Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.
Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.
L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.
Poca organització, molta festa
No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.
No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.
No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.
De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!
Els carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.
L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 