10k Camarles, calorada amb final sorprenent

I quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això em feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

Arribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

Els darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

I clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

la tia q no sho creu

la seriosa 😛

no tan seriosa 😛

amb el Martí

tope seriós tot plegat

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

birretes

jalamenta

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!

We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

• Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
• El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
• Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

Arribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

L’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

Ens plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

Arribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

I aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Nocturna L’Hospitalet, stop baby

Pesa la marató, arrossegant les cames i esbufegant com si portés 30km.

km1- surts pitant amb el Damià com si t’ haguéssis d’empassar l’asfalt sense mastegar

km2- redueixes ritme que “t’has flipat nena”

km3- intentar, sense èxit, mantenir un ritme que fa quatre mesos tenies absolutament domesticat

km4- necessites aigua i vas ofegada, arrossegant la llengua com un gos

km5- paro, o no paro, paro o no paro

km6- BABUM !!!! les cames posen la 2a, s’ha acabat anar amb la “directa”

km7- arrossego un paio des de fa 5km, carregant un remolc que no em pertoca, me’l miro a veure si m’ajuda ell a mi, però se’m clava a l’esquena, arggghhhh

km8- per què nassos no he parat al 5?

km9- ni aixeco els peus, esquio sobre la carretera

km10-  infinit com feia temps q no sentia un quilòmetre

Vaja, una bona cagarada que em vaig trobar lenta i pesada, però la veritat: tant m’és. L’objectiu de la temporada ja és al sac i ben lligat, tot el que vingui sumarà.
Això sí, la fideuà de després i la cerveseta post cursa no les vaig perdonar 😉

Ara: descanso de dorsals per tornar més enèrgica, amb més ganes i una mica més ràpida, si pot ser :).

 

Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

 

 

 

a l’aeroport

a l’arc de triomf

explorant la zona de sortida

a l’hotel

la baby i jo a l’aeroport

morts de tornada 😀

a lo selfie

El divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

el meu dorsal, susto

amb el David, bojos bojos

amb el Jose, lo keniatilla

més dorsals

Asics a lo grandee 😮

amb lo saquet de nervis

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

al té (by Roger Compte)

esmorzar (by RogerCompte)

bigotis (by RogerCompte)

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

No tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

I arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

Aouita’s photo

 

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram

El meu vídeo

El down pre-marató

Divendres marxem a París a la marató. Ara mateix em fa mal tot, de cap i de cos. Un pinçament nerviós fa que tingui una cama a mig gas i el respecte profund q m’evoca aquesta prova em fa pensar, pensar i tornar-hi, sobre el sí, sobre el no i sobre el patiment que implica no anar-hi al 100%

Suspendré, suspendré i després…aprovat

Tandebó passi allò dels exàmens, que vas dient q anirà fatal i després te’n surts amb nota. Però ara mateix m’aborda una falta de confiança i il·lusió. I tampoc vull ser dramàtica però després de tres mesos de dedicació, amb puntxades esporàdiques, les ganes són de fer la feina ben feta. Així, en confinaça: estic cagadeta, no em sento forta com a l’anterior, ni amb aquell excitament desbordat, em trobo més aviat esgotada i desmoralitzada quan a cada passa em sento ara la ingle, ara l’abductor, ara els isquios i ara quàdriceps. La por a no acabar, la por al dolor, la por a patir abans del que toca… he fet la reflexió: dos maratons a l’any és un nivell d’exigència física/mental superior. N’aprenem i si hi tornem, que sigui 1 anual 🙂

I he etzibat aquest rotllo a un tou de gent, q MERCI per aguantar-me’l i animar-me i dir-me que anirà bé. En moments així, i veient altres tristes baixes per lesió dins l’equip, s’agraeix enormement. Doncs això, gràcies guapos/es, sóc conscient que aniré ben recolzada.

I ara que ja he tret la víscera: posem-nos les piles

Ho tenim a tocar de la mà, el que està clar es que penso lluitar-la, sóc de mena persistent i posar-me a la línea de sortida implica que vaig a guanyar la batalla. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre, no ens hi va res.

L’orgull, la decisió, la tossuderia i la insistència: m’hi abraçaré per lluitar cada metre. L’entrenament està fet, els quilòmetres acumulats i ara queda el millor. Així que a endollar-se, estrènyer les dents i el que sigui serà, en això si que estic absolutament relaxada.

El recopilatori INSTAGRAM de la Marató de París 2014

LA VULLLLLLL !!!!!!

M’ha sortit un post de nivell de confessionari, hahaha, però em sembla important per quan torni sobre les meves passes. Afortunadament després del down sempre ve l’up, i com deia sàbiament la meva abuela Carmiña “nunca choveu que non escampara“, així que vambes i lluita!

Stage a Lloret, posem rumb a París

D’això se’n diu un cap de setmana de qualitat que et deixa petat.

Des de La Bolsa del Corredor van organitzar 3 dies de preparació per a la marató a Lloret i, part del BCteam i el Vincenzo, un italià afincat a Sitges amb especial habilitat pels bolos, ens hem deixat les cames allà.

Divendres: de la platja, la carretilla, la Desperados i els dards

Ha estat el dia light, a mode telegràfic seria: arribar, hotel, canviar-nos, córrer fins la platja, exercicis amb el Jesús, carretilles, salts, àvis que miren incrèduls, estiraments, córrer de tornada STOP

sopar, remugar pel que toca demà, cervesa,#selfieteam, discutir si la Desperados es una cervesa o un succedani, dards, mirar l’hora, hotel, clapar zzzzzzz……

Dissabte: de quan un olímpic fa una sèrie amb tu

El dia comença a les pistes de Lloret amb la previsió de cascar-nos 10 sèries de 1000. Venia amb la cagalera de què decidiria fer el meu soli, si pronunciar-se o estar calladet, sort q va optar per la segona opció.

Ve l’Àngel Mullera a l’entrenament, per fer sèries amb nosaltres i després una xerradeta de com afrontar una prova important. Als que no fem les sèries volant, ja sabem que quan ve un paio tan pro, ens tocarà veure’l de lluny. Però vés per on, el sr. Mullera va tenir el detallàs de fer una sèrie amb nosaltres, coi, crec que és la que vàrem fer més ràpid, q tenir-lo allà al costat com imposava, el tio anar parlant i jo amb el fetge a la boca. Això sí, per variar ja em va faltar temps de fer l’idiota, haha.

Al final, tots els rastres de molèsties al soli totalment desapareguts i vàrem poder fer unes bones, molt bones sèries. Mil gràcies al Cesc que el tio es va cascar 10 sèries amb mi quan en realitat només n’havia de fer 6 :), com s’agraeix la companyia en aquests entrenaments!!!

 

 

Arrossegant les sèries ve la fase: piscina, dutxa, dinar, xerrada de prevenció de lesions (by Sportwell), tigreton, donetes i tot el dolç que poguem ingerir, minirodatge agònic i sessió d’estiraments STOP sopar, partida a bolos amb domini italià, clapar …zzzzzz

Diumenge, de quan tot i la petamenta acabes la tirada llarga

Matinem, esmorzem, sortim de l’hotel i anem fins a Llagostera, allò de les Vies Verdes, camí de sorra per afrontar la tirada llarga. Mai havia fet una quilometrada després d’unes sèries i les cames ja avisaven de que seria dur, més si hi sumem la solana q feia.

Ve el Roger Roca, que no pot córrer perquè està fotut però que després ens farà xerradeta sobre nutrició. Vambes, gels, el Jordi carrega bidons (un puntazo l’avituallament en bici, fantàtic) i comencem. El camí és una meravella, poca gent, bicis però molt còmode, camps, arbres, verd, una bona ruta per entrenar. Les cames fan zup zup durant els primers 35 minuts, però després ja entenen que no hi ha més remei que continuar.

Pugem amb el Cesc que als 50′ fa mitja volta i segueixo amb el Roger, aka lo barbes, que va arrossegadet i decideix acabar amb mi. 130′ durs per la calor, pel cansament que porten les cames, però m’acabo trobant millor, contenta de no tenir dolors rellevants i de sumar 24 km. Creuo els dits perquè aquestes bones sensacions segueixin i aguantin fins el 6 d’abril.

+fotos de l’stage #stageBCteam

En 28 dies serem a París !!!!

I acabem la tirada, entrepà, xerrada del Roca, cotxes, carretera, Barcelona, casa, dinar, faig el post i a clapar zzzzzzz

Aquil·les vs Fidípides

A 5 setmanes de la marató és quan entres en crisi? És quan de cop et sembla que t’espatlles per tot arreu? L’heroi tendinós Aquil·les i el múscul-desconegut-fins-que-corres-soli sembla que es posen d’acord per lliurar-me una batalla.

D’Aquil·les a Marató fent meta a París

Per filòlegs, lectors i consumidors de clàssics, Aquil·les és aquell heroi del que Homer parla a la Ilíada, el guerrer a la Guerra de Troia.

Per noies amb l’hormona disparada segurament és Brad Pitt en falidlleta a la peli Troia. (no m’he pogut resistir a posar el gift emulant al sr. @ambcompte – Gifs per a corredors). Pels corredors és un tendonet sovint desconegut fins el dia que decideix proclamar a crits la seva existència. El mateix punt per on Aquil·les era mortal, el lloc per on la seva mare el va remullar per aconseguir que fos immortal. Coi! ja el podia haver tirat sencer al riu!

Fidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.

I avui és quan un davant de l’altre decideixen etzibar-se un bon gec d’hòsties, perquè Fidípides vol córrer i Aquíl·les prefereix anar punxant per evitar-ho. Dit d’una altra manera: porto 5 dies parada perquè m’escanya el soli i el tendó, el diagnòstic és contractura i pocs dies d’aturada. Això sí, l’ansietat ja s’ha plantat davant meu per escopir-me a crits “QUEDEN 5 SETMANES“!!

De la por i la precaució

Quan ets a les portes d’una prova com la marató, per poc mal, molèstia, malestar, sensació estranya o males vibracions abans de començar a entrenar que tinguis, tot sembla més greu o es fa més costa amunt. El temps se t’enganxa al cul i et va pessigant a cada hora dient-te: “cada quilòmetre de menys corregut serà un abisme el dia de la prova“. Què exagerats ens tornem aquest corredors!!

En moments així em ve aquella imatge del Jack Nicholson, que em crida…

“la lesió IS HEREEEEEEEEEE”!!!

Ara de cop em falta alguna cosa, només genero dubtes, però tot i que pugui sonar derrotista, ni és greu ni és dramàtic. Si una cosa he après a diferenciar és mal i molèstia i, afortunadament el primer ha desaparegut, això sí, com toca els nassos això de la molèstia: “si surto empitjoraré?”, “sé que puc sortir, perquè mal no és, però i si va a pitjor?”, “clar, al cap de 1km ja no em molesta, però clar, si molesta la molèstia estic molesta i la molèstia si es molesta em molesta…. ARGGGGHGHGHGHGHG”!!!!!

νενικήκαμεν

Al final, Aquil·les va morir i Fidipides va morir, però el meu soli, el meu tendó i les meves cames no van enlloc. Avui al sofà i demà a rodar. Entre l’heroi i el corredor em quedo amb el segon que em sembla força més èpic córrer esgotat més de 42 km que tallar quatre caps quan ja portes l’heroisme de sèrie.

Aquestes 5 setmanes farem el que calgui per arribar en forma a París.

Entrenar, córrer, fer sèries i llevar-se aviat per les tirades llargues és dur, però saber parar i no sortir disparada a posar-me les vambes quan me’n moro de ganes us asseguro que és molt més complicat.

Aquesta la vull per a mi!

Avui post dedicat – va per tu Tiflí

Mitja de Barcelona, una festa!

Després del bluf de Sant Antoni tenia ganes, moltes! de sortir amb bon gust de boca d’una cursa, perquè la propera vegada que lluïm dorsal ja serà el de la Marató de París. I el mateix dia que la senyora Kiplagat feia record mundial en 21km, uns quants (bastants, molts) minuts més tard, jo també superava la meva mmp. Un dia d’èxits tu!!

foto Pere Bernús

Ànims, aplaudiments i coses extra-atlètiques

Avui començo pel final, del 21 cap enrere m’ha cridat tanta gent que això ha estat una festa!! El David, el JosepMarc, el Jose, la Mon i la Carol, la Laura R., l’altra Laura i la Rocío, el Jordi, el Roger i el Jesús.La veritat es que fa molta il·lusió sentir com et criden i a cap cursa m’havia esperonat tanta gent així que, ja només per això, em vaig empassar quasi tota la mitja somrient. Merci per deixar-vos-hi els pulmons!! 🙂

I anava jo contenta baixant com una boja el passeig de Sant Joan quan sento algú que em diu “què emocionant la teva crònica de la marató”. I la meva cara era un cromo, què? com? és a mi? El fet és que el Jesús em va reconèixer (serà per la gorra?, serà la samarreta bolsera? els compressors roses…?) i em va acompanyar uns metres preguntant què tal i que m’havia llegit! WOW! hi ha vida més enllà de l’editor de wordpress, hahahaha. Digueu-me panoli, però em va fer il·lusió. encara ens vàrem tornar a trobar a la meta, ell també amb mmp i es va acomiadar amb un: “ens veiem a Instagram”…. aix aq univers 2.0! hahahaha

Per si fos poc les retrobades no van acabar aquí, post-cursa va aparèixer el Josep Marc, també amb mmp (es veu que les regalaven el diumenge, jejeje).

Finalment ens vàrem conèixer amb el David, que després d’omplir-nos els respectius blogs de comentaris podíem fer la foto per immortalitzar el moment. Ah! ell també mmp, debutava en la distància, però també un èxit de cursa. Per cert, el vaig guanyar per 1 miserable segon, jejejejejejeje 😉

Gran cursa: la regularitat te premi

La veritat és que ha estat una mitja guarnida de bones sensacions, sempre hi ha moments d’estrènyer les dents, però aquesta vegada pesen més els bons que els de patir.

Els primers 5 quilòmetres de calma, potser una mica massa, anar badant. Fins el km 10 molta seguretat i confiança i crits d’ànim. Del 10 al 15 a la Rambla Prim un noi d’un club de Calella em diu “me engancho a ti“,se’m despenja pujant la Diagonal però ens tornem a trobar a la baixada, corre a batzegades i xerra, em posa nerviosa: miro a terra i segueixo. El míster em crida des de l’altra banda de la Diagonal, veig al Javi i al Germán: ara els crido jo. Quan vaig de baixada em crida la Vane, porta al Cesc al costat i noto una punxada a l’esquena: va amb el ganivet llest per fotre’m el famós “hachazo” però no el deixaré!!! jejeje

I a partir del 17 arriba la crisi, el noi de Calella em diu que em porta a meta, jo només vull córrer sola en aquest moment, ja vaig bé al ritme que vaig i no tinc ganes que em parlin. I el 18 no arriba. I al 19 només desitjo i espero que la Mon i la Carol siguin a la corba de Marina on m’havien dit, necessito injecció de moral. Sí senyor, veig l’arc del 20 i allà són, no sé què em criden, però m’encén un coet al cul per fer l’eterna i darrera recta a tota metxa. Creuo en 1h41’45”, mmp, contenta, amb el regust de poder-ho haver fet millor, però satisfeta amb la regularitat dels parcials (24:24 / 24:04 / 24:03 / 24:05 – ara m’he sentit molt friki posant això dels parcials :D). Quin canvi en un any! Contenta també per haver-me tret l’espina de la merdosa mitja que vaig fer l’any passat.

I que duri aquest regust dolç de córrer amb bones sensacions, perquè ara toca acumular, acumular i tornar a acumular, perquè el 6 d’abril és ja i a la Marató de París hem d’anar a petar-ho!!!!!!

Mitja de Granollers, qualitat en grup

És pot fer una cursa com a entrenament? Avui aquesta era la idea i, tot i que segurament en algun quilòmetre ens hem deixat dur, la tranquilitat i la comoditat al llarg de tota LaMitja i sobretot a l’arribada són bon exemple q avui hem rodat 100′ (i una mica més). Ja tindrem temps de patir i deixar-nos el fetge a Barcelona.

En pugen 5 i en baixen 3

Avui m’ho he passat teta, doncs sí, tal qual! No havia fet mai una cursa amb gent, per A o per B sempre algú s’acabava despenjant. Hem sortit tots plegats (Carlos, Cesc, Vane, Lorena i jo), avançant gent als atapeïts primers quilòmetres, vigilant que hi fóssim tots, passant-nos les ampolles d’aigua, comentant la jugada, somrient i animant-nos “portem bon ritme”.

Tota la pujada l’hem feta en grup, uns rera els altres, en grupets o en filera. Hem fet el cim de l’equador de la mitija i aquí la Lorena i el Cesc ja han posat la directa. Els hem fet quatre crits de LOCOOOSSSS i hem seguit suaument.

La veritat, no tenia cap pressa, volia fer un entrenament i anar còmodament, aq era el plantejament inicial i jo, que amb aquestes coses sóc molt quadriculada, l’he dut fins al final.

La baixada més ràpida tots tres, relaxats i sense patir gaire però sense afluixar i ajudant-nos a les pujades. Vaja, molt còmoda compartint la cursa i arribant a meta tots tres encantats, perquè ha estat rodó per a tots.

foto by David J (blogmaldito.com)

Quan ets un novell en això del córrer passen coses com aquestes: tens primeres vegades sorprenents, i segur que en vindran més, crèixer, aprendre i anar sumant que ens queda molt camí per reCórrer!!!

I no puc acabar sense felicitar a la Vane i al Cesc, que sigui rodant o accelerant tots dos han completat la seva 1a mitjamarató :).

I encara diré més: què be senta el pastisset de la Pantera Rosa després !!!!

Cursa Sant Antoni, out of battery

Curses d’èxtasi, curses bones, curses còmodes i curses merdoses. N’hi ha de totes i està clar que quan va bé somrius per inèrcia, però quan va malament encara és més important seguir somrient. Avui: un bluf total, incòmoda, lenta, pesada i eterna.

Després d’uns dies d’aturada m’he posat a la línea de sortida amb ganes però amb certs dubtes, està clar que el factor mental acaba passant factura, i de quina manera! Hem engegat amb un xàfec important, i a partir del km 2 ja no sabia gaire bé on anava: mal començament.

Els ànims dels companys al pas pel km5 m’han carregat una mica les piles, però a partir del 6 ja no veia ni passar els quilòmetres, notava com el ritme anava caient i a l’arribar al Paral·lel mirava cada cop més incrèdula el rellotge i intentava pair com m’anava avançant tothom. I en aquest moment, de cop, m’he deixat d’agobiar, he vist el 7 i he pensat “a pendre pel sac” hi ha curses per donar i per vendre, afluixa i vés fent pas a pas, no t’hi va pas res.

I puf, amb la bateria descarregada he aconseguit arribar a la Gran Via. El darrer quilòmetre ha estat un pal, no em quedava ni reserva per aixecar una cella als ànims dels companys i menys encara per esprintar.

Al final he creuat, amb un passotisme inesperat, potser n’estic aprenent tu! Fa un temps m’hagués mosquejat molt amb una mala cursa patint d’aquesta manera i veient caure el temps, avui: indiferència total i una bona cerveseta amb els companys després :).

Dies de marques en 10k ja en vindran, i si no venen doncs seguirem pasant-ho bé, ara l’objectiu és eliminar qualsevol molèstia física i entrenar a consciencia per la Marató de París.

Avui, una mala cursa m’ha posat de bon humor.

A seguir sumant i somrient, apali!