Mitja per relleus a Mataró

Dono per finquitada la temporada! I el dissabte cirereta al pastís amb la Mitja Marató per relleus a Mataró. Hi ha curses que les fas per fer marca, altres perquè t’agraden i altres perquè, tot i ser un avorriment el circuit, vas amb l’equip, fas pinya i la comparteixes. Aquest és el cas de la mitja per relleus, a la que afegim un pessic de sentimentalisme perquè és la primera cursa que vaig compartir amb aquests del BCteam, i d’això ja fa un any -> somric.

6 voltes: monotonia i aplaudiments

En equips de 3 corredors, 6 voltes per cap, 7 quilòmetres cadascú-> aquesta és l’estructura de la Mitja per Relleus de Mataró. L’inconvenient-> 19 de juliol, calor, xafogor i monotonia.

Fèiem equip amb les #sessyrunners (Vane & Lore & jo). La Vane surt primera i pateix com una mala cosa, a cada volta ens deixem els pulmons perquè se la veu patir de valent. La Lorena fa el primer relleu i se la veu més còmoda, va mantenint el ritme i mentre faig el meu escalfament vaig animant-la a ella i a tot bolsero que veig passar suant i esbufegant, fa molta xafogor.El Cesc ens ajuda a canviar el xip i faig el segon relleu, surto tranquil·la, els he vist patir tant a tots que decideixo que no hi ha pressa, em poso a bon ritme i afluixo a la pujada. Un luxe, a cada volta sento a l’equip bramar ALEEEEEEE i per si fos poc a la part de dalt del parc el Roger em va animant a cada volta, només sóc capaç de contestar a les 3 primeres, a partir de la quarta ja es fa pesadíssim córrer i no tinc ni l’energia per dir-li que s’escalabrarà corrent amb xancles, ric per dins, jejeje.

Sóc l’última a entrar a meta de tot l’equip, de sorpresa apareixen dos boges que m’agafen de la mà per creuar amb mi, calla! són la Vane i la Lore, que m’estiren literalment i arribo volant, jejejeje.

Al final ha estat un bon colofó de temporada, perquè m’ho he passat molt bé, després de molts i molts dies sense ganes de córrer el dissabte vaig tornar a passar-ho bé, que al final és el principal motiu del jo&córrer. Ara bé, necessito descans i carregar les piles, així que dues setmanes de vambes ben endreçades al calaix. Punt i a part fins a mitjans de setembre.

Per cert, al final aquestes #sessyrunners van fer podi de categoria, això ens passa per jovenetes i sumar menys de 90 anys juntes, jejejeje, bé unes més iogurins que altres eh 😛

La temporada de les 2 maratons

Estic contenta, ha estat una temporada guarnida de bones sensacions, també d’agonia sobretot per la preparació de la Marató de París, torno a la conclusió que 2 maratons tan seguides és excessiu, i m’ho aniré repetint per no ser tan idiota de cometre el mateix error. Però al final som de cicatritzar ràpid i oblidem aquests moments merdosos, així que em quedo amb els que em fan somriure:

Em quedo amb la mmp en 10k a la Jean Bouin amb la Gatu.

Em quedo amb  l’entrada a meta de la meva primera marató a Amsterdam.

Em quedo amb els primers 21k amb la Vane a París.

Em quedo amb l’arribada a meta de París, quan després de tants dubtes vaig fer una gran cursa.

Em quedo amb haver descobert el BCteam que m’ha fet créixer com a corredora i m’ha donat MOLTES altres bones coses 😉

Em quedo amb la locura de les #sessyrunners que ens va dur de gorra a Amsterdam.

Em quedo amb el cap de setmana de la Behobia, no tot és córrer.

Em quedo amb….

BCteam Cursa Mercè 2013

yuhuu

foto Pere Bernús

a l’aeroport

a l’hotel

Compte’s photo

no tan seriosa 😛

 

 

 

 

Mitja de Barcelona, una festa!

Després del bluf de Sant Antoni tenia ganes, moltes! de sortir amb bon gust de boca d’una cursa, perquè la propera vegada que lluïm dorsal ja serà el de la Marató de París. I el mateix dia que la senyora Kiplagat feia record mundial en 21km, uns quants (bastants, molts) minuts més tard, jo també superava la meva mmp. Un dia d’èxits tu!!

foto Pere Bernús

Ànims, aplaudiments i coses extra-atlètiques

Avui començo pel final, del 21 cap enrere m’ha cridat tanta gent que això ha estat una festa!! El David, el JosepMarc, el Jose, la Mon i la Carol, la Laura R., l’altra Laura i la Rocío, el Jordi, el Roger i el Jesús.La veritat es que fa molta il·lusió sentir com et criden i a cap cursa m’havia esperonat tanta gent així que, ja només per això, em vaig empassar quasi tota la mitja somrient. Merci per deixar-vos-hi els pulmons!! 🙂

I anava jo contenta baixant com una boja el passeig de Sant Joan quan sento algú que em diu “què emocionant la teva crònica de la marató”. I la meva cara era un cromo, què? com? és a mi? El fet és que el Jesús em va reconèixer (serà per la gorra?, serà la samarreta bolsera? els compressors roses…?) i em va acompanyar uns metres preguntant què tal i que m’havia llegit! WOW! hi ha vida més enllà de l’editor de wordpress, hahahaha. Digueu-me panoli, però em va fer il·lusió. encara ens vàrem tornar a trobar a la meta, ell també amb mmp i es va acomiadar amb un: “ens veiem a Instagram”…. aix aq univers 2.0! hahahaha

Per si fos poc les retrobades no van acabar aquí, post-cursa va aparèixer el Josep Marc, també amb mmp (es veu que les regalaven el diumenge, jejeje).

Finalment ens vàrem conèixer amb el David, que després d’omplir-nos els respectius blogs de comentaris podíem fer la foto per immortalitzar el moment. Ah! ell també mmp, debutava en la distància, però també un èxit de cursa. Per cert, el vaig guanyar per 1 miserable segon, jejejejejejeje 😉

Gran cursa: la regularitat te premi

La veritat és que ha estat una mitja guarnida de bones sensacions, sempre hi ha moments d’estrènyer les dents, però aquesta vegada pesen més els bons que els de patir.

Els primers 5 quilòmetres de calma, potser una mica massa, anar badant. Fins el km 10 molta seguretat i confiança i crits d’ànim. Del 10 al 15 a la Rambla Prim un noi d’un club de Calella em diu “me engancho a ti“,se’m despenja pujant la Diagonal però ens tornem a trobar a la baixada, corre a batzegades i xerra, em posa nerviosa: miro a terra i segueixo. El míster em crida des de l’altra banda de la Diagonal, veig al Javi i al Germán: ara els crido jo. Quan vaig de baixada em crida la Vane, porta al Cesc al costat i noto una punxada a l’esquena: va amb el ganivet llest per fotre’m el famós “hachazo” però no el deixaré!!! jejeje

I a partir del 17 arriba la crisi, el noi de Calella em diu que em porta a meta, jo només vull córrer sola en aquest moment, ja vaig bé al ritme que vaig i no tinc ganes que em parlin. I el 18 no arriba. I al 19 només desitjo i espero que la Mon i la Carol siguin a la corba de Marina on m’havien dit, necessito injecció de moral. Sí senyor, veig l’arc del 20 i allà són, no sé què em criden, però m’encén un coet al cul per fer l’eterna i darrera recta a tota metxa. Creuo en 1h41’45”, mmp, contenta, amb el regust de poder-ho haver fet millor, però satisfeta amb la regularitat dels parcials (24:24 / 24:04 / 24:03 / 24:05 – ara m’he sentit molt friki posant això dels parcials :D). Quin canvi en un any! Contenta també per haver-me tret l’espina de la merdosa mitja que vaig fer l’any passat.

I que duri aquest regust dolç de córrer amb bones sensacions, perquè ara toca acumular, acumular i tornar a acumular, perquè el 6 d’abril és ja i a la Marató de París hem d’anar a petar-ho!!!!!!

Mitja de Granollers, qualitat en grup

És pot fer una cursa com a entrenament? Avui aquesta era la idea i, tot i que segurament en algun quilòmetre ens hem deixat dur, la tranquilitat i la comoditat al llarg de tota LaMitja i sobretot a l’arribada són bon exemple q avui hem rodat 100′ (i una mica més). Ja tindrem temps de patir i deixar-nos el fetge a Barcelona.

En pugen 5 i en baixen 3

Avui m’ho he passat teta, doncs sí, tal qual! No havia fet mai una cursa amb gent, per A o per B sempre algú s’acabava despenjant. Hem sortit tots plegats (Carlos, Cesc, Vane, Lorena i jo), avançant gent als atapeïts primers quilòmetres, vigilant que hi fóssim tots, passant-nos les ampolles d’aigua, comentant la jugada, somrient i animant-nos “portem bon ritme”.

Tota la pujada l’hem feta en grup, uns rera els altres, en grupets o en filera. Hem fet el cim de l’equador de la mitija i aquí la Lorena i el Cesc ja han posat la directa. Els hem fet quatre crits de LOCOOOSSSS i hem seguit suaument.

La veritat, no tenia cap pressa, volia fer un entrenament i anar còmodament, aq era el plantejament inicial i jo, que amb aquestes coses sóc molt quadriculada, l’he dut fins al final.

La baixada més ràpida tots tres, relaxats i sense patir gaire però sense afluixar i ajudant-nos a les pujades. Vaja, molt còmoda compartint la cursa i arribant a meta tots tres encantats, perquè ha estat rodó per a tots.

foto by David J (blogmaldito.com)

Quan ets un novell en això del córrer passen coses com aquestes: tens primeres vegades sorprenents, i segur que en vindran més, crèixer, aprendre i anar sumant que ens queda molt camí per reCórrer!!!

I no puc acabar sense felicitar a la Vane i al Cesc, que sigui rodant o accelerant tots dos han completat la seva 1a mitjamarató :).

I encara diré més: què be senta el pastisset de la Pantera Rosa després !!!!

BSS, hi ha vida després de la marató

Un clàssic, l’èpica basca de la pluja, el vent i les pujades, una cursa que no necessita presentació: la Behobia-SS. Mítica per la duresa i, sobretot, perquè no fas 10 metres sense que algú t’etzibi un motivant AUPAAAA. Ja hi vaig ser l’any passat en un moment especial perquè suposava la primera de més de 10km i aquesta vegada hi he anat a gaudir-la, a córrer sense preocupacions perquè no sabia com em trobaria després d’haver fet una marató fa 3 setmanes i al final tan poca pressió m’ha dut a la meta més ràpid del que preveia.

La prèvia compartida

La sortida era a les 11:13, però a les 8:27 ja hi érem. Sort de la companyia i el cafetet al bar, que van fer que l’espera fos menys traumàtica. L’excitament de la Vane i el Cesc, que s’estrenaven en la distància va fer també que els minuts previs a la sortida fossin d’autèntic èxtasi.

La pluja ens va respectar durant l’escalfament i el pas de processó fins el calaix de sortida. La Vane saltant desfermada al so del chipirón, el Cesc mirant aquí i allà, una abraçada, 4 crits eufòrics i arribem a la sortida.

De l’eslàlom a la meta

Els primers quilòmetres una autèntica odissea, sortíem dels darrers calaixos al tenir el dorsal cedit. Surto com un coet esmunyint-me entre corredors i perdo als companys als primers metres. Però la Vane reapareix a la primera pujada i ens posem a córrer juntes enganxades l’una a l’altra. Esperonades per l’ambient arribem al km 3, em criden! La Irina i l’Anna, mai m’havia trobat a tanta gent a una cursa, quina il·lusió! Arriba el km 4 i he perdut la Vane, segueixo a un ritme tranquil atabalada de tant avançar a la gent. Però es va eixamplant.

L’autovia acaba amb la meva paciència, eterna, lenta i pesada, un altre xàfec, em surt volant la gorra i el vent bufa de cara. Però s’acaba i ve baixada. Vaig augmentant el ritme a partir del km 10. Em va passant relativament de pressa fins arribar al port, maleït! I vaig esperant la darrera pujada, l’abans de Donosti. Arrossego les cames, segueixo avançant gent, el públic crida, ja no plou.

I després de la pujada ja només penso a veure els companys de la Bolsa que ens estan animant i que busco desesperadament amb la mirada perquè m’injectin l’energia final per empènyer la darrera recta. Els veig, criden, m’agafo amb forces a aquests ànims i esprinto com una boja per creuar en 1h36’39”.

A la meta em trobo després al Cesc i la Vane, lluint la mateixa cara d’orgull que duia jo fa un any després d’haver superat per primera vegada la barrera dels 10km. Una altra abraçada, la foto de rigor, els crits d’alegria, la crònica express de la cursa i arrossegant el somriure fins a trobar a la resta de bolseros. Al final ha estat un gran cap de setmana, perquè no oblidem que és Donosti i hi ha cursa però també pinxos, jejejeje. El millor, al final, compartir-ho amb la resta de components de l’equip, amb els que he corregut, els que han aplaudit i els que hi eren a l’arribada per preguntar com ha anat. Zorionak :).

De la mitja de Barbastro al compte enrera

A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.

Quan tot va rodat

Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató.  I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.

part del BCteam

sortida Mitja Somontano

Mitja Somontano

la loca d’èxtasi a l’arribada

Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.

Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé!  L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.

18 dies, això ja va de baixada

el BCteam i Mr.FermínCacho

Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.

Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!

El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals

Mitja de Gavà, la comoditat de les petites

Quan a l’aire només es respira Marató de Barcelona, un miler de persones hem anat avui a Gavà per fer-hi la seva 18a mitja marató. A les 9 del matí també ha sortit la cursa de 10 km, però no en puc dir gran cosa, que han donat el tret de sortida mentre recollia el dorsal.

I mentre els maratonians es preparen, gestionen el temps, les pors, què menjaran i què beuran durant la seva gran gesta, aquí us explico com ens ha anat a Gavà.

Lenta però segura

Després de la Mitja de Barcelona l’objectiu avui no era fer marca: era arribar sense dolor, sentir que la lesió que arrossegava ja estava pràcticament curada. Finalment he creuat la meta sense que pràcticament el genoll es manifestés, així que fabulós! I la marca ja la reservarem per un altre dia.

He sortit de la meta optimista, enfilant les llargues rectes de la carretera, mantenint un ritme prudent. El fet que hi hagués pocs corredors ha fet que de seguida tothom tingués el seu espai, però també ens ha fet córrer molts quilòmetres en solitari. Fins a Castelldefels m’he trobat molt bé, però un cop a la costa ha arribat el primer repte: un vent fortíssim de cara que m’ha fet abaixar el ritme. La manca de corredors ha fet que no em pogués amagar darrera de cap gran esquena que em tallés el vent :(. El pensament positiu de saber que tornaria pel mateix camí amb el vent empenyent-me m’ha donat les forces que em calien.

La tornada ha estat lleugera fins el quilómetre 16, quan el vent ha tornat a col·locar-se davant i s’hi ha sumat la calorada, més intensa encara: maleïda meteorologia! El final de cursa ha estat veritablement agònic, els corredors anàvem arribant en compta gotes, una carretera molt ampla amb un corredor aquí, un allà… Del 19 al 21 m’han destrossat els pensaments negatius, la força del vent em feia anar abaixant el ritme i he oblidat l’objectiu de no-marca i m’enfadava pel ritme que duia. Afortunadament hem entrat a Gavà, el poc públic que hi havia cridava el meu nom i he arribat al petit estadi.

I què voleu que us digui, serà un estadi petit, però arribar aixafant pista i amb unes grades aplaudint és fantàstic!

Curses petita, serveis sense problemes

Cap cua, tot fantàsticament organitzat, una sortida puntual i serveis sense queixa. Aquest és el meu balanç de la cursa i es que entenc que amb 1.000 corredors és més fàcil organitzar-se, però també n’hi ha amb poques inscripcions que punxen en els aspectes més primaris.

La sortida era sense calaixos, francament no m’ha semblat que calgués amb tan poca gent. He vist a una distància inabastable la llebre d’1h30′ i també les de 1h40′ i 1h50′. Els avituallaments han estat puntuals cada 5k amb uns nens voluntaris amb un entusiasme que t’empenyia. També hi havia Aquarius als últims i a l’arribada, on també disposaves d’un bon tros per caminar abans de recollir fruita i aigua.

Hi ha hagut alguna queixa amb la bossa del corredor: una samarreta i dos tubs de pastilles pel mal de gola. Jo, veient els serveis, no vull arrufar gaire el nas, només una mica amb la samarreta: la versió de noia és molt entallada i força curta, jo m’he quedat una L que em va curta, quan normalment tinc S o M. Però vaja…un mal menor.

Avui els enemics han estat la calor i el vent, també les petites pujades al llarg del recorregut, especialment el darrer quilòmetre que puja per la Rambla, però a aquelles alçades les cames ja m’anaven soles.

Després d’una cursa dura per la climatologia però bona per l’esforç i el no-dolor, ara toca relaxar els músculs de nou i potser hauré de començar a prendre aquestes pastilles pel mal de gola si vull cridar i animar el proper diumenge els valents de la Marató

Mitja de Barcelona, ouch!

Fa dues setmanes no sabia ni si la correria per un genoll una mica tarat, al final va semblar que les coses es poséssin a lloc i vaig enfilar cap a la sortida. La meva primera Mitja de Barcelona, la segona mitja del meu curt historial. Però no va acabar tot tan bé com va començar i vaig patir en excés pel genoll. Ja sabem que córrer té part de patiment, però quan s’interposa una lesió la cosa canvia.

La meva cursa

La sortida des del calaix dels verds estava plena a vessar i en creuar la sortida em va semblar que l’èxtasi del primer quilòmetre s’apoderava de tots els que m’avançaven com si haguéssin de batre marca en uns metres. En escassos metres vaig veure dues llebres perdre el globus i vaig procurar fer-me un lloc entre la multitud. Un cop arribats al Paral·lel la cursa ja s’eixamplava i com s’agraeix que la pujada sigui als primers quilómetres! M’havien advertit que la Gran Via es feia pesada per monotonia, però em trobava fantàstica, pensant en fer els 10 primers quilómetres tranquilament per veure com responien les cames i despés apretar al segon tram. Poca animació a la Gran Vía, els vianants del costat de la vorera feien més cara de “vull creuar! deixeu-me passar!” que de “quins valents! 21km de bon matí!“.

La baixada per Passeig de Sant Joan i Arc del Triomf molt animada i s’agraeix que la gent aplaudeixi i cridi. Al pas pel quilòmetre 10 a la Torre Agbar també hi havia força gent, però una punxada al genoll em va advertir que potser no era gaire bona idea augmentar el ritme. De nou la Gran Via, però recordo més les primeres molèsties insistents a la cama que per on passava exactament el circuit. La Rambla Prim i l’anada i la tornada per la Diagonal van ser un infern per a mi, els dubtes entre parar i seguir, definir molèstia i dolor, em tenien molt ocupada per agraïr gestos com els cantants, bastoners o timbalers que animàven la cursa.

I arribem al 16, sóc conscient que és el tram final, recta pel costat de la cosa, Marina i META. Em molesta el genoll amb insistència però la tossuderia o falta de consciència em van dient que queden 5km, que això ho he fet mil vegades i que a poc a poc hi arribarem. Aquests darrers quilòmetres se’m fan especialment durs i lents, arrossegant cansament i un genoll que no treballa al 100%. Però giro Marina i veig l’arc d’arribada, em vaig visualitzant bevent, menjant i estirant i em passen tots els mals per fer l’esforç final i creuar la meta de la meva 2a mitja.

Evidentment no he fet el meu millor temps, ens quedem amb un 1:53:29, però satisfeta d’haver arribat fins al final i conscient que cal posar remei al meu genoll tort.

La polèmica de la Mitja de Barcelona

Durant els dies previs a la cursa i ara que ja ha passat, s’ha criticat molt l’organització per temes com el preu o la samarreta del patrocinador. També crec que la cursa és cara i tampoc m’agrada la samarreta, però és el patrocinador que té la cursa, això sí, podrien fer una aposta més contundent per fer un disseny més atractiu i oferir més talles, perquè es limitava a una S i M en cas de noies. I l’altre dia féiem una reflexió al voltant del patrocinador, si Kalenji vol reforçar la seva marca i que s’assocïi a productes de major qualitat, no és més fàcil que aprofiti que disposa de 14.000 corredors que poden fer d’aparador i doni un producte de bandera?

Molta gent diu: “si us queixeu tant, no us apunteu”, però clar, els organitzadors tenen una cosa molt important al seu favor, i es el fet de fer una mitja a Barcelona. En el meu cas em fa especial il·lusió perquè és la ciutat on visc i perquè trobar buida la Gran Via o la Diagonal per corre-hi em sembla un luxe. Això sí, no ens aprofitem excessivament de la marca Barcelona i mimem als populars, que al cap i a la fi són els que omplim les curses. Sabeu què, no sé si l’any que ve repetiré o no, el que segur que faré és provar Granollers, perquè, a diferencia de Barcelona, tothom en diu meravelles :).

A FAVOR:

– Arribada ampla, un bon tros per caminar i estirar les cames abans de recollir begudes i fruita

– Els calaixos de sortida, personalment no vaig tenir cap problema. Bé, el va tenir un noi amb dorsal blau que no va poder entrar al verd tot i haver explicat que el blau era davant i que venia al de darrera per acompanyar un amic.

– Les sortides esglaonades

– Les indicacions de km i l’avis de 100m avituallament

– El circuit és ràpid

EN CONTRA:

– El preu de la inscripció

– He llegit queixes que els darrers ja no tenien isotòniques als avituallaments. Confirmat que els de la 3a sortida es van quedar sense Powerade: falta de previsió? molt corredor pirata? corredors agafant-ne una per mà? Des del primer a l’últim n’haurien de tenir!

– També he llegit que els darrers corredors van compartir cursa amb el tràfic obert, si es cert: compte!

– El gran gir de 180º a la Diagonal: caòtic

El misteriós cas del “guiri” de 2 metres

No tinc molta experiència en mitges, bé, en tinc poquíssima, però jo me les feia felices pensant que com que era més llarg i la gent estava més preparada hi hauria menys retallades per la vorera, però no. No entraré a criticar l’enorme volum de corredors que imagino que van creuar la diagonal camp a través entre els quilómetres 15-16 que el Twitter ja en va ple.

Això sí, misteriós el cas del guiri de més de 2 metres: quan portàvem uns quilómetres em va passar un senyor estranger que media més de 2 metres i debia pesar més de 100kg, clar, m’hi vaig fixar. Seria irrellevant explicar que em vaig creuar amb un tio gran, si no fos perquè el vaig avançar 2 vegades sense que ell em passés a mi. Misteris de la cursa o meravelles dels mags de les retallades.

Mitja de Sitges, la primera

primera volta

La primera mitja, la primera. Ja han passat unes setmanes i les cames sembla que ja han tornat a lloc. Fa un any vaig anar a la Mitja de Sitges a veure la cursa, des de fora, asseguda còmodament i aplaudint als atletes. Algú em va dir: “podries fer-la l’any vinent” i em vaig fer un tip de riure. Doncs l’he feta i molt contenta.

D’entrada el fet que siguin dues voltes ja em produeix mal de cap, per allò de la repetició… Però després resulta ser favorable perquè ja sé per on passaré, els desnivells i quan falta per arribar, potser aquesta darrera part no és tan positiva :P. Al llarg de la cursa vaig mirar obsessivament el rellotge, serà cosa de novells, però no acabava d’afinar a quin ritme havia d’anar. Els més experts això ho apamen per fer marca, la meva gran preocupació no era una altra que: no corris massa que has d’arribar al final.

La primera volta és lenta i pesada, però m’ho passo bé, m’adono que m’ho estic passant bé. El circuit em sembla cómode, hi ha un munt de gent. La segona volta és un repte, a partir del quilòmetre 16 m’enganxo a dos nois que van al meu ritme i com qui porta un trineu tirat per gossos m’arrosseguen pràcticament fins la meta. El 20 és una agonia, em desenganxo del trineu i sembla que no pugui més, només m’esperona el saber que queda un km, sí, 1, però quin un!!!

Arribo a la meta! Feta pols, morta per l’esforç dels darrers 5km, a qui se li acut! Però he arribat!

1:50:30 – encara em falten 5′

LA CURSA pros i contres

PRO

1. Circuit ràpid
2. La sortida és molt ampla i evita aglomeracions.
3. Ens agradarà o no l’armilla, però han fet un esforç per regalar una cosa nova que no sigui una samarreta

CONTRA

1. El bitllet del tren, suposadament gratuït s’ha de recollir a Sitges el dia abans, on és l’estalvi?