Nocturna L’Hospitalet, stop baby

Pesa la marató, arrossegant les cames i esbufegant com si portés 30km.

km1- surts pitant amb el Damià com si t’ haguéssis d’empassar l’asfalt sense mastegar

km2- redueixes ritme que “t’has flipat nena”

km3- intentar, sense èxit, mantenir un ritme que fa quatre mesos tenies absolutament domesticat

km4- necessites aigua i vas ofegada, arrossegant la llengua com un gos

km5- paro, o no paro, paro o no paro

km6- BABUM !!!! les cames posen la 2a, s’ha acabat anar amb la “directa”

km7- arrossego un paio des de fa 5km, carregant un remolc que no em pertoca, me’l miro a veure si m’ajuda ell a mi, però se’m clava a l’esquena, arggghhhh

km8- per què nassos no he parat al 5?

km9- ni aixeco els peus, esquio sobre la carretera

km10-  infinit com feia temps q no sentia un quilòmetre

Vaja, una bona cagarada que em vaig trobar lenta i pesada, però la veritat: tant m’és. L’objectiu de la temporada ja és al sac i ben lligat, tot el que vingui sumarà.
Això sí, la fideuà de després i la cerveseta post cursa no les vaig perdonar 😉

Ara: descanso de dorsals per tornar més enèrgica, amb més ganes i una mica més ràpida, si pot ser :).

 

BSS, hi ha vida després de la marató

Un clàssic, l’èpica basca de la pluja, el vent i les pujades, una cursa que no necessita presentació: la Behobia-SS. Mítica per la duresa i, sobretot, perquè no fas 10 metres sense que algú t’etzibi un motivant AUPAAAA. Ja hi vaig ser l’any passat en un moment especial perquè suposava la primera de més de 10km i aquesta vegada hi he anat a gaudir-la, a córrer sense preocupacions perquè no sabia com em trobaria després d’haver fet una marató fa 3 setmanes i al final tan poca pressió m’ha dut a la meta més ràpid del que preveia.

La prèvia compartida

La sortida era a les 11:13, però a les 8:27 ja hi érem. Sort de la companyia i el cafetet al bar, que van fer que l’espera fos menys traumàtica. L’excitament de la Vane i el Cesc, que s’estrenaven en la distància va fer també que els minuts previs a la sortida fossin d’autèntic èxtasi.

La pluja ens va respectar durant l’escalfament i el pas de processó fins el calaix de sortida. La Vane saltant desfermada al so del chipirón, el Cesc mirant aquí i allà, una abraçada, 4 crits eufòrics i arribem a la sortida.

De l’eslàlom a la meta

Els primers quilòmetres una autèntica odissea, sortíem dels darrers calaixos al tenir el dorsal cedit. Surto com un coet esmunyint-me entre corredors i perdo als companys als primers metres. Però la Vane reapareix a la primera pujada i ens posem a córrer juntes enganxades l’una a l’altra. Esperonades per l’ambient arribem al km 3, em criden! La Irina i l’Anna, mai m’havia trobat a tanta gent a una cursa, quina il·lusió! Arriba el km 4 i he perdut la Vane, segueixo a un ritme tranquil atabalada de tant avançar a la gent. Però es va eixamplant.

L’autovia acaba amb la meva paciència, eterna, lenta i pesada, un altre xàfec, em surt volant la gorra i el vent bufa de cara. Però s’acaba i ve baixada. Vaig augmentant el ritme a partir del km 10. Em va passant relativament de pressa fins arribar al port, maleït! I vaig esperant la darrera pujada, l’abans de Donosti. Arrossego les cames, segueixo avançant gent, el públic crida, ja no plou.

I després de la pujada ja només penso a veure els companys de la Bolsa que ens estan animant i que busco desesperadament amb la mirada perquè m’injectin l’energia final per empènyer la darrera recta. Els veig, criden, m’agafo amb forces a aquests ànims i esprinto com una boja per creuar en 1h36’39”.

A la meta em trobo després al Cesc i la Vane, lluint la mateixa cara d’orgull que duia jo fa un any després d’haver superat per primera vegada la barrera dels 10km. Una altra abraçada, la foto de rigor, els crits d’alegria, la crònica express de la cursa i arrossegant el somriure fins a trobar a la resta de bolseros. Al final ha estat un gran cap de setmana, perquè no oblidem que és Donosti i hi ha cursa però també pinxos, jejejeje. El millor, al final, compartir-ho amb la resta de components de l’equip, amb els que he corregut, els que han aplaudit i els que hi eren a l’arribada per preguntar com ha anat. Zorionak :).

Del futur remot al present: comencen els entrenaments

Diumenge 19:25 h, un so al mòbil, un correu nou, assumpte entreno, primera frase: “comencem l’entrenament específic“.

Fins ara tot eren frases plantejades en un futur que em semblava més aviat remot del tipus: farÉ una marató, haurÉ d’entrenar molt, serÀ molt dur, costarÀ, valdrÀ la pena, patirÉ, costarÀ sortir alguns dies… Això ha canviat des de que m’he llevat avui i intento assumir que m’esperen 3 mesos de disciplina d’entrenaments, d’assumir, de sortir, de quadrar horaris per trobar les hores que calen… Però la il·lusió m’enpeny amb insistència, perquè si hem de fer cas a tots aquells que conec que ja han travessat la barrera dels 42,195km: els entrenaments són durs, però la recompensa és l’èxtasi!

El seguiment i els entrenaments pautats del míster José Castilla de La Bolsa em donen seguretat per afrontar un repte que ara mateix se’m planteja d’una magnitud extraordinària. Respecte, constància, decisió i ímpetu, que la calor no ens tombi, que la mandra s’amagui a l’armari i que les lesions marxin de vacances ben lluny. I parlo per mi i per tots els companys d’equip que una setmana després marxaran a Frankfurt a conquerir el seu repte. Em fa molta il·lusió compartir-ho, i especialment amb els que com jo s’estrenen i desconeixen que és el mur, que es córrer durant tanta estona, que és entrenar per fer-ho,… Irina, Laura, Francis i David això va en sèrio ;): a per totes!!!

El farÉ una marató s’acaba de convertir en preparO una marató: a cremar vambes i sumar quilòmetres. Propera parada: Amsterdam 20 d’octubre !!! YEAH!!!!

Cursa Nou Barris, de l’èxit a l’ambulància

Avui és un dia d’aquells en que queda demostrat que hi ha curses de tot i avui ha estat una de les dolentes, però contenta perquè podria haver estat pitjor. He començat a molt bon ritme i he acabat arribant a la meta en ambulància: literal!

Compte amb l’asfalt foradat!

Era la primera vegada que corria la cursa de Nou Barris, no gaire multitudinària, que m’agrada, i hem sortit puntualment a les 9:30h. Em trobava molt bé i la sortida ha estat fantàstica, el circuit exigent al principi, que a partir del dos ja pujava. He arribat al 5 a l’avituallament (gotet d’aigua i poca gent repartint-ne, només a una banda) i amb forces, però de cop: PAM. No sé pas d’on ha sortit, però l’asfalt irregular m’ha doblegat el turmell i he caigut de pet a terra. El primer pensament ha estat cobrir-me el cap perquè no m’aixafés ningú i el segon aixecar-me i apartar-me.

Un cop a la vorera m’he arrossegat com un cuc, un genoll sagnant, espatlla rascada i, sobretot, mal al turmell. Una senyora molt amable m’ha dit que anava a buscar l’ambulància i un senyor guardia urbà m’ha preguntat: “estàs bé? què et cal?” i ja marxava quan li he dit “estaria bé que algú em mirés el turmell”. Ni dos minuts ha trigat una noia de la Creu Roja a aparèixer, posar-me gel i curar-me el genoll. L’havien advertit els corredors que m’havien vist caure: perquè després diguin que això és un esport individual!!! D’entrada podia ser un esguinç.

Hem esperat a que passés l’últim corredor i m’han posat dalt d’una ambulància per dur-me al metge que estava instal·lat a l’arribada. Bravo per la Creu Roja i la rapidesa amb la que han actuat. Bravo també al Jordi del BCteam que m’ha estat fent companyia una bona estona, d’agraïr veure una cara coneguda quan estàs amb la llagrimeta penjant pel dolor.

He baixat a la meta en cadira de rodes, tothom mirant i animant-me. Una pastilleta, un vendatge, grans dosis de betadine i cap a casa, tres dies de repòs i a veure si ens tornem a posar en marxa ben aviat.

Al final, afortunadament, sembla que només em queda l’ensurt! Espero ben aviat tornar a apallissar l’asfalt enlloc de que ell m’apallissi a mi.

Nocturna de l’Hospitalet, ràpida i clima ideal

La Nocturna de l’Hospitalet ens ofereix la possibilitat de córrer de nit, amb l’avantatge d’un clima més fresc i aquest any sense diluvi. En aquesta edició estrenàvem nou recorregut, sortida conjunta dels de 10k i 5k i, com no, l’esperada i habitual fideuà. Per a mi ha estat un èxit de cursa amb la sensació que tots els factors m’han somrigut 🙂

Nou recorregut d’una volta i sortida conjunta

A priori pensava que sortir junts els de 10k i 5k seria un embolic, però personalment no hi he tingut cap problema i la bifurcació als quasi 5k pels que arribàven i els que seguíem estava perfectament indicada: conos separant dos carrils, voluntaris donant indicacions i dos grans cartells  amb els símbols de 10k i 5k. Només una mica d’embolic als calaixos de sortida, on no hi vaig veure indicadors de colors pera posar-te al teu calaix.

L’anècdota:

– Jenifer: Pero, ¿dónde entro? Mi chip es blanco, ¿dónde está el blanco?

– Jo: Va per color de dorsal, si ets verd has d’anar més enrera.

– Jenifer: Ah! vale vale, no veía el color.

El nou recorregut, ample majoritàriament, còmode i pla, ideal per aquells que ens volíem treure l’espineta de Bombers. Potser el paissatge no era el millor del món, però estava ben il·luminat i les rotondes permetien fer curves suaus sense grans girs pronunciats. Una munió de retalladors, això sí: per sobre de la vorera, atravessant avingudes, tants que fins i tot en un parell de moments he perdut el nord de per on calia passar.

Quan tot et va a favor

estrenant samarreta 🙂

Després de Bombers tenia l’espineta clavada, no tant de fer millor marca, sinó d’acabar la cursa amb bones sensacions i la Nocturna m’ha donat l’oportunitat de treure-me-la! La meva cursa ha estat còmoda, ràpida, a molt bona velocitat i amb canvis de ritme ascendents. Fins al quilòmetre 5 només m’ha atacat una mica el flato, però a partir de llavors m’he llençat a superar-me. He vist pocs indicadors de quilometratge, només recordo el 4 de fet. M’esperava a veure el 9 per fer la gran apretada final però se’m ha escapat, això sí, he vist l’arc d’arribada i m’he posat com una boja adelantant i més al veure el 46 al marcador. Al final 46’18”, la meva millor marca en 10km. Feliç i contenta per la sensació d’una cursa ben feta, per la sensació que encara em quedava corda, per la satisfacció de superar-me i més contenta encara perquè m’he trobat molt còmoda. Un plaer quan arribes i notes que t’has trobat tan bé!

L’organització: de l’error a la rectificació

foto @oscar_m

1h i 20′ per recollir el dorsal! Vaig anar a buscar-lo el divendres a la tarda, l’any anterior no havia tingut cap problema, però aquest ha estat un caos: l’espai de recollida era minúscul, calia fer una cua pel dorsal i una altra per la samarreta i hi havia una persona només gestionant l’entrega de dorsals (foto @oscar_m). La filera de corredors a fora era llarguíssima i després sembla que encara va empitjorar. Les crítiques al Twitter i Facebook volaven!

Això sí, cal reconèixer la rectificació de l’organització que va posar remei al caos i l’endemà va millorar el servei de recollida, així ho manifestaven els que hi van anar el dissabte. Així que felicitats per la correcció i esperem que de cara a l’any que ve l’ordre i l’agilitat hi siguin tots els dies :).

Els avituallaments puntuals i la fideuà boníssima i calenteta, que s’agraeix!! Molts crítics radicals han dit “caos recollint el dorsal: no penso tornar!”. Jo dic: “correcció i aprenentatge, jo m’ho he passat bé, així que tornaré”. Recordar que paguem 10€ (amb xip) per una cursa que ens dona samarreta, guardaroba, avituallament i menjar i beguda a l’arribada, a més, dona part dels beneficis de la cursa a la Fundació Step by Step.

Cursa Bombers, córrer i crèixer

Un any després he tornat a la sortida de la Cursa dels Bombers i com l’he viscuda de diferent! Avui l’he patida i l’he lluitada, no amb l’èxit que hagués volgut, però amb la sensació que n’he après i que no totes les curses van bé. Fa un any vaig creuar la meta i vaig morir d’esgotament, avui l’he fet amb 12 minuts menys i m’he recuperat molt abans: córrer i crèixer.

El globus que em va minar la moral

foto mundodeportivo.com

Hem entrat aviat al calaix de sortida per estar llestos i poder sortir ràpid i intentar millorar marca. Només arrencar he vist el globus de 48′ que ha sortit just davant i no hi ha hagut manera de passar-lo en tota la cursa tot i arribar a meta per sota dels 48′. Conscient o inconscientment la imatge a l’horitzó del globus negre que cada cop semblava més lluny m’ha anat minant les forces més del que em pensava. M’he sentit una mica derrotada anímicament però he procurat centrar-me en el meu ritme per no decaure i empènyer la cursa.

Córrer i aprendre

Començar pujant el Paral·lel pot arribar a ser una trampa si no regules les forces i he procurat pujar-lo uns segons per sobre del ritme que volia dur per reservar energies. Feia dies que no feia curses amb tanta gent i s’ha notat: aturats en sec al gir amb Floridablanca i els de darrera empenyent per recuperar ritmes.

la cara paga (foto mundodeportivo.com)

A la Gran Via he estat intentant enganxar-me, en va, a la meva llebre particular, les cames no podien anar més de pressa i ja he vist que hauria de mantenir el mateix ritme tota l’estona. No he tingut ni energia per accelerar baixant per la Via Laietana. Només he esgarrapat uns segons al darrer quilòmetre esperonada per la meta.

La primera sensació al creuar la meta no ha estat positiva, estava destrossada i lluny de la millora que volia, però m’he aturat i he pensat: m’ho he passat bé, tot i el patiment, en cap moment he dubtat que arribaria sencera i, sobretot, “hi ha més dies que llonganisses”, l’important és anar creixent i aprenent i gaudir del córrer, per batre marques ja hi haurà temps… I avui, en definitiva, he sumat, he disfrutat i he après. Així que he decidit escopir el mal gust de boca per empassar-me un caramelet.

Inscripcions que volen

Les setmanes prèvies a la cursa van estar marcades per la polèmica: unes inscripcions masculines que volaven en poques hores mentre dones i joves encara podien inscriure’s sense problemes. El Facebook de Nike feia por d’obrir amb l’allau de crítiques de corredors que s’havien quedat fora. Cert és que sempre acaben de pressa, però aquest any s’havien amagat unes quantes incripcions per incentivar la participació de joves i dones. La resposta es va fer esperar i va crispar els nervis d’uns quants, però finalment van acabar reobrint inscripcions. Només tinc el referent de l’any passat, però realment em va semblar que la gestió de la informació es feia molt millor.

Molt bé el detall del minut de silenci per les víctimes de Boston.

En qualsevol cas, poden tenir problemes amb les inscripcions, pot ser una cursa cara en comparació amb altres, però s’ha de reconèixer que saben com muntar-les! Que 27.000 persones corrin per Barcelona i no hi hagi un caos monumental als calaixos, avituallaments i arribada té merit, bé, té premi, que cada any hi hagi patades per participar.

Badia Urban Race, cursa familiar

Com a part de l’entrenament per superar la meva marca el dia de Bombers, avui m’he arribat fins a Badia del Vallès a la Badia Urban Race. Una cursa petita, amb 200 corredors i molt familiar, perquè abans de la sortida a les 9:30h s’han disputat tres curses infantils i a les 11h una cursa contra el càncer. El preu de la inscripció es destina a l’Associació Contra el Càncer de Badia del Vallès.

Alts i baixos en dues voltes

El recorregut consisteix en dues voltes ben senyalitzades amb una línea a terra i voluntaris a les curves conflictives. Una de les característiques del recorregut són les 3 pujades contundents que trobem, però per compensar hi ha també les corresponents baixades que permeten recuperar l’alè.

La sortida ha estat còmoda per la poca gent i l’amplada de la vorera, de seguida ens hem anat espaiant i he pogut agafar un ritme constant. Poques noies a la cursa, només unes 30 que m’ha costat anar veient. Especialment dura la pujada per un carril bici als quilòmetres 3 i 8, a més d’un sol que apretava amb ganes.

L’avituallament al km 5 puntual, ens donàven les ampolles ja sense tap, que pels que bebem i la llencem perfecte, no tan bé per aquells que els agrada dur-la a sobre una estona, que segur que l’han anat vessant pel camí.

A l’arribada: fruita, massatges, isotònica i un suculent entrepà + beguda per 3€.

A pels 45′

La cursa se m’ha fet sorprenentment curta, he patit a la pujada del km 8 i el darrer quilòmetre que feia pujada, però veure l’arc d’arribada sempre acaba donant aquella energia extra que pensaves que havies perdut pel camí. Al final he creuat la meta en 46’45”, el que és tot un èxit tenint en compte el perfil de la cursa. Veurem si d’aquí a la setmana vinent sóc capaç de retallar aquests 46 segons per veure el 45′ a l’arc d’arribada!!

Cursa El Corte Ingles, la popular de les populars

Qui avisa no és traïdor i és evident que aquesta cursa/caminada popular i massiva és una festa, però no per fer marca ni per superar-se, sinó per gaudir d’un circuit exigent i de l’entrada a l’estadi. Exigent no només per la pujada a Montjuïc, sinó per l’eslàlom que s’ha de fer entre cotxets, criatures, padrines passejadores i adolescents hormonats que surten disparats per esgotar-se en 500 m. Ja ens havia advertit ja el David del Blogmaldito!

Del corredor popular al passejador esporàdic

Calaixos de sortida per a corredors amb xip, perfectament organitzats i controlats, bravo per l’organització que no ha fallat, el que falla és l’educació del passejador esporàdic. Sortim pel passeig de Gràcia amples i a gran ritme i al meu voltant ja es va sentint “quan no hi hagi tanques apareixeran les marujes”. Efectivament, cotxets, criatures, un paio amb xanques, un grupet de pre-universitàries fantàsticament combinades de roba… De cop, el ritme decau per la incorporació dels espontanis que no volen fer la cua de la sortida.

Aquí diferenciaria entre:

– El corredor súper popular (versió runnerdemierda): fa 3 o 4 curses l’any, les més típiques tipus Bombers, Mercè i Corte Inglès. Sap que si es posa davant molesta, però com que se sent corredor perquè ja ha creuat alguna meta pensa: “ja em passaran”. ERROR!

– El passejador esporàdic: entenem àvies, criatures, families, cotxets, disfressats i tots aquells que fan de la cursa d’avui una passejada aprofitant que els carrers estan tallats. BRAVO si s’esperen per sortir darrera, ERROR els que decideixen incorporar-se caminant quan passen els que corren. Senzilla qüestió d’educació, desconeixement o una prova més de “jo al meu rotllo”, mala idea quan hi ha més de 70.000 persones.

Foto ARA.cat

Extra popular i gratuïta, no us hi feu mala sang

Xiulets queixant-se de les incorporacions lentes, colzades, cops de peu i empentes. Als primers quilòmetres semblava talment un camp de batalla! si no n’he tret 4 trepitjades i 3 colzades a l’esquena no ha estat res. Una llàstima aquesta manca d’educació o divulgació de respectar l’ordre de sortida, però només cal fer paciència que a partir de plaça Espanya i la pujada a Montjuïc el grup s’eixampla i s’avança molt millor.

Sóc del parer que la cursa és tan massiva que no es pot pretendre que tothom respecti les sortides, val més somriure, anar amb calma i prendre’s la cursa com el que és: una popular exigent que serveix com a bon entrenament. I no ens enganyem, entrar a l’estadi és fantàstic!

No cal parlar de retallades monumentals, personatges que se’t creuen per davant i aquells que per retallar a les curves una mica més i et tiren a terra, la llista seria llarga ;).

“Qui puja corrents Montjuïc baixa Via Laietana volant”

Així ho he llegit a Instagram, exacte: un bon entrenament per Bombers. Se m’ha fet curta la cursa, entre procurar no trepitjar i que no m’atropellessin. La sortida ha estat força complicada per la multitud, però just abans de plaça Espanya m’he trobat uns amics i ens hem entretingut de conversa fins a la pujada de Montjuïc quan parlar i respirar ja era massa complicat.

Dura la pujada però fantàstica l’entrada a l’Estadi, érem una multitud, però que voleu que us digui, emocionant. I què dir de la baixada, les cames rodaven soles i sense adonar-me’n m’he plantat a Floridablanca, ja a la recta final, força gent aplaudint i entrada pacífica a Plaça Catalunya. Això sí, he atropellat a un noi que s’ha aturat en sec per fer la foto del cronòmetre de l’arribada; fabulosa entrada a meta a l’estil cotxes de xoc!

Enhorabona maratonians!

Enhorabona a tots els valents que avui heu fet la Marató de Barcelona!!!

Als que heu acabat, als que heu millorat, als que us heu estrenat, als que no l’heu poguda fer per lessió, a tots, vaja.

AQUÍ teniu les fotos que he fet, per si us hi podeu trobar.

FELICITATS !!!!

Mitja de Gavà, la comoditat de les petites

Quan a l’aire només es respira Marató de Barcelona, un miler de persones hem anat avui a Gavà per fer-hi la seva 18a mitja marató. A les 9 del matí també ha sortit la cursa de 10 km, però no en puc dir gran cosa, que han donat el tret de sortida mentre recollia el dorsal.

I mentre els maratonians es preparen, gestionen el temps, les pors, què menjaran i què beuran durant la seva gran gesta, aquí us explico com ens ha anat a Gavà.

Lenta però segura

Després de la Mitja de Barcelona l’objectiu avui no era fer marca: era arribar sense dolor, sentir que la lesió que arrossegava ja estava pràcticament curada. Finalment he creuat la meta sense que pràcticament el genoll es manifestés, així que fabulós! I la marca ja la reservarem per un altre dia.

He sortit de la meta optimista, enfilant les llargues rectes de la carretera, mantenint un ritme prudent. El fet que hi hagués pocs corredors ha fet que de seguida tothom tingués el seu espai, però també ens ha fet córrer molts quilòmetres en solitari. Fins a Castelldefels m’he trobat molt bé, però un cop a la costa ha arribat el primer repte: un vent fortíssim de cara que m’ha fet abaixar el ritme. La manca de corredors ha fet que no em pogués amagar darrera de cap gran esquena que em tallés el vent :(. El pensament positiu de saber que tornaria pel mateix camí amb el vent empenyent-me m’ha donat les forces que em calien.

La tornada ha estat lleugera fins el quilómetre 16, quan el vent ha tornat a col·locar-se davant i s’hi ha sumat la calorada, més intensa encara: maleïda meteorologia! El final de cursa ha estat veritablement agònic, els corredors anàvem arribant en compta gotes, una carretera molt ampla amb un corredor aquí, un allà… Del 19 al 21 m’han destrossat els pensaments negatius, la força del vent em feia anar abaixant el ritme i he oblidat l’objectiu de no-marca i m’enfadava pel ritme que duia. Afortunadament hem entrat a Gavà, el poc públic que hi havia cridava el meu nom i he arribat al petit estadi.

I què voleu que us digui, serà un estadi petit, però arribar aixafant pista i amb unes grades aplaudint és fantàstic!

Curses petita, serveis sense problemes

Cap cua, tot fantàsticament organitzat, una sortida puntual i serveis sense queixa. Aquest és el meu balanç de la cursa i es que entenc que amb 1.000 corredors és més fàcil organitzar-se, però també n’hi ha amb poques inscripcions que punxen en els aspectes més primaris.

La sortida era sense calaixos, francament no m’ha semblat que calgués amb tan poca gent. He vist a una distància inabastable la llebre d’1h30′ i també les de 1h40′ i 1h50′. Els avituallaments han estat puntuals cada 5k amb uns nens voluntaris amb un entusiasme que t’empenyia. També hi havia Aquarius als últims i a l’arribada, on també disposaves d’un bon tros per caminar abans de recollir fruita i aigua.

Hi ha hagut alguna queixa amb la bossa del corredor: una samarreta i dos tubs de pastilles pel mal de gola. Jo, veient els serveis, no vull arrufar gaire el nas, només una mica amb la samarreta: la versió de noia és molt entallada i força curta, jo m’he quedat una L que em va curta, quan normalment tinc S o M. Però vaja…un mal menor.

Avui els enemics han estat la calor i el vent, també les petites pujades al llarg del recorregut, especialment el darrer quilòmetre que puja per la Rambla, però a aquelles alçades les cames ja m’anaven soles.

Després d’una cursa dura per la climatologia però bona per l’esforç i el no-dolor, ara toca relaxar els músculs de nou i potser hauré de començar a prendre aquestes pastilles pel mal de gola si vull cridar i animar el proper diumenge els valents de la Marató