Marató de Berlín

I va arribar la tercera, una Major, Berlín, la de les grans avingudes, la de l’animació, la de la multitud, la de la calma, la darrera en un bona temporada.

Fa ben bé un any ens va tocar un dorsal per córrer Berlín, llavors no estava motivada i en cap moment de l’entrenament he tingut l’èxtasi, l’emoció i l’entusiasme de la primera; ni l’empenta, les ganes de superació i de millorar de la segona.

Però era la marató de Berlín, i teníem dorsal, hi havíem d’anar i ja que hi érem… a per totes. Ha estat la marató de la tranquil·litat, la de gaudir corrent, la del comiat, la dels bons companys en cursa.

Sense pressió però amb constància

Els entrenaments han estat durs, com el de totes les maratons, però el juliol sufocant va ser especialment dramàtic. L’agost ha passat amb tirades arreu de Catalunya i el setembre ha estat el mes dels dubtes amb una sobrecàrrega que va rebaixar qualsevol expectativa de millora de temps.

Els entrenaments compartits han estat infinitament més agradables, igual que les no-ganes de córrer, l’esgotament constant i el “no arriba mai el 27 de setembre”.

Dia de marató

Amb els companys del BCTeam ens plantem a Berlín: 9 vàrem plantejar-nos córrer, 9 som a la línea de sortida-> un èxit. Es noten i contagien els nervis dels que s’estrenen i jo, completa tranquil·litat, em sembla increïble.

De la sortida al 27 en companyia

L’estratègia de cursa és sortir amb l’Àlex, tots clavats a 5’30” fins la mitja i a partir de llavors… doncs això…la marató de cadascú. El rellotge no m’agafa satèl·lit, va fent pampallugues. L’aixeco sobre el cap. Negre. Torno a buscar satèl·lit. Negre. Estic arribant a la sortida. Negre. Arrenquem. Negre. Arribem al quilòmetre 1, m’amago entre uns arbres a fer pipí. El rellotge: negre.

Arribem al km 10. Negre. Desespero. Aturo el rellotge i poso el cronòmetre, no puc seguir el ritme sobre el gps. Sort del Joan que es posa davant cantant el ritme al pas de cada quilòmetre, va mil·limetrat. Darrera l’Àlex, el Cesc i jo el seguim com a bon ramat. Els avituallaments són horribles, un drama, empentes, colzes a la boca, aturades, desesperant!

L’arribada a la mitja sempre és una alegria, una festa! Ara ja anem de tornada, el Cesc em mira i em diu “ja anem cap a casa”, ejjeejje. Encara tenim energia per xerrar. Passem amb el temps previst, les noies ens animen i ens criden, anem còmodes, bé, l’Àlex una mica més apretadet i això fa que al 27 ens acabem separant. Però quins quilòmetres més macos, córrer, mirar a banda i banda i trobar cares amigues, quin plaer!

Fins a meta

El Joan, com a bon pastor, va recollint les seves ovelles, ens parla a cadascú de nosaltres per empènyer el ritme una mica més amunt. L’Àlex es queda enrera, jo li dic q fins al 30 no em moc, que queda molt i el Cesc es queda amb mi. Veiem el Joan desaparèixer entre la multitud, va content i lleuger. Un altre avituallament infernal. Agafo un got com puc, me’l bec, em reincorporo i em giro, i el Cesc? Ja l’he perdut, el que em queda m’ho empasso sola.

Temptejo els ritmes fent sumes amb el cronòmetre. Em trobo molt bé, podia haver anat més de pressa, però no en tenia necessitat. Em poso clavada a un ritme i vaig avançant, els quilòmetres em passen de pressa. La Tamara i la Cristina seran al 37 i vaig restant fins llavors. Més val que hi siguin! 32. Sense mur. 33. Un gel. 34. Vaig molt còmoda. 35 un avituallament atropellat més. 36. Ja queda poc. 37. Criden, m’animen i en carreguen les piles. Somric, sí, vaig somrient i gaudint.

Fins al 40 ni me n’adono, el ritme em permet anar badant. Al 40 m’ataca el dolor, però què són 2 km? La porta de Brandemburg apareix. Ja ho tinc, hi passo per sota. Arribo a meta i veig a la Sandra i la Jessy. “Ja he arribat” és l’únic que se m’acut dir.

L’èxtasi de la meta no apareix, he gaudit, però tinc la sensació que en alguns moments me l’he espolsat més per rutina que per plaer.

Em queda una sensació estranya, una sensació com si no hagués acabat de fer una marató. Però ja la tinc!

La tornada

Tothom té la seva medalla, èxits, lluites, marques i, sobretot, estrenes. La Maria i el David salten com bojos amb la seva primera marató, el Cesc també s’estrena, ja saltarà més tard que té la cadera tocada.

Encara incrèdula de tenir la tercera al sarró, el temps més lent, però hem arribat fins al final que era el plantejament inicial.

Amb un regust estrany però un somriure als llavis. Arribant amb forces i sense un gran desgast. Per un moment he oblidat l’estiu d’entrenaments exhausts.

La tercera marató i una aturada per reprendre forces, recuperar el desgast, treure rigor i disciplina i afegir gust i tranquil·litat. M’acomiado per una temporadeta de maratons, les meves cames i el meu entorn ho agrairan :P.

Córrer per córrer

Després de seguir disciplinadament entrenaments, d’intentar millorar marques, de preparar 2 maratons rigorosament arriba el moment de la calma, el dia que et lleves i surts a córrer només si et ve de gust. I no em preocupen els ritmes, i m’és igual si s’acaben els dorsals d’una o altra carrera multitudinària i no passa res si substitueixo un entrenament per unes birres a una terrassa o per una estona al sofà, sense més.

Progressivament he anat tornant a l’inici, al córrer per córrer, al córrer per passar-ho bé, perquè havia deixat de passar-m’ho bé. Corro, corro perquè m’agrada, perquè em sento fabulosament bé llevant-me aviat al matí per sortir 40 minutets, perquè m’agrada la sensació que et queda després de suar, perquè la dutxa post-entrenament és glòria, perquè em segueix agradant córrer, però ara d’una altra manera.

D’Amposta a Borredà

Ara respiro, i farem alguna cursa, però sense anar amb el cor a la boca, sense anar a rebentar cap cronòmetre, senzillament pel gust de córrer, de fer-ho amb gent o de fer-ho per llocs nous. Un exemple a Amposta a principis de març, m’ho vaig passar pipa, corrent amb l’Arantxa fins la meta, mantenint un bon ritme i somrient.

L’altra novetat ha estat l’estrena en curses de muntanya, bé, no va ser gaire exigent, però precisament responent a aquesta etapa de tranquil·litat ens va anar de conya. La Borredà Xtrail (opcíó 11km)-> divertimento, poca gent, fantàstica organització i una ruta molt maca i facilona, ah! i un sol fabulós després d’una horrible predicció de pluja. Francament divertit, em vaig passar tot el camí dient “què xulo”, “què bé m’ho estic passant”, “què bé em trobo”.

Doncs així, sense més, fantàstic, ni cas al rellotge, cap pressió, cap pressa i gaudint a cada passa. Així m’agrada, tornen les ganes i la il·lusió, corro disfrutant i vaig contenta. Per ara seguirem amb el córrer per córrer, poques sèries, excursions a la muntanya, alguna que altra cursa sense ambicions de temps i a veure si al juny ens trobem amb les bateries prou carregades per encarar de nou el dur i tediós entrenament de marató, que la de Berlín bé s’ho mereix.

Veurem per on bufa el vent en aquell moment, ara per ara som aquí i el córrer per córrer em fa feliç.

La darrera i la primera de l’any

Vaig deixar el 2014 amb una Cursa dels Nassos decebedora i entro amb un Sant Antoni satisfactori. En totes dues curses aplico allò del “reculls el que sembres”, sense entrenar al 100% no faré temps de bandera, però ho sé, en sóc conscient i, ara, m’està bé.

Cursa dels Nassos – brillant fins el 8

No faré ara la gran crònica quilòmetre a quilòmetre que és avorrit. El que sí que subratllo és el genial que és córrer amb algú: clavades fins el 8 amb la Carol, pràcticament de la mà, estirant-nos, animant-nos i ajudant-nos. Els quilòmetres van fer molta més via de l’habitual, em vaig trobar fantàstica. Al 7 ens trobem al David i fem grup de tres. La Carol va a fer marca i ho aconsegueix. Jo? Al 8 un flat dolorós em clava, no sé ni com arribo al final, arrossegada pel lateral i tothom avançant. Molt frustrant. Etern. La Carol feliç em rep amb un somriure d’orella a orella, ja m’han passat tots els mals, la seva alegria em contagia, me l’embutxaco i escupo el mal gust dels darrers 2 km.

Cursa de Sant Antoni – tornen els 45′

La satisfacció de que m’he esforçat i els darrers 200 m en són testimoni: què llargs!!! què lenta!!! quin patir!!!

Repetim l’estratègia de Nassos i sortim amb la Carol, però al 3 ja m’adono que no puc seguir-la. La deixo anar que ha de baixar de 45′ i jo ara no m’hi veig capaç, m’està arrossegant i no m’agrada. Se m’allunya volant, coi que lleugera va la tia!!!

Faig una cursa força merda d’ànims, irregular, fotuda per les pujades (lleus, ho sé). Els ànims de l’equip em van empenyent. Al pas pel 5 veig que si no passa res tornarem al 45′ i ja em dono més que per satisfeta. Passen els quilòmetres i tornem a la Gran VIa, m’ha caigut el ritme del 6-8, però ja arribem.

La darrera recta és un infern, si no és pels crits dels companys entro encara més arrossegada. Però hi som, tornem amb els 45′. Satisfeta, és al que venia. La mmp haurà d’esperar, no l’he treballada prou així que no podia pas recollir-la.

24hores corrents en pista

El diumenge passat els Corredors.cat van  organitzar novament les 24 hores d’atletisme a Can Dragó que han acabat recaptant prop de 10.000€ per l’ELA. Es tracta bàsicament d’això: 24 hores donant voltes a una pista individualment, per parelles o bé en equip.

Amb el BCteam ens vam mobilitzar un grup molt generós per poder cobrir totes les 24hores.

Com que ve Nadal i la gent te tendència a l’edulcoralisme intentaré que el post no quedi excessivament ensucrat però la veritat és que només faltaven els coets i el confeti que això de fer coses amb un equip així de maco fa molta il·lusió-> ensucrada 1

Córrer de matinada

El programa dissenyat deia que havia de córrer de 1 a 2 de la matinada. Finalment vam arribar a Can Dragó a quarts de dotze i vam fraccionar les curses en tandes de 20 ‘. Sí, sí, a les 2 de la nit estava cagada de fred donant voltes a una pista. Ei! i amb alegria i bon ritme. Un gust! Els companys animant, arraulits sota una manta, fent una cervesa… N’hi ha que s’hi van passar tot el dia allà organitzant l’equip i animant, més bonics!! Com no t’has de deixar els bessons a la pista amb gent així?! … -> ensucrada 2

Molt còmoda, contenta, somrient i congelada de fred. A quarts de quatre tornem a casa a dormir una estoneta, però no gaire, amb un ull obert actualitzant constantment el mòbil a veure com anava l’equip en la classificació: molt i molt bé!!!! El whapp treu fum, ànims a la pista i al telèfon.

Llevar-se i córrer

A les 10:00 ens tornem a plantar a la pista. Cafè en un termo, cares glaçades, cares de “no he dormit”. Ens incorporem als relleus curts per donar un cop de ma als que fa hores que són allà corrents. Uns altres 15′ donant voltes, contenta i cansada però lleugera. Va apareixent la resta de l’equip que ha anat corrent al llarg de les 24 hores. A les darreres voltes ja tots aplaudint, al final entre tots hem culminat 817 voltes a la pista, el que ens ha merescut la segona posició: un èxit!!

M’ho he passat molt bé! Molt eh!! per les estones que he corregut, per les que he animat, per les que he compartit… Constato, un cop més, que això d’aterrar dins aquest equip ha estat un gran encert, amb un entorn així és fàcil millorar, fer amics i l’èxit compartit té molt més bon gust-> ensucrada 3.

I amb el post edulcorat Bon Nadal i fins aviat 😉

Cursa de Sant Andreu, estrena en 5k

Si poc m’agraden els 10k perquè vaig amb la llengua fora, no cal ni explicar com respirava diumenge passat als 5k de Sant Andreu. Diuen que és un bon test pel 10k i que et dona més xispilla. Doncs mira, no tenia pas res millor a fer que passar-me un matí de diumenge hiperventilant i amb les pulsacions revolucionades.

SI no tira que ho faci l’altre

Fa fred, ideal! Rendeixo millor i m’agrada molt més que la calorada. A la línia de sortida ens hi posem amb la Carol, el Cesc i el David. Avui la cursa es mereix explicació més detallada perquè ha estat un festival! El David surt com un boig i desapareix, la Carol i el Cesc se m’escapen aviat, decideixo que van massa de pressa per a mi, però els mantinc a certa distància amb la mirada clavada a les vambes de la Carol, això sí, no em pregunteu de quin color eren, jeje!!

Pateixo aviat però no se m’allunyen, al cap de 3 quilòmetres veig que m’hi vaig apropant, han abaixat el ritme, així que em decideixo a enganxar-los. Passo a la Carol i em quedo al costat del Cesc, tots tres en grupet, forço una mica i segueixen, abaixo el ritme i empeny el Cesc, torno a estrènyer dents i ens anem animant, en silenci, i empenyent, muts, els uns als altres. A 300 m de la meta veiem el David que ha hagut de reduir ritme. El Jordi ens crida “ja el teniu”. No puc ni respirar, em clavo darrera el Cesc, no em giro, però noto la Carol al clatell esforçant-se i patint, però enganxada.

La darrera recta es un infern. Però creuem i ens abracem. Uns 22′ amb regust a glòria, eufòria, companyerisme i equip, sola segur que no hagués fet pas aquest temps.

I després diuen que això de córrer és un esport individual! He patit com una animal, però què bé que m’ho he passat!!

Cursa del Clot: el rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

La cursa del Clot m’ha agradat. Poca gent i bon ambient, això sí, unes bones pujadetes, especialment dolorosa la del carrer independència (es puja 2 vegades, a la primera vas xiulant, a la segona arrossegant la llengua per terra). No l’havia feta mai i m’ha fet ganes de repetir

El rècord, el rellotge i el coet de metxa curta

Vam córrer amb el Roger, la Vane i jo. Cadascú amb una idea ben diferent.

El triomfador de la cursa va acabar sent el Roger i el seu rècord de baixar de 43′ i poder fer un salt endavant als calaixos de sortida. Bravo!

La Vane va fer la clàssica estratègia suïcida de sortir com un coet, la vaig perdre als 200 metres. Disparada durant 3 quilòmetres fins que se li va consumir la metxa. Després se’n reia de com ens enganya el cap de quan sembla que estàs bé però vas per sobre de les teves possibilitats, bona lliçó :P.

Jo vaig fer una cursa conservadora, acollonida pels pocs entrenaments em vaig posar en mode rellotge, tic tac tic tac, pas a pas i aguantant el ritme. Al final vaig apropant-me a poc a poc al que acostumava a fer, que ja arribarà, sense pressa i amb alegria.

Contenta, contenta perquè m’ho vaig passar bé i feia dies i dies que no gaudia amb això de córrer. Temps al temps i sense estrès.

 

 

 

 

Corsa dei Santi, de passeig per Roma

Quan corres sense córrer també t’ho passes bé.

Un cap de setmana a Roma amb l’excusa de la Corsa dei Santi, ideal per combinar turisme, pasta, pizza i 10km circulars per la ciutat amb sortida i arribada al Vaticà.

L’avantatge de córrer fora de casa és que no has de fer la clàssica Gran Via o el Paral·lel i, llavors, el recorregut és un plus, més si t’has plantejat la cursa com part del turisme del cap de setmana i pots anar comentant la jugada i badant quan passes pel costat dels llocs més mítics de la ciutat.

Poca organització, molta festa

No puc generalitzar perquè és la primera cursa que faig a Itàlia però la estructura i organització queden força allunyades del que estem acostumats. Recollim els dorsals el matí de la cursa, una carpa, desenes de persones i cap cua, tots fent tap a veure qui l’agafa primer. Molt bé que demanéssin certificat mèdic per córrer. Donen samarreta, això sí, la que tria l’atzar: la meva de maniga llarga, vermella i talla S; la del Roger vermella, de màniga curta i talla S, i la del senyor que vol fer intercanvi al pàrquing màniga curta blava talla S.

No hi ha calaixos de sortida, només per l’èlit que es posa davant, la resta entaforats sense ordre ni concert. Sortim tots alhora: avis, senyores que caminen, noies que van xerrant, xavals que fan eslàlom per avançar… Si volies córrer, aquesta no és la teva cursa.

No es respira competitivitat, potser també és perquè hem quedat enterrats cap al darrera, però dona bon rotllo. Sortim contents, arrossegats pel ritme de la massa i anar fent fotos i somrient. Fa sol, és Roma i no tenim pressa.

De cop i volta sentim uns crits que s’apropen, ens arriba el so i cridem també, de nou els crits s’allunyen cap endavant. Ens encanta, l’onada sonora, la gent comença a cridar per darrera i el crit va avançant amb la multitud. Quin riure!

Els carrers són amples i es corre fàcil, anem avançant a gent tota l’estona i ens ho passem de nassos, que al final és el que hem vingut a fer. Els darrers quilòmetres el Roger em fa accelerar i acabem a un ritme ben poc de costellada.

L’arribada a la Piazza San Pietro fa paxoca, una medalla, una altra acumulació de gent per recollir beguda i encarem el veritable objectiu del cap de setmana: fer una passejada per Roma, fotre’ns un cafè, una bona pizza al taglio i un contundent plat de pasta! (objectiu ampliament assolit, per cert)

 

Correbarri – Arrossegada però feliç

Ei, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

Sense ritme, anar badant

Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

Mitja per relleus a Mataró

Dono per finquitada la temporada! I el dissabte cirereta al pastís amb la Mitja Marató per relleus a Mataró. Hi ha curses que les fas per fer marca, altres perquè t’agraden i altres perquè, tot i ser un avorriment el circuit, vas amb l’equip, fas pinya i la comparteixes. Aquest és el cas de la mitja per relleus, a la que afegim un pessic de sentimentalisme perquè és la primera cursa que vaig compartir amb aquests del BCteam, i d’això ja fa un any -> somric.

6 voltes: monotonia i aplaudiments

En equips de 3 corredors, 6 voltes per cap, 7 quilòmetres cadascú-> aquesta és l’estructura de la Mitja per Relleus de Mataró. L’inconvenient-> 19 de juliol, calor, xafogor i monotonia.

Fèiem equip amb les #sessyrunners (Vane & Lore & jo). La Vane surt primera i pateix com una mala cosa, a cada volta ens deixem els pulmons perquè se la veu patir de valent. La Lorena fa el primer relleu i se la veu més còmoda, va mantenint el ritme i mentre faig el meu escalfament vaig animant-la a ella i a tot bolsero que veig passar suant i esbufegant, fa molta xafogor.El Cesc ens ajuda a canviar el xip i faig el segon relleu, surto tranquil·la, els he vist patir tant a tots que decideixo que no hi ha pressa, em poso a bon ritme i afluixo a la pujada. Un luxe, a cada volta sento a l’equip bramar ALEEEEEEE i per si fos poc a la part de dalt del parc el Roger em va animant a cada volta, només sóc capaç de contestar a les 3 primeres, a partir de la quarta ja es fa pesadíssim córrer i no tinc ni l’energia per dir-li que s’escalabrarà corrent amb xancles, ric per dins, jejeje.

Sóc l’última a entrar a meta de tot l’equip, de sorpresa apareixen dos boges que m’agafen de la mà per creuar amb mi, calla! són la Vane i la Lore, que m’estiren literalment i arribo volant, jejejeje.

Al final ha estat un bon colofó de temporada, perquè m’ho he passat molt bé, després de molts i molts dies sense ganes de córrer el dissabte vaig tornar a passar-ho bé, que al final és el principal motiu del jo&córrer. Ara bé, necessito descans i carregar les piles, així que dues setmanes de vambes ben endreçades al calaix. Punt i a part fins a mitjans de setembre.

Per cert, al final aquestes #sessyrunners van fer podi de categoria, això ens passa per jovenetes i sumar menys de 90 anys juntes, jejejeje, bé unes més iogurins que altres eh 😛

La temporada de les 2 maratons

Estic contenta, ha estat una temporada guarnida de bones sensacions, també d’agonia sobretot per la preparació de la Marató de París, torno a la conclusió que 2 maratons tan seguides és excessiu, i m’ho aniré repetint per no ser tan idiota de cometre el mateix error. Però al final som de cicatritzar ràpid i oblidem aquests moments merdosos, així que em quedo amb els que em fan somriure:

Em quedo amb la mmp en 10k a la Jean Bouin amb la Gatu.

Em quedo amb  l’entrada a meta de la meva primera marató a Amsterdam.

Em quedo amb els primers 21k amb la Vane a París.

Em quedo amb l’arribada a meta de París, quan després de tants dubtes vaig fer una gran cursa.

Em quedo amb haver descobert el BCteam que m’ha fet créixer com a corredora i m’ha donat MOLTES altres bones coses 😉

Em quedo amb la locura de les #sessyrunners que ens va dur de gorra a Amsterdam.

Em quedo amb el cap de setmana de la Behobia, no tot és córrer.

Em quedo amb….

BCteam Cursa Mercè 2013

yuhuu

foto Pere Bernús

a l’aeroport

a l’hotel

Compte’s photo

no tan seriosa 😛