Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.
Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.
L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.
Poca organització, molta festa
No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.
No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.
No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.
De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!
Els carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.
L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)
Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.
Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.
En equips de 3 corredors, 6 voltes per cap, 7 quilòmetres cadascú-> aquesta és l’estructura de la 
Per cert, al final aquestes #sessyrunners van fer podi de categoria, això ens passa per jovenetes i sumar menys de 90 anys juntes, jejejeje, bé unes més iogurins que altres eh 😛
El divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.
No tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.
I arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!
El dia comença a les pistes de Lloret amb la previsió de cascar-nos 10 sèries de 1000. Venia amb la cagalera de què decidiria fer el meu soli, si pronunciar-se o estar calladet, sort q va optar per la segona opció.
Ve el 
Per noies amb l’hormona disparada 
Fidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.
He fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.
Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.
Comença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.
A partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!
I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.
Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!
des del primer entrenament específic pels 42,195 km.
posar-me a la línea de sortida
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 