Correbarri – Arrossegada però feliç

correbarriEi, que això de córrer no va només de marques i petar-ho cada vegada. Es veu què també va de perdre la forma, de començar la temporada amb les cames atrotinades i anar reactivant-les a mesura que passen les setmanes.

Sembla que això dels que corren també suposa perdre una mica les ganes i anar agafant el gustet de nou per enganxar-te el dorsal i assumir noves metes.

Fa unes setmanes va ser la Mercè, ara ha estat el Correbarri, constato allò de que vaig lenta, però també allò de-> m’està tornant a agradar això de córrer.

Desmuntada però regular

El Correbarri és una de les que m’agraden, ràpides, ben organitzada i té la cosa simpàtica de la competició per districtes. Sortim amb el Roger i fem els primers 5km junts, bé, ell davant i jo enganxada “a roda” intentant estalviar energia per quan engegui el seu cohet a l’equador.

A partir del 5 em quedo sola i torno a córrer com tant m’agrada: clavadeta a un ritme i accelerant els dos darrers amb el poc que em queda. Vaig morta, enfonsada i destrossada, però, com sempre, segueixo avançant. El Joan i el Jesús són a pocs metres de la meta, ni una cella puc aixecar per agrair els ànims. Vaig morta!!

Al final el de sempre: l’alegria de beure’m l’ampolla d’aigua d’un glop, el mareig de l’esforç, els colegues suant a raig, la canyeta post-cursa i el post-express, que la crònica detallada de cada km me la reservo :P.

Cursa de la Mercè, anar tornant a poc a poc

Ja hi tornem a ser. Tot just fa un parell de setmanes que m’he tornat a calçar les vambes, sense cap pressa, sense cap ambició, només amb la idea de recuperar tot el perdut en 2 setmanes de vacances i un agost de tedi cursaire en el que he fet un pràcticament res.

mercè bcteam

Sense ritme, anar badant

bc team 01Crec que es la primera vegada que corro una cursa sense cap tipus d’aspiració. una Mercè amb ganes de fer-la amb calma, de notar el cos a lloc i d’arribar a meta no gaire destruida. Com pesen les setmanes d’aturada i els dies que feia que no enfilava 10 km seguits!!! HAHAHAHA.

Sortim així en mini grupet bolsero que aviat es desfà. Però amb el David decidim córrer junts, anar xerrant, badant i esbufegant de mala manera a un ritme que fa uns mesos podíem córrer una mitja marató.

Quina cosa això del córrer, tant esforç que costa agafar velocitat i tan ràpid que es perd la podrida!! Me la debia deixar a alguna platja indonèsia o a algun racó del llit un diumenge de mandra de no llevar-se, :P.

bc team 02Fins el km 5 anem amb el Carlos que afluixa i amb el David xerrem fins el 6 i mig, on aboquem tota la energia a aquest coi de cames mig adormides que no recorden què és això de córrer. Al final la cursa ens surt en progressió i arribem prou sencers a meta.

El temps la veritat que m’és igual (50’15”), sóc conscient que no estic en forma, però sense pressa i amb calma ja ens hi anirem posant.

Tornem a començar, engeguem el motoret de córrer i recuperem les ganes.

Mitja per relleus a Mataró

Dono per finquitada la temporada! I el dissabte cirereta al pastís amb la Mitja Marató per relleus a Mataró. Hi ha curses que les fas per fer marca, altres perquè t’agraden i altres perquè, tot i ser un avorriment el circuit, vas amb l’equip, fas pinya i la comparteixes. Aquest és el cas de la mitja per relleus, a la que afegim un pessic de sentimentalisme perquè és la primera cursa que vaig compartir amb aquests del BCteam, i d’això ja fa un any -> somric.

bcteam

6 voltes: monotonia i aplaudiments

amb el davidEn equips de 3 corredors, 6 voltes per cap, 7 quilòmetres cadascú-> aquesta és l’estructura de la Mitja per Relleus de Mataró. L’inconvenient-> 19 de juliol, calor, xafogor i monotonia.

Fèiem equip amb les #sessyrunners (Vane & Lore & jo). La Vane surt primera i pateix com una mala cosa, a cada volta ens deixem els pulmons perquè se la veu patir de valent. La Lorena fa el primer relleu i se la veu més còmoda, va mantenint el ritme i mentre faig el meu escalfament vaig animant-la a ella i a tot bolsero que veig passar suant i esbufegant, fa molta xafogor.foto 3El Cesc ens ajuda a canviar el xip i faig el segon relleu, surto tranquil·la, els he vist patir tant a tots que decideixo que no hi ha pressa, em poso a bon ritme i afluixo a la pujada. Un luxe, a cada volta sento a l’equip bramar ALEEEEEEE i per si fos poc a la part de dalt del parc el Roger em va animant a cada volta, només sóc capaç de contestar a les 3 primeres, a partir de la quarta ja es fa pesadíssim córrer i no tinc ni l’energia per dir-li que s’escalabrarà corrent amb xancles, ric per dins, jejeje.foto 1

Sóc l’última a entrar a meta de tot l’equip, de sorpresa apareixen dos boges que m’agafen de la mà per creuar amb mi, calla! són la Vane i la Lore, que m’estiren literalment i arribo volant, jejejeje.

Al final ha estat un bon colofó de temporada, perquè m’ho he passat molt bé, després de molts i molts dies sense ganes de córrer el dissabte vaig tornar a passar-ho bé, que al final és el principal motiu del jo&córrer. Ara bé, necessito descans i carregar les piles, així que dues setmanes de vambes ben endreçades al calaix. Punt i a part fins a mitjans de setembre.

foto 2Per cert, al final aquestes #sessyrunners van fer podi de categoria, això ens passa per jovenetes i sumar menys de 90 anys juntes, jejejeje, bé unes més iogurins que altres eh 😛

La temporada de les 2 maratons

Estic contenta, ha estat una temporada guarnida de bones sensacions, també d’agonia sobretot per la preparació de la Marató de París, torno a la conclusió que 2 maratons tan seguides és excessiu, i m’ho aniré repetint per no ser tan idiota de cometre el mateix error. Però al final som de cicatritzar ràpid i oblidem aquests moments merdosos, així que em quedo amb els que em fan somriure:

Em quedo amb la mmp en 10k a la Jean Bouin amb la Gatu.

Em quedo amb  l’entrada a meta de la meva primera marató a Amsterdam.

Em quedo amb els primers 21k amb la Vane a París.

Em quedo amb l’arribada a meta de París, quan després de tants dubtes vaig fer una gran cursa.

Em quedo amb haver descobert el BCteam que m’ha fet créixer com a corredora i m’ha donat MOLTES altres bones coses 😉

Em quedo amb la locura de les #sessyrunners que ens va dur de gorra a Amsterdam.

Em quedo amb el cap de setmana de la Behobia, no tot és córrer.

Em quedo amb….

 

 

 

 

10k Camarles, calorada amb final sorprenent

precursaI quan tenia coll avall que descansava, per falta de ganes i per la insuportable calor (sóc bastant, molt, de remugar per la calor i no m’agrada córrer a l’estiu), va i no se m’acut res més que córrer un 10k a Camarles (Delta de l’Ebre) a les 19h, un dissabte, a més de 30º -> visca jo i la meva nul·la credibilitat! Això sí, el Martí el Cesc també van fer la mateixa salvatjada i tots tres ens vam torrar i arrossegar durant 10 quilòmetres a ple sol.

De suor, calor i més calor

Fa molts anys que baixo al Delta de l’Ebre i era una mica com córrer a casa, així que això correntsem feia il·lusió, però us asseguro que només amb l’escalfament previ de la cursa ja em vaig penedir de ser-hi: suant a borbotons.

Corríem menys de 200 persones, molt familiar, molt de poble, molta calor!! Sortim amb el Cesc, sempre anem picats a veure qui guanya a qui, sanament eh! Però amb la solana la idea era: anem tirant tots dos i apa! Insuportable, ja he dit que feia MOLTA CALOR?! Portem 2km i anem els dos fosos, carretera, arrós, camí de sorra, la gent es va separant.

ariadna suantArribem al 4km amb la boca com una espardenya, com si estigués mastegant un fregall. Ens donen aigua, glaçada, massa! No penso, bec i me la tiro pel cap i AAAAHHHHHH mig ofegada del xoc tèrmic, això: no penso! Al 5 el Cesc em diu que vagi tirant, tinc molta calor, però les cames molt bé! Començo la meva expedició fins la meta, no sé per on corro, només noto el sol clavat al clatell, sort de la gorra! Quina calor!!!! Avanço una noia, en passo dues, en passo tres. Vaig sola, poc públic però cridaner. Un altre avituallament i el mateix error: m’aboco l’aigua glaçada al cap i se’m trenca la respiració-> idiota!

metaEls darrers 2 km són agonia pura, se’m posa un paio amb bicicleta al costat i m’anima, em va dient “ja arribes, ja arribes”. No, NO ARRIBO!!! M’estic morint de calor!!! Passem per sota la via del tren de l’estació, un pont, pujo a 5’10” el km, arrossego els peus. El darrer quilòmetre no passa mai, la suor em regalima per tot arreu. Veig la gent al final cridant, arribo!!!! El paio de l’arribada em llegeix el codi de barres del dorsal i em diu: “per poc”!. Mande?! Per poc què?! Veig al Martí i només dic: “aigua, aigua, aigua!!!”

postcursa

Al final menjo, bec, suo, bec i bec, i suo i arriba el Cesc, li duc aigua, està xop! Ens fem la foto de rigor post cursa, quina calorada!!!!

Podi? És a mi?

massatgeI clar, al ser una cursa petita el massatge va caure i també la jalamenta, que n’hi havia per parar un camió, i encara millor: un tirador de cervesa!!! I mentre una senyora molt aplicada em frega els bessons ve el Martí i em diu: “Ari, que has quedat 4a! 1a de senior femeni”. MANDEEEE???? M’ataca el riure tonto ahahahhahaha, i hi torno, hahahahahahah, i una vegada més: ahahahahahah. Mira, he fet un temps força cutrillo, contenta perquè amb la calor que feia puc estar satisfeta i ara amb el somriure incrèdul de: “podi?”.
El Martí també triomfa i es corona 2n en la categoria local. Mira, què voleu que us digui, em va fer gràcia la cosa, tanta que em pixava dalt del podi, ahahah.

Després del numeret de les fotos ens amorrem al tirador de cervesa i al menjar, una festa!!!

Bé, al final la conclusió és: al juliol fa massa calor per córrer! Però em queda un bon gust de boca, perquè hem rigut una bona estona amb tant nivell de bogeria, aquests corredors no tenen gaire a lloc les neurones eh!!! Satisfeta amb fer 47’20” amb més de 30 graus i de tenir aquest primer podi, que pels populars que correm amb la massa això no passa mai i me’n quedarà un bon record.

El colofó final, el mega dinar ben acompanyats!

We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.weownthenight

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

  • Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
  • El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
  • Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

aeroportArribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

foto Nike

anellL’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l'expedició

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

petóEns plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

collaretArribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

nenes que correnI aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Nocturna L’Hospitalet, stop baby

Pesa la marató, arrossegant les cames i esbufegant com si portés 30km.nocturna hospitalet

km1- surts pitant amb el Damià com si t’ haguéssis d’empassar l’asfalt sense mastegar

km2- redueixes ritme que “t’has flipat nena”

km3- intentar, sense èxit, mantenir un ritme que fa quatre mesos tenies absolutament domesticat

km4- necessites aigua i vas ofegada, arrossegant la llengua com un gos

km5- paro, o no paro, paro o no paro

km6- BABUM !!!! les cames posen la 2a, s’ha acabat anar amb la “directa”

km7- arrossego un paio des de fa 5km, carregant un remolc que no em pertoca, me’l miro a veure si m’ajuda ell a mi, però se’m clava a l’esquena, arggghhhh

km8- per què nassos no he parat al 5?

km9- ni aixeco els peus, esquio sobre la carretera

km10-  infinit com feia temps q no sentia un quilòmetre

Vaja, una bona cagarada que em vaig trobar lenta i pesada, però la veritat: tant m’és. L’objectiu de la temporada ja és al sac i ben lligat, tot el que vingui sumarà.
Això sí, la fideuà de després i la cerveseta post cursa no les vaig perdonar 😉

Ara: descanso de dorsals per tornar més enèrgica, amb més ganes i una mica més ràpida, si pot ser :).bcteam

 

Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma