amb el Cesc que als 50′ fa mitja volta i segueixo amb el Roger, aka lo barbes, que va arrossegadet i decideix acabar amb mi. 130′ durs per la calor, pel cansament que porten les cames, però m’acabo trobant millor, contenta de no tenir dolors rellevants i de sumar 24 km. Creuo els dits perquè aquestes bones sensacions segueixin i aguantin fins el 6 d’abril.

+fotos de l’stage #stageBCteam

En 28 dies serem a París !!!!

I acabem la tirada, entrepà, xerrada del Roca, cotxes, carretera, Barcelona, casa, dinar, faig el post i a clapar zzzzzzz

bc team

Aquil·les vs Fidípides

A 5 setmanes de la marató és quan entres en crisi? És quan de cop et sembla que t’espatlles per tot arreu? L’heroi tendinós Aquil·les i el múscul-desconegut-fins-que-corres-soli sembla que es posen d’acord per lliurar-me una batalla.

D’Aquil·les a Marató fent meta a París

Per filòlegs, lectors i consumidors de clàssics, Aquil·les és aquell heroi del que Homer parla a la Ilíada, el guerrer a la Guerra de Troia.

brad-pitt-troyPer noies amb l’hormona disparada segurament és Brad Pitt en falidlleta a la peli Troia. (no m’he pogut resistir a posar el gift emulant al sr. @ambcompte – Gifs per a corredors). Pels corredors és un tendonet sovint desconegut fins el dia que decideix proclamar a crits la seva existència. El mateix punt per on Aquil·les era mortal, el lloc per on la seva mare el va remullar per aconseguir que fos immortal. Coi! ja el podia haver tirat sencer al riu!

flidipidesFidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.

I avui és quan un davant de l’altre decideixen etzibar-se un bon gec d’hòsties, perquè Fidípides vol córrer i Aquíl·les prefereix anar punxant per evitar-ho. Dit d’una altra manera: porto 5 dies parada perquè m’escanya el soli i el tendó, el diagnòstic és contractura i pocs dies d’aturada. Això sí, l’ansietat ja s’ha plantat davant meu per escopir-me a crits QUEDEN 5 SETMANES“!!

De la por i la precaució

Quan ets a les portes d’una prova com la marató, per poc mal, molèstia, malestar, sensació estranya o males vibracions abans de començar a entrenar que tinguis, tot sembla més greu o es fa més costa amunt. El temps se t’enganxa al cul i et va pessigant a cada hora dient-te: “cada quilòmetre de menys corregut serà un abisme el dia de la prova“. Què exagerats ens tornem aquest corredors!!

the shine

En moments així em ve aquella imatge del Jack Nicholson, que em crida…

“la lesió IS HEREEEEEEEEEE”!!!

Ara de cop em falta alguna cosa, només genero dubtes, però tot i que pugui sonar derrotista, ni és greu ni és dramàtic. Si una cosa he après a diferenciar és mal i molèstia i, afortunadament el primer ha desaparegut, això sí, com toca els nassos això de la molèstia: “si surto empitjoraré?”, “sé que puc sortir, perquè mal no és, però i si va a pitjor?”, “clar, al cap de 1km ja no em molesta, però clar, si molesta la molèstia estic molesta i la molèstia si es molesta em molesta…. ARGGGGHGHGHGHGHG”!!!!!

νενικήκαμεν

Al final, Aquil·les va morir i Fidipides va morir, però el meu soli, el meu tendó i les meves cames no van enlloc. Avui al sofà i demà a rodar. Entre l’heroi i el corredor em quedo amb el segon que em sembla força més èpic córrer esgotat més de 42 km que tallar quatre caps quan ja portes l’heroisme de sèrie.

Aquestes 5 setmanes farem el que calgui per arribar en forma a París.

Entrenar, córrer, fer sèries i llevar-se aviat per les tirades llargues és dur, però saber parar i no sortir disparada a posar-me les vambes quan me’n moro de ganes us asseguro que és molt més complicat.

Aquesta la vull per a mi!medalla

Avui post dedicat – va per tu Tiflí

Segones parts poden ser bones?

Generalment es diu que segones parts mai són bones, també es diu que les decisions en calent quan ets a la cresta de l’onada no acostumen a tenir gaire sentit. Doncs si uneixes les dues coses et surt això: apuntar-te a la Marató de París (6 d’abril 2014) quan acabes d’aterrar de fer la Marató d’Amsterdam.

Aquesta setmana comencem els entrenaments específics i a hores d’ara se m’acudeixen coses com:

  • Aguantaré una altra vegada tot aquest volum d’entrenaments?
  • M’atropellarà gaire aquella mandra de sortir a fer tirades llargues?
  • Quan vinguin les sèries dures i eternes les cames encara seran a lloc?
  • És la segona, si hi vaig és amb la intenció de millorar, és aquesta pressió contraproduent?

bcteamHi ha una màgia especial en aquest repte. A la primera hi vaig anar sola, bé, sense cap boig d’això del córrer i en aquesta el plantejament és ben diferent: gran part del #BCteam en massa ha sofert el mateix brot maratonià i hi anem molts a córrer-la, entre ells uns quants que s’hi estrenaran i altres que van a rebentar el cronòmetre, així que si volies al·licient: dos tasses!

Crec que entre els no-adeptes a córrer he generat més aviat inquietud i preocupació i m’arrien frases com:

  • De debò? una altra vegada? Estàs boja (aquí afirmen, no pregunten)
  • No li diguis a ton pare, encara no (esperarem a infartar-lo uns mesos encara)
  • I quin dia no entrenaràs? Per anar organitzant el birra-time (especialment fan d’aquesta)
  • NOOOOOOOOOOOOOOO, ja m’ho temia (tan previsible sóc?)
photo by Francois Durand/Getty Image

photo by Francois Durand/Getty Image

Ens esperen 3 mesos de 6 entrenaments a la setmana, volum, sèries, córrer cansada… i dit així sona terrorífic, però rememoro l’entrada a meta de la Marató d’Amsterdam i sí, la il·lusió ens hi tornarà a dur, aquest cop a l’Arc del Triomf.

Em recordo ara del que em deia la companya Planetamon “n’hi haurà d’altres, genials, però cap com la primera”, encara no he començat a entrenar i ja et puc dir: quanta raó!!

ALLEZ ALLEZ, ON Y VA !!!!