Si poc m’agraden els 10k perquè vaig amb la llengua fora, no cal ni explicar com respirava diumenge passat als 5k de Sant Andreu. Diuen que és un bon test pel 10k i que et dona més xispilla. Doncs mira, no tenia pas res millor a fer que passar-me un matí de diumenge hiperventilant i amb les pulsacions revolucionades.
SI no tira que ho faci l’altre
Fa fred, ideal! Rendeixo millor i m’agrada molt més que la calorada. A la línia de sortida ens hi posem amb la Carol, el Cesc i el David. Avui la cursa es mereix explicació més detallada perquè ha estat un festival! El David surt com un boig i desapareix, la Carol i el Cesc se m’escapen aviat, decideixo que van massa de pressa per a mi, però els mantinc a certa distància amb la mirada clavada a les vambes de la Carol, això sí, no em pregunteu de quin color eren, jeje!!
Pateixo aviat però no se m’allunyen, al cap de 3 quilòmetres veig que m’hi vaig apropant, han abaixat el ritme, així que em decideixo a enganxar-los. Passo a la Carol i em quedo al costat del Cesc, tots tres en grupet, forço una mica i segueixen, abaixo el ritme i empeny el Cesc, torno a estrènyer dents i ens anem animant, en silenci, i empenyent, muts, els uns als altres. A 300 m de la meta veiem el David que ha hagut de reduir ritme. El Jordi ens crida “ja el teniu”. No puc ni respirar, em clavo darrera el Cesc, no em giro, però noto la Carol al clatell esforçant-se i patint, però enganxada.
La darrera recta es un infern. Però creuem i ens abracem. Uns 22′ amb regust a glòria, eufòria, companyerisme i equip, sola segur que no hagués fet pas aquest temps.
I després diuen que això de córrer és un esport individual! He patit com una animal, però què bé que m’ho he passat!!
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 
ja podieu haver apretat una micona més, que jo també volia jugar a aquest joc! 😛