Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma
Anuncis

Aquil·les vs Fidípides

A 5 setmanes de la marató és quan entres en crisi? És quan de cop et sembla que t’espatlles per tot arreu? L’heroi tendinós Aquil·les i el múscul-desconegut-fins-que-corres-soli sembla que es posen d’acord per lliurar-me una batalla.

D’Aquil·les a Marató fent meta a París

Per filòlegs, lectors i consumidors de clàssics, Aquil·les és aquell heroi del que Homer parla a la Ilíada, el guerrer a la Guerra de Troia.

brad-pitt-troyPer noies amb l’hormona disparada segurament és Brad Pitt en falidlleta a la peli Troia. (no m’he pogut resistir a posar el gift emulant al sr. @ambcompte – Gifs per a corredors). Pels corredors és un tendonet sovint desconegut fins el dia que decideix proclamar a crits la seva existència. El mateix punt per on Aquil·les era mortal, el lloc per on la seva mare el va remullar per aconseguir que fos immortal. Coi! ja el podia haver tirat sencer al riu!

flidipidesFidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.

I avui és quan un davant de l’altre decideixen etzibar-se un bon gec d’hòsties, perquè Fidípides vol córrer i Aquíl·les prefereix anar punxant per evitar-ho. Dit d’una altra manera: porto 5 dies parada perquè m’escanya el soli i el tendó, el diagnòstic és contractura i pocs dies d’aturada. Això sí, l’ansietat ja s’ha plantat davant meu per escopir-me a crits QUEDEN 5 SETMANES“!!

De la por i la precaució

Quan ets a les portes d’una prova com la marató, per poc mal, molèstia, malestar, sensació estranya o males vibracions abans de començar a entrenar que tinguis, tot sembla més greu o es fa més costa amunt. El temps se t’enganxa al cul i et va pessigant a cada hora dient-te: “cada quilòmetre de menys corregut serà un abisme el dia de la prova“. Què exagerats ens tornem aquest corredors!!

the shine

En moments així em ve aquella imatge del Jack Nicholson, que em crida…

“la lesió IS HEREEEEEEEEEE”!!!

Ara de cop em falta alguna cosa, només genero dubtes, però tot i que pugui sonar derrotista, ni és greu ni és dramàtic. Si una cosa he après a diferenciar és mal i molèstia i, afortunadament el primer ha desaparegut, això sí, com toca els nassos això de la molèstia: “si surto empitjoraré?”, “sé que puc sortir, perquè mal no és, però i si va a pitjor?”, “clar, al cap de 1km ja no em molesta, però clar, si molesta la molèstia estic molesta i la molèstia si es molesta em molesta…. ARGGGGHGHGHGHGHG”!!!!!

νενικήκαμεν

Al final, Aquil·les va morir i Fidipides va morir, però el meu soli, el meu tendó i les meves cames no van enlloc. Avui al sofà i demà a rodar. Entre l’heroi i el corredor em quedo amb el segon que em sembla força més èpic córrer esgotat més de 42 km que tallar quatre caps quan ja portes l’heroisme de sèrie.

Aquestes 5 setmanes farem el que calgui per arribar en forma a París.

Entrenar, córrer, fer sèries i llevar-se aviat per les tirades llargues és dur, però saber parar i no sortir disparada a posar-me les vambes quan me’n moro de ganes us asseguro que és molt més complicat.

Aquesta la vull per a mi!medalla

Avui post dedicat – va per tu Tiflí

Segones parts poden ser bones?

Generalment es diu que segones parts mai són bones, també es diu que les decisions en calent quan ets a la cresta de l’onada no acostumen a tenir gaire sentit. Doncs si uneixes les dues coses et surt això: apuntar-te a la Marató de París (6 d’abril 2014) quan acabes d’aterrar de fer la Marató d’Amsterdam.

Aquesta setmana comencem els entrenaments específics i a hores d’ara se m’acudeixen coses com:

  • Aguantaré una altra vegada tot aquest volum d’entrenaments?
  • M’atropellarà gaire aquella mandra de sortir a fer tirades llargues?
  • Quan vinguin les sèries dures i eternes les cames encara seran a lloc?
  • És la segona, si hi vaig és amb la intenció de millorar, és aquesta pressió contraproduent?

bcteamHi ha una màgia especial en aquest repte. A la primera hi vaig anar sola, bé, sense cap boig d’això del córrer i en aquesta el plantejament és ben diferent: gran part del #BCteam en massa ha sofert el mateix brot maratonià i hi anem molts a córrer-la, entre ells uns quants que s’hi estrenaran i altres que van a rebentar el cronòmetre, així que si volies al·licient: dos tasses!

Crec que entre els no-adeptes a córrer he generat més aviat inquietud i preocupació i m’arrien frases com:

  • De debò? una altra vegada? Estàs boja (aquí afirmen, no pregunten)
  • No li diguis a ton pare, encara no (esperarem a infartar-lo uns mesos encara)
  • I quin dia no entrenaràs? Per anar organitzant el birra-time (especialment fan d’aquesta)
  • NOOOOOOOOOOOOOOO, ja m’ho temia (tan previsible sóc?)
photo by Francois Durand/Getty Image

photo by Francois Durand/Getty Image

Ens esperen 3 mesos de 6 entrenaments a la setmana, volum, sèries, córrer cansada… i dit així sona terrorífic, però rememoro l’entrada a meta de la Marató d’Amsterdam i sí, la il·lusió ens hi tornarà a dur, aquest cop a l’Arc del Triomf.

Em recordo ara del que em deia la companya Planetamon “n’hi haurà d’altres, genials, però cap com la primera”, encara no he començat a entrenar i ja et puc dir: quanta raó!!

ALLEZ ALLEZ, ON Y VA !!!!

Marató d’Amsterdam, la primera!

medallaHe fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.

Avui serà un d’aquells posts dignes de la prova, com una marató: llarg, exigent, però èpic i emotiu 😉

Ha estat tota una experiència, després de l’entrenament acumulat arribar a Amsterdam i fer els 42,195 km disfrutant a cada metre no te preu! M’he trobat molt ben preparada i forta al llarg de tot el recorregut, el que encara va incrementar la sensació d’èxit. 3h42’09”, un temps fantàstic, però el millor: les bones sensacions de la cursa que em fan pensar que després de la primera, algun dia en vindrà una segona.

Fira del corredor, els nervis del dia abans

fira corredorLa veritat és que la Fira del corredor era més aviat mediocre i petitona, però estava tan histèrica que no estava gaire pendent de la magnitud de l’exposició de material. Recollir el dorsal va ser el primer moment de: “això va de debó, ha arribat el dia”. Bàsicament vaig aprofitar per fer una mica l’idiota al més pur estil novata maratoniana fent-me fotos en totes les posicions possibles exhibint al dorsal 😛

Això sí, fantàsticament organitzat, sortint del metro ja hi havia tres senyoretes la mar de simpàtiques per indicar a la massa de corredors on anar.

Diumenge 20 octubre – 8:30h

El míster diu a les 6:00h de peu i jo: a les 6:00h de peu. M’empasso l’esmorzar mig forçant-me. Desenes de corredors esmorzen al mateix hotel, n’hi ha que ja porten el dorsal posat, són les 7:00h! encara tenen més ansietat que jo!

al metro

El lavabo es converteix en el meu íntim amic, els nervis em pugen i baixen per la boca de l’estómac, però estic excitada, emocionada i amb moltes ganes de començar a córrer.

L’excursió en metro no té desperdici, no hi cap una agulla, es respiren els nervis i la tensió, em ve la rialla tonta. Que no arribem ja?

IMG_4183

L’arribada a l’estadi i l’aglomeració a la sortida del metro enlloc de posar-me més nerviosa em porten a un estat d’èxtasi i entusiasme absolut. Cada cop tinc més ganes de posar-me a la línia de sortida i veure com es resol la cursa. Quanta gent!

L’estadi està a petar de gent, això sí, la gran majoria esperant torn al lavabo, jejejeje, m’entra el riure i em poso a la cua. I d’allà a la monumental cua per entrar a l’estadi, això és un tap! No avancem, però la gent empeny amb ansietat. Els holandesos són mooolt alts, no veig on vaig, només m’atropellen.

A mesura que ens apropem a l’entrada se sent la música, se’m posa la pell de gallina, no em vull perdre cap detall, sona Viva la vida de Coldplay mentre creuo la porta de l’estadi. La gent crida i aplaudeix, els corredors més aviat silenciosos. Me’n vaig cap al meu calaix, estem embossats, ningú bada boca. Sona una banda sonora instrumental que no reconec però que apel·la sens dubte a l’èpica de la marató. 

9:30h: comença la cursa. Camino avançant a pas de processó fins arribar a la pista. Miro a terra, al voltant i em trec la samarreta que duia per tapar-me del fred.

sortida

 

Ha arribat el moment. Llegeixo START sota l’arc, aixafo la catifa i arrenco!

KM 0 – km 10: la multitud i buscant el ritme

sortida 02Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.

Passem per dins del Vondelpark i després el Rijksmuseum. Vaig pendent del rellotge, una mica massa, així que l’aparco i em decideixo a anar tranquil·la fins el 10 que sé que es començarà a eixamplar la carretera. Vaig atabalada per la gent, però em trobo de nassos! Això comença!!!!

KM 10 – km 21: m’he trobat!

Arriba el moment de començar a recuperar a poc a poc. Penso mentalment en que la propera parada és la mitja, hi hauria de passar en 1h48′ però ja sé que no hi arribo. M’és igual, m’ho estic passant teta, ja aniré retallant a poc a poc.

canalComença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.

Seguim avall, la mitjana de ritme va baixant, milloro, em trobo bé. Passem un avituallament: una merda, és a la dreta només i la gent s’atropella. Veig l’arc de la mitja!! Creuo en 1h52′, vaig exultant i contenta, però m’he begut una isotònica holandesa i se’m remou l’estomac, intento no escoltar-me’l gaire.

KM 21 – km 32: ja ve el mur? ja ve? ja ve?

La tornada pel canal es fa pesada pel mal de panxa que arrossego. Un altre avituallament atropellat, em xafen, m’he d’aturar a buscar aigua: ja no bec més isotònica, ecs!!!!! Em prenc un gel, una padrina s’incorpora a la cursa per acompanyar una noia, les vaques jeuen, els remers van pel riu aplaudint-nos, 6 nois pixen a un racó, una senyora té una taula parada a la porta de casa seva amb una gerra d’aigua i galetes maria… Vaig mirant, em sento molt bé, deixo passar els quilòmetres. Arribarà el 26, arribarà el màxim que he corregut mai, espero pacient i armada amb energia el mur.

Arribo al 26 i el passo, arribo al 27 i el passo, sóc a l’espera del 30 per saltar el mur. Passa el 28 i les cames no es queixen, el cap va taral·lejant una cançó aliè al que està passant. El 29 ja es aquí i ni senyals d’esgotament. Arriba el 30 i després el 31, mon germà em crida “salta el mur”, alço els braços. Aquí no hi ha cap mur, només una avorrida i ampla carretera plena de rails de tramvia per sortejar.

km 31

el pas pel km 31

KM 33 – km 40: em pesen les cames, però ja hi sóc!

parcA partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!

El ritme ha millorat i vaig calculant quan puc arribar i té bona pinta, em poso contenta. M’atropella un serbi de 2 metres, li foto una empenta que crec que ni ha notat. Un avituallament horrible, m’he d’aturar en sec, no puc agafar aigua, la gent s’empeny, quina merda! arrenco i les cames em fan zup zup. No penso tornar a parar fins la meta!

Entrem de nou al parc. Buf, dos paios tirats a terra amb l’ambulància. Les cames estan contretes, del 38 al 39 quants minuts han passat? Què lenta em trobo, em pesa, el parc no s’acaba mai!! Però després del 39… vindrà el 40!!!!!!!!

KM 40 – km 42: l’ÈXATSI

40I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.

Apareix l’estadi al fons. El cor em salta a la boca. El moment arriba, la meta és a tocar. Només sento crits i aplaudiments i em preparo per entrar a l’estadi, ja m’arriba el so de la música i els crits del públic, quina emoció tu!

KM 42 – km 42’195: el meu moment!

arribant 01Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!

arribant 02Orgullosa, feliç, satisfeta, esgotada, extasiada, excitada. Sensacional, ha valgut tant la pena! Recordo entrenaments pesats, sèries infernals, matinades i entrenaments tard a la nit, però sabeu què? El moment ha valgut la pena, us he fet cas a tots i he sortit a gaudir-la, i ho he fet, 42 d’esforç i emoció i 195 m d’èxtasi absolut!

Desitjo que tots els que diumenge aneu a pel #retofrankfurt, sigui per primera vegada o repetint en la distància, ho gaudiu tant com ho he fet jo!! meta

El dia després

Acabo la cursa i al metro coixejant a les escales. Arribo a l’hotel i obro l’ipad: em col·lapso! Encantada amb les desenes de missatges, el seguiment que n’heu fet, si ja venia contenta i plorant això és el colofó final. No dono abast a contestar i cada comentari és un nou somriure. Els que saben què és fer una marató, els que no ho saben però ho sabran, els que no saben què és córrer…tots heu sabut trobar les paraules justes! Gràcies!

Del futur remot al present: comencen els entrenaments

Diumenge 19:25 h, un so al mòbil, un correu nou, assumpte entreno, primera frase: “comencem l’entrenament específic“.

ARIADNAFins ara tot eren frases plantejades en un futur que em semblava més aviat remot del tipus: farÉ una marató, haurÉ d’entrenar molt, serÀ molt dur, costarÀ, valdrÀ la pena, patirÉ, costarÀ sortir alguns dies… Això ha canviat des de que m’he llevat avui i intento assumir que m’esperen 3 mesos de disciplina d’entrenaments, d’assumir, de sortir, de quadrar horaris per trobar les hores que calen… Però la il·lusió m’enpeny amb insistència, perquè si hem de fer cas a tots aquells que conec que ja han travessat la barrera dels 42,195km: els entrenaments són durs, però la recompensa és l’èxtasi!

El seguiment i els entrenaments pautats del míster José Castilla de La Bolsa em donen seguretat per afrontar un repte que ara mateix se’m planteja d’una magnitud extraordinària. Respecte, constància, decisió i ímpetu, que la calor no ens tombi, que la mandra s’amagui a l’armari i que les lesions marxin de vacances ben lluny. I parlo per mi i per tots els companys d’equip que una setmana després marxaran a Frankfurt a conquerir el seu repte. Em fa molta il·lusió compartir-ho, i especialment amb els que com jo s’estrenen i desconeixen que és el mur, que es córrer durant tanta estona, que és entrenar per fer-ho,… Irina, Laura, Francis i David això va en sèrio ;): a per totes!!!

El farÉ una marató s’acaba de convertir en preparuna marató: a cremar vambes i sumar quilòmetres. Propera parada: Amsterdam 20 d’octubre !!! YEAH!!!!

Que faràs què?

Amsterdam-Marathon“M’he apuntat a la Marató d’Amsterdam, el 20 d’octubre.

Sí, d’aquest any!

Sí, la primera

I llavors vénen els:

amiga 1: “ah! vale!” – ah vale???!!!!!

company de cursa 1: els entrenaments són molt durs eh!” – ja estic acollonida abans de començar

àvia 1: “i dius que has de pagar per córrer? té un euret bonica” – 🙂

amiga 2: “però no n’havies fet una ja?” – ara ja sé quan desconecteu quan parlo

mare: “però no vagis sola eh! i si et passa alguna cosa, i si et fas mal” – no aniré pas sense entrenar dona! 

amic 1: “ahahahahaha… i quanta estona dius que has d’estar corrents? Estàs boja” – potser sí, i com jo tants altres milers

company de cursa 2: “i la primera! molt bé!!” – per fi algú que m’entén!  

àvia 2: “i quants quilòmetres dius que són nena?” – 42 – “quants dius?” – 42!!!! – “i plou a Barcelona? aquí fa sol” – …………

l’amiga que ha fet 2 curses amb tu: “olé!!! i que trigaràs, 3 hores?” – sí, a la pota coixa i marxa enrera 😀

pare: “vols dir que aguantaràs? Que són molts quilòmetres nena eh!” – sí senyor!! d’això se’n diu confiança, ahahahah

jo: 42.195 !!! entrenaments llargs i durs !!! més entrenaments !!!! i tirades llargues !!!!! crec q no sé pas on m’he ficat 😀

Sembla que quasi ningú del meu entorn sap de què va això….però ningú m’ha preguntat què és una marató!!