Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

mercè bcteam

Sense ritme, anar badant

bc team 01Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

bc team 02Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

Anuncis

Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma

Marató d’Amsterdam, la primera!

medallaHe fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.

Avui serà un d’aquells posts dignes de la prova, com una marató: llarg, exigent, però èpic i emotiu 😉

Ha estat tota una experiència, després de l’entrenament acumulat arribar a Amsterdam i fer els 42,195 km disfrutant a cada metre no te preu! M’he trobat molt ben preparada i forta al llarg de tot el recorregut, el que encara va incrementar la sensació d’èxit. 3h42’09”, un temps fantàstic, però el millor: les bones sensacions de la cursa que em fan pensar que després de la primera, algun dia en vindrà una segona.

Fira del corredor, els nervis del dia abans

fira corredorLa veritat és que la Fira del corredor era més aviat mediocre i petitona, però estava tan histèrica que no estava gaire pendent de la magnitud de l’exposició de material. Recollir el dorsal va ser el primer moment de: “això va de debó, ha arribat el dia”. Bàsicament vaig aprofitar per fer una mica l’idiota al més pur estil novata maratoniana fent-me fotos en totes les posicions possibles exhibint al dorsal 😛

Això sí, fantàsticament organitzat, sortint del metro ja hi havia tres senyoretes la mar de simpàtiques per indicar a la massa de corredors on anar.

Diumenge 20 octubre – 8:30h

El míster diu a les 6:00h de peu i jo: a les 6:00h de peu. M’empasso l’esmorzar mig forçant-me. Desenes de corredors esmorzen al mateix hotel, n’hi ha que ja porten el dorsal posat, són les 7:00h! encara tenen més ansietat que jo!

al metro

El lavabo es converteix en el meu íntim amic, els nervis em pugen i baixen per la boca de l’estómac, però estic excitada, emocionada i amb moltes ganes de començar a córrer.

L’excursió en metro no té desperdici, no hi cap una agulla, es respiren els nervis i la tensió, em ve la rialla tonta. Que no arribem ja?

IMG_4183

L’arribada a l’estadi i l’aglomeració a la sortida del metro enlloc de posar-me més nerviosa em porten a un estat d’èxtasi i entusiasme absolut. Cada cop tinc més ganes de posar-me a la línia de sortida i veure com es resol la cursa. Quanta gent!

L’estadi està a petar de gent, això sí, la gran majoria esperant torn al lavabo, jejejeje, m’entra el riure i em poso a la cua. I d’allà a la monumental cua per entrar a l’estadi, això és un tap! No avancem, però la gent empeny amb ansietat. Els holandesos són mooolt alts, no veig on vaig, només m’atropellen.

A mesura que ens apropem a l’entrada se sent la música, se’m posa la pell de gallina, no em vull perdre cap detall, sona Viva la vida de Coldplay mentre creuo la porta de l’estadi. La gent crida i aplaudeix, els corredors més aviat silenciosos. Me’n vaig cap al meu calaix, estem embossats, ningú bada boca. Sona una banda sonora instrumental que no reconec però que apel·la sens dubte a l’èpica de la marató. 

9:30h: comença la cursa. Camino avançant a pas de processó fins arribar a la pista. Miro a terra, al voltant i em trec la samarreta que duia per tapar-me del fred.

sortida

 

Ha arribat el moment. Llegeixo START sota l’arc, aixafo la catifa i arrenco!

KM 0 – km 10: la multitud i buscant el ritme

sortida 02Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.

Passem per dins del Vondelpark i després el Rijksmuseum. Vaig pendent del rellotge, una mica massa, així que l’aparco i em decideixo a anar tranquil·la fins el 10 que sé que es començarà a eixamplar la carretera. Vaig atabalada per la gent, però em trobo de nassos! Això comença!!!!

KM 10 – km 21: m’he trobat!

Arriba el moment de començar a recuperar a poc a poc. Penso mentalment en que la propera parada és la mitja, hi hauria de passar en 1h48′ però ja sé que no hi arribo. M’és igual, m’ho estic passant teta, ja aniré retallant a poc a poc.

canalComença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.

Seguim avall, la mitjana de ritme va baixant, milloro, em trobo bé. Passem un avituallament: una merda, és a la dreta només i la gent s’atropella. Veig l’arc de la mitja!! Creuo en 1h52′, vaig exultant i contenta, però m’he begut una isotònica holandesa i se’m remou l’estomac, intento no escoltar-me’l gaire.

KM 21 – km 32: ja ve el mur? ja ve? ja ve?

La tornada pel canal es fa pesada pel mal de panxa que arrossego. Un altre avituallament atropellat, em xafen, m’he d’aturar a buscar aigua: ja no bec més isotònica, ecs!!!!! Em prenc un gel, una padrina s’incorpora a la cursa per acompanyar una noia, les vaques jeuen, els remers van pel riu aplaudint-nos, 6 nois pixen a un racó, una senyora té una taula parada a la porta de casa seva amb una gerra d’aigua i galetes maria… Vaig mirant, em sento molt bé, deixo passar els quilòmetres. Arribarà el 26, arribarà el màxim que he corregut mai, espero pacient i armada amb energia el mur.

Arribo al 26 i el passo, arribo al 27 i el passo, sóc a l’espera del 30 per saltar el mur. Passa el 28 i les cames no es queixen, el cap va taral·lejant una cançó aliè al que està passant. El 29 ja es aquí i ni senyals d’esgotament. Arriba el 30 i després el 31, mon germà em crida “salta el mur”, alço els braços. Aquí no hi ha cap mur, només una avorrida i ampla carretera plena de rails de tramvia per sortejar.

km 31

el pas pel km 31

KM 33 – km 40: em pesen les cames, però ja hi sóc!

parcA partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!

El ritme ha millorat i vaig calculant quan puc arribar i té bona pinta, em poso contenta. M’atropella un serbi de 2 metres, li foto una empenta que crec que ni ha notat. Un avituallament horrible, m’he d’aturar en sec, no puc agafar aigua, la gent s’empeny, quina merda! arrenco i les cames em fan zup zup. No penso tornar a parar fins la meta!

Entrem de nou al parc. Buf, dos paios tirats a terra amb l’ambulància. Les cames estan contretes, del 38 al 39 quants minuts han passat? Què lenta em trobo, em pesa, el parc no s’acaba mai!! Però després del 39… vindrà el 40!!!!!!!!

KM 40 – km 42: l’ÈXATSI

40I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.

Apareix l’estadi al fons. El cor em salta a la boca. El moment arriba, la meta és a tocar. Només sento crits i aplaudiments i em preparo per entrar a l’estadi, ja m’arriba el so de la música i els crits del públic, quina emoció tu!

KM 42 – km 42’195: el meu moment!

arribant 01Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!

arribant 02Orgullosa, feliç, satisfeta, esgotada, extasiada, excitada. Sensacional, ha valgut tant la pena! Recordo entrenaments pesats, sèries infernals, matinades i entrenaments tard a la nit, però sabeu què? El moment ha valgut la pena, us he fet cas a tots i he sortit a gaudir-la, i ho he fet, 42 d’esforç i emoció i 195 m d’èxtasi absolut!

Desitjo que tots els que diumenge aneu a pel #retofrankfurt, sigui per primera vegada o repetint en la distància, ho gaudiu tant com ho he fet jo!! meta

El dia després

Acabo la cursa i al metro coixejant a les escales. Arribo a l’hotel i obro l’ipad: em col·lapso! Encantada amb les desenes de missatges, el seguiment que n’heu fet, si ja venia contenta i plorant això és el colofó final. No dono abast a contestar i cada comentari és un nou somriure. Els que saben què és fer una marató, els que no ho saben però ho sabran, els que no saben què és córrer…tots heu sabut trobar les paraules justes! Gràcies!

De la mitja de Barbastro al compte enrera

A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.

Quan tot va rodat

Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató.  I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.

Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.

Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé!  L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.

18 dies, això ja va de baixada

fermin cacho

el BCteam i Mr.FermínCacho

Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.

Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!

El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals

Falta 1 mes !!!! ARGHH!!!!!!!!!!!!!!!!!

falta un mes

    • 170 dies

      des del “Gracias por inscribirse para la 38a edición del TCS Amsterdam Marathon. Ha elegido la modalidad de Maratón.

    • 59 dies

      maraton-filipidesdes del primer entrenament específic pels 42,195 km.

    • 29 dies 22 hores 02 minuts

      perscream posar-me a la línea de sortida

  • 51 hores

    corrents des del començament dels entrenaments

  • 560,29km

    CautionRedheadRunningv2recorreguts fins la data per Lleida, Barcelona i el Delta de l’Ebre, i el que falta em temo… 😛

  • unes canyes

    birraperquè també hi ha temps per relaxar-se i tothom sap el bé que va la cibada per recuperar ;P

  • ganes i més ganes

    Quan m’ho vaig plantejar era pura ficció, quan em vaig apuntar semblava irreal de lluny que quedava, quan vaig començar a entrenar no em creia per què em preparava i ara que falta un mes crec que és el primer cop que començo a assumir que queden només unes setmanes per una de les fites a les que estic dedicant més hores i energia.
    Com menys queda més ganes en tinc i més se’m carreguen les piles, sense perdre la perspectiva constant del respecte i l’acolloniment que suposa córrer una marató. Estranya barreja de por al desconegut, respecte, entusiasme, esgotament, dolor, positivisme i incertesa.
    5 setmanes per acabar de sumar km i agafar confiança, apurar els matins de diumenge, escoltar consells dels que ja han trepitjat aquest camí i rebre copets a l’esquena al so de l'”anirà bé” que tant anima.
    Un mes, un mes, un mes…em vaig repetint, ara ja amb un somriure expectant carregat de nerviosisme.

falta un mes