Marató de Berlín

medalla berlínI va arribar la tercera, una Major, Berlín, la de les grans avingudes, la de l’animació, la de la multitud, la de la calma, la darrera en un bona temporada.

Fa ben bé un any ens va tocar un dorsal per córrer Berlín, llavors no estava motivada i en cap moment de l’entrenament he tingut l’èxtasi, l’emoció i l’entusiasme de la primera; ni l’empenta, les ganes de superació i de millorar de la segona.

Però era la marató de Berlín, i teníem dorsal, hi havíem d’anar i ja que hi érem… a per totes. Ha estat la marató de la tranquil·litat, la de gaudir corrent, la del comiat, la dels bons companys en cursa.

Sense pressió però amb constància

1b0dce02ad01e74ac38e9a6697091b14Els entrenaments han estat durs, com el de totes les maratons, però el juliol sufocant va ser especialment dramàtic. L’agost ha passat amb tirades arreu de Catalunya i el setembre ha estat el mes dels dubtes amb una sobrecàrrega que va rebaixar qualsevol expectativa de millora de temps.

Els entrenaments compartits han estat infinitament més agradables, igual que les no-ganes de córrer, l’esgotament constant i el “no arriba mai el 27 de setembre”.

Dia de marató

líneaAmb els companys del BCTeam ens plantem a Berlín: 9 vàrem plantejar-nos córrer, 9 som a la línea de sortida-> un èxit. Es noten i contagien els nervis dels que s’estrenen i jo, completa tranquil·litat, em sembla increïble.

De la sortida al 27 en companyia

abansL’estratègia de cursa és sortir amb l’Àlex, tots clavats a 5’30” fins la mitja i a partir de llavors… doncs això…la marató de cadascú. El rellotge no m’agafa satèl·lit, va fent pampallugues. L’aixeco sobre el cap. Negre. Torno a buscar satèl·lit. Negre. Estic arribant a la sortida. Negre. Arrenquem. Negre. Arribem al quilòmetre 1, m’amago entre uns arbres a fer pipí. El rellotge: negre.

Arribem al km 10. Negre. Desespero. Aturo el rellotge i poso el cronòmetre, no puc seguir el ritme sobre el gps. Sort del Joan que es posa davant cantant el ritme al pas de cada quilòmetre, va mil·limetrat. Darrera l’Àlex, el Cesc i jo el seguim com a bon ramat. Els avituallaments són horribles, un drama, empentes, colzes a la boca, aturades, desesperant!

6b25b56be341bec644d71a75e4395d75L’arribada a la mitja sempre és una alegria, una festa! Ara ja anem de tornada, el Cesc em mira i em diu “ja anem cap a casa”, ejjeejje. Encara tenim energia per xerrar. Passem amb el temps previst, les noies ens animen i ens criden, anem còmodes, bé, l’Àlex una mica més apretadet i això fa que al 27 ens acabem separant. Però quins quilòmetres més macos, córrer, mirar a banda i banda i trobar cares amigues, quin plaer!

Fins a meta

El Joan, com a bon pastor, va recollint les seves ovelles, ens parla a cadascú de nosaltres per empènyer el ritme una mica més amunt. L’Àlex es queda enrera, jo li dic q fins al 30 no em moc, que queda molt i el Cesc es queda amb mi. Veiem el Joan desaparèixer entre la multitud, va content i lleuger. Un altre avituallament infernal. Agafo un got com puc, me’l bec, em reincorporo i em giro, i el Cesc? Ja l’he perdut, el que em queda m’ho empasso sola.

Temptejo els ritmes fent sumes amb el cronòmetre. Em trobo molt bé, podia haver anat més de pressa, però no en tenia necessitat. Em poso clavada a un ritme i vaig avançant, els quilòmetres em passen de pressa. La Tamara i la Cristina seran al 37 i vaig restant fins llavors. Més val que hi siguin! 32. Sense mur. 33. Un gel. 34. Vaig molt còmoda. 35 un avituallament atropellat més. 36. Ja queda poc. 37. Criden, m’animen i en carreguen les piles. Somric, sí, vaig somrient i gaudint.

metaFins al 40 ni me n’adono, el ritme em permet anar badant. Al 40 m’ataca el dolor, però què són 2 km? La porta de Brandemburg apareix. Ja ho tinc, hi passo per sota. Arribo a meta i veig a la Sandra i la Jessy. “Ja he arribat” és l’únic que se m’acut dir.

L’èxtasi de la meta no apareix, he gaudit, però tinc la sensació que en alguns moments me l’he espolsat més per rutina que per plaer.

Em queda una sensació estranya, una sensació com si no hagués acabat de fer una marató. Però ja la tinc!

La tornada

medallaTothom té la seva medalla, èxits, lluites, marques i, sobretot, estrenes. La Maria i el David salten com bojos amb la seva primera marató, el Cesc també s’estrena, ja saltarà més tard que té la cadera tocada.

nosaltresEncara incrèdula de tenir la tercera al sarró, el temps més lent, però hem arribat fins al final que era el plantejament inicial.

Amb un regust estrany però un somriure als llavis. Arribant amb forces i sense un gran desgast. Per un moment he oblidat l’estiu d’entrenaments exhausts.

La tercera marató i una aturada per reprendre forces, recuperar el desgast, treure rigor i disciplina i afegir gust i tranquil·litat. M’acomiado per una temporadeta de maratons, les meves cames i el meu entorn ho agrairan :P.

Anuncis