Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma
Anuncis

El down pre-marató

Divendres marxem a París a la marató. Ara mateix em fa mal tot, de cap i de cos. Un pinçament nerviós fa que tingui una cama a mig gas i el respecte profund q m’evoca aquesta prova em fa pensar, pensar i tornar-hi, sobre el sí, sobre el no i sobre el patiment que implica no anar-hi al 100%

Suspendré, suspendré i després…aprovat

sèriesTandebó passi allò dels exàmens, que vas dient q anirà fatal i després te’n surts amb nota. Però ara mateix m’aborda una falta de confiança i il·lusió. I tampoc vull ser dramàtica però després de tres mesos de dedicació, amb puntxades esporàdiques, les ganes són de fer la feina ben feta. Així, en confinaça: estic cagadeta, no em sento forta com a l’anterior, ni amb aquell excitament desbordat, em trobo més aviat esgotada i desmoralitzada quan a cada passa em sento ara la ingle, ara l’abductor, ara els isquios i ara quàdriceps. La por a no acabar, la por al dolor, la por a patir abans del que toca… he fet la reflexió: dos maratons a l’any és un nivell d’exigència física/mental superior. N’aprenem i si hi tornem, que sigui 1 anual 🙂

I he etzibat aquest rotllo a un tou de gent, q MERCI per aguantar-me’l i animar-me i dir-me que anirà bé. En moments així, i veient altres tristes baixes per lesió dins l’equip, s’agraeix enormement. Doncs això, gràcies guapos/es, sóc conscient que aniré ben recolzada.

I ara que ja he tret la víscera: posem-nos les piles

Paris-Marathon-6Ho tenim a tocar de la mà, el que està clar es que penso lluitar-la, sóc de mena persistent i posar-me a la línea de sortida implica que vaig a guanyar la batalla. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre, no ens hi va res.

L’orgull, la decisió, la tossuderia i la insistència: m’hi abraçaré per lluitar cada metre. L’entrenament està fet, els quilòmetres acumulats i ara queda el millor. Així que a endollar-se, estrènyer les dents i el que sigui serà, en això si que estic absolutament relaxada.

El recopilatori INSTAGRAM de la Marató de París 2014
medalla parís

LA VULLLLLLL !!!!!!

M’ha sortit un post de nivell de confessionari, hahaha, però em sembla important per quan torni sobre les meves passes. Afortunadament després del down sempre ve l’up, i com deia sàbiament la meva abuela Carmiña “nunca choveu que non escampara“, així que vambes i lluita!

Aquil·les vs Fidípides

A 5 setmanes de la marató és quan entres en crisi? És quan de cop et sembla que t’espatlles per tot arreu? L’heroi tendinós Aquil·les i el múscul-desconegut-fins-que-corres-soli sembla que es posen d’acord per lliurar-me una batalla.

D’Aquil·les a Marató fent meta a París

Per filòlegs, lectors i consumidors de clàssics, Aquil·les és aquell heroi del que Homer parla a la Ilíada, el guerrer a la Guerra de Troia.

brad-pitt-troyPer noies amb l’hormona disparada segurament és Brad Pitt en falidlleta a la peli Troia. (no m’he pogut resistir a posar el gift emulant al sr. @ambcompte – Gifs per a corredors). Pels corredors és un tendonet sovint desconegut fins el dia que decideix proclamar a crits la seva existència. El mateix punt per on Aquil·les era mortal, el lloc per on la seva mare el va remullar per aconseguir que fos immortal. Coi! ja el podia haver tirat sencer al riu!

flidipidesFidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.

I avui és quan un davant de l’altre decideixen etzibar-se un bon gec d’hòsties, perquè Fidípides vol córrer i Aquíl·les prefereix anar punxant per evitar-ho. Dit d’una altra manera: porto 5 dies parada perquè m’escanya el soli i el tendó, el diagnòstic és contractura i pocs dies d’aturada. Això sí, l’ansietat ja s’ha plantat davant meu per escopir-me a crits QUEDEN 5 SETMANES“!!

De la por i la precaució

Quan ets a les portes d’una prova com la marató, per poc mal, molèstia, malestar, sensació estranya o males vibracions abans de començar a entrenar que tinguis, tot sembla més greu o es fa més costa amunt. El temps se t’enganxa al cul i et va pessigant a cada hora dient-te: “cada quilòmetre de menys corregut serà un abisme el dia de la prova“. Què exagerats ens tornem aquest corredors!!

the shine

En moments així em ve aquella imatge del Jack Nicholson, que em crida…

“la lesió IS HEREEEEEEEEEE”!!!

Ara de cop em falta alguna cosa, només genero dubtes, però tot i que pugui sonar derrotista, ni és greu ni és dramàtic. Si una cosa he après a diferenciar és mal i molèstia i, afortunadament el primer ha desaparegut, això sí, com toca els nassos això de la molèstia: “si surto empitjoraré?”, “sé que puc sortir, perquè mal no és, però i si va a pitjor?”, “clar, al cap de 1km ja no em molesta, però clar, si molesta la molèstia estic molesta i la molèstia si es molesta em molesta…. ARGGGGHGHGHGHGHG”!!!!!

νενικήκαμεν

Al final, Aquil·les va morir i Fidipides va morir, però el meu soli, el meu tendó i les meves cames no van enlloc. Avui al sofà i demà a rodar. Entre l’heroi i el corredor em quedo amb el segon que em sembla força més èpic córrer esgotat més de 42 km que tallar quatre caps quan ja portes l’heroisme de sèrie.

Aquestes 5 setmanes farem el que calgui per arribar en forma a París.

Entrenar, córrer, fer sèries i llevar-se aviat per les tirades llargues és dur, però saber parar i no sortir disparada a posar-me les vambes quan me’n moro de ganes us asseguro que és molt més complicat.

Aquesta la vull per a mi!medalla

Avui post dedicat – va per tu Tiflí

Segones parts poden ser bones?

Generalment es diu que segones parts mai són bones, també es diu que les decisions en calent quan ets a la cresta de l’onada no acostumen a tenir gaire sentit. Doncs si uneixes les dues coses et surt això: apuntar-te a la Marató de París (6 d’abril 2014) quan acabes d’aterrar de fer la Marató d’Amsterdam.

Aquesta setmana comencem els entrenaments específics i a hores d’ara se m’acudeixen coses com:

  • Aguantaré una altra vegada tot aquest volum d’entrenaments?
  • M’atropellarà gaire aquella mandra de sortir a fer tirades llargues?
  • Quan vinguin les sèries dures i eternes les cames encara seran a lloc?
  • És la segona, si hi vaig és amb la intenció de millorar, és aquesta pressió contraproduent?

bcteamHi ha una màgia especial en aquest repte. A la primera hi vaig anar sola, bé, sense cap boig d’això del córrer i en aquesta el plantejament és ben diferent: gran part del #BCteam en massa ha sofert el mateix brot maratonià i hi anem molts a córrer-la, entre ells uns quants que s’hi estrenaran i altres que van a rebentar el cronòmetre, així que si volies al·licient: dos tasses!

Crec que entre els no-adeptes a córrer he generat més aviat inquietud i preocupació i m’arrien frases com:

  • De debò? una altra vegada? Estàs boja (aquí afirmen, no pregunten)
  • No li diguis a ton pare, encara no (esperarem a infartar-lo uns mesos encara)
  • I quin dia no entrenaràs? Per anar organitzant el birra-time (especialment fan d’aquesta)
  • NOOOOOOOOOOOOOOO, ja m’ho temia (tan previsible sóc?)
photo by Francois Durand/Getty Image

photo by Francois Durand/Getty Image

Ens esperen 3 mesos de 6 entrenaments a la setmana, volum, sèries, córrer cansada… i dit així sona terrorífic, però rememoro l’entrada a meta de la Marató d’Amsterdam i sí, la il·lusió ens hi tornarà a dur, aquest cop a l’Arc del Triomf.

Em recordo ara del que em deia la companya Planetamon “n’hi haurà d’altres, genials, però cap com la primera”, encara no he començat a entrenar i ja et puc dir: quanta raó!!

ALLEZ ALLEZ, ON Y VA !!!!

Marató d’Amsterdam, la primera!

medallaHe fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.

Avui serà un d’aquells posts dignes de la prova, com una marató: llarg, exigent, però èpic i emotiu 😉

Ha estat tota una experiència, després de l’entrenament acumulat arribar a Amsterdam i fer els 42,195 km disfrutant a cada metre no te preu! M’he trobat molt ben preparada i forta al llarg de tot el recorregut, el que encara va incrementar la sensació d’èxit. 3h42’09”, un temps fantàstic, però el millor: les bones sensacions de la cursa que em fan pensar que després de la primera, algun dia en vindrà una segona.

Fira del corredor, els nervis del dia abans

fira corredorLa veritat és que la Fira del corredor era més aviat mediocre i petitona, però estava tan histèrica que no estava gaire pendent de la magnitud de l’exposició de material. Recollir el dorsal va ser el primer moment de: “això va de debó, ha arribat el dia”. Bàsicament vaig aprofitar per fer una mica l’idiota al més pur estil novata maratoniana fent-me fotos en totes les posicions possibles exhibint al dorsal 😛

Això sí, fantàsticament organitzat, sortint del metro ja hi havia tres senyoretes la mar de simpàtiques per indicar a la massa de corredors on anar.

Diumenge 20 octubre – 8:30h

El míster diu a les 6:00h de peu i jo: a les 6:00h de peu. M’empasso l’esmorzar mig forçant-me. Desenes de corredors esmorzen al mateix hotel, n’hi ha que ja porten el dorsal posat, són les 7:00h! encara tenen més ansietat que jo!

al metro

El lavabo es converteix en el meu íntim amic, els nervis em pugen i baixen per la boca de l’estómac, però estic excitada, emocionada i amb moltes ganes de començar a córrer.

L’excursió en metro no té desperdici, no hi cap una agulla, es respiren els nervis i la tensió, em ve la rialla tonta. Que no arribem ja?

IMG_4183

L’arribada a l’estadi i l’aglomeració a la sortida del metro enlloc de posar-me més nerviosa em porten a un estat d’èxtasi i entusiasme absolut. Cada cop tinc més ganes de posar-me a la línia de sortida i veure com es resol la cursa. Quanta gent!

L’estadi està a petar de gent, això sí, la gran majoria esperant torn al lavabo, jejejeje, m’entra el riure i em poso a la cua. I d’allà a la monumental cua per entrar a l’estadi, això és un tap! No avancem, però la gent empeny amb ansietat. Els holandesos són mooolt alts, no veig on vaig, només m’atropellen.

A mesura que ens apropem a l’entrada se sent la música, se’m posa la pell de gallina, no em vull perdre cap detall, sona Viva la vida de Coldplay mentre creuo la porta de l’estadi. La gent crida i aplaudeix, els corredors més aviat silenciosos. Me’n vaig cap al meu calaix, estem embossats, ningú bada boca. Sona una banda sonora instrumental que no reconec però que apel·la sens dubte a l’èpica de la marató. 

9:30h: comença la cursa. Camino avançant a pas de processó fins arribar a la pista. Miro a terra, al voltant i em trec la samarreta que duia per tapar-me del fred.

sortida

 

Ha arribat el moment. Llegeixo START sota l’arc, aixafo la catifa i arrenco!

KM 0 – km 10: la multitud i buscant el ritme

sortida 02Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.

Passem per dins del Vondelpark i després el Rijksmuseum. Vaig pendent del rellotge, una mica massa, així que l’aparco i em decideixo a anar tranquil·la fins el 10 que sé que es començarà a eixamplar la carretera. Vaig atabalada per la gent, però em trobo de nassos! Això comença!!!!

KM 10 – km 21: m’he trobat!

Arriba el moment de començar a recuperar a poc a poc. Penso mentalment en que la propera parada és la mitja, hi hauria de passar en 1h48′ però ja sé que no hi arribo. M’és igual, m’ho estic passant teta, ja aniré retallant a poc a poc.

canalComença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.

Seguim avall, la mitjana de ritme va baixant, milloro, em trobo bé. Passem un avituallament: una merda, és a la dreta només i la gent s’atropella. Veig l’arc de la mitja!! Creuo en 1h52′, vaig exultant i contenta, però m’he begut una isotònica holandesa i se’m remou l’estomac, intento no escoltar-me’l gaire.

KM 21 – km 32: ja ve el mur? ja ve? ja ve?

La tornada pel canal es fa pesada pel mal de panxa que arrossego. Un altre avituallament atropellat, em xafen, m’he d’aturar a buscar aigua: ja no bec més isotònica, ecs!!!!! Em prenc un gel, una padrina s’incorpora a la cursa per acompanyar una noia, les vaques jeuen, els remers van pel riu aplaudint-nos, 6 nois pixen a un racó, una senyora té una taula parada a la porta de casa seva amb una gerra d’aigua i galetes maria… Vaig mirant, em sento molt bé, deixo passar els quilòmetres. Arribarà el 26, arribarà el màxim que he corregut mai, espero pacient i armada amb energia el mur.

Arribo al 26 i el passo, arribo al 27 i el passo, sóc a l’espera del 30 per saltar el mur. Passa el 28 i les cames no es queixen, el cap va taral·lejant una cançó aliè al que està passant. El 29 ja es aquí i ni senyals d’esgotament. Arriba el 30 i després el 31, mon germà em crida “salta el mur”, alço els braços. Aquí no hi ha cap mur, només una avorrida i ampla carretera plena de rails de tramvia per sortejar.

km 31

el pas pel km 31

KM 33 – km 40: em pesen les cames, però ja hi sóc!

parcA partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!

El ritme ha millorat i vaig calculant quan puc arribar i té bona pinta, em poso contenta. M’atropella un serbi de 2 metres, li foto una empenta que crec que ni ha notat. Un avituallament horrible, m’he d’aturar en sec, no puc agafar aigua, la gent s’empeny, quina merda! arrenco i les cames em fan zup zup. No penso tornar a parar fins la meta!

Entrem de nou al parc. Buf, dos paios tirats a terra amb l’ambulància. Les cames estan contretes, del 38 al 39 quants minuts han passat? Què lenta em trobo, em pesa, el parc no s’acaba mai!! Però després del 39… vindrà el 40!!!!!!!!

KM 40 – km 42: l’ÈXATSI

40I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.

Apareix l’estadi al fons. El cor em salta a la boca. El moment arriba, la meta és a tocar. Només sento crits i aplaudiments i em preparo per entrar a l’estadi, ja m’arriba el so de la música i els crits del públic, quina emoció tu!

KM 42 – km 42’195: el meu moment!

arribant 01Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!

arribant 02Orgullosa, feliç, satisfeta, esgotada, extasiada, excitada. Sensacional, ha valgut tant la pena! Recordo entrenaments pesats, sèries infernals, matinades i entrenaments tard a la nit, però sabeu què? El moment ha valgut la pena, us he fet cas a tots i he sortit a gaudir-la, i ho he fet, 42 d’esforç i emoció i 195 m d’èxtasi absolut!

Desitjo que tots els que diumenge aneu a pel #retofrankfurt, sigui per primera vegada o repetint en la distància, ho gaudiu tant com ho he fet jo!! meta

El dia després

Acabo la cursa i al metro coixejant a les escales. Arribo a l’hotel i obro l’ipad: em col·lapso! Encantada amb les desenes de missatges, el seguiment que n’heu fet, si ja venia contenta i plorant això és el colofó final. No dono abast a contestar i cada comentari és un nou somriure. Els que saben què és fer una marató, els que no ho saben però ho sabran, els que no saben què és córrer…tots heu sabut trobar les paraules justes! Gràcies!

Cap a Marató

el recorregut

el recorregut

DARRERA SETMANA!!

Divendres agafo un avió cap a Amsterdam per fer la meva primera marató.

Fa anys li vàrem fer un vídeo a una amiga que s’examinava del MIR, mentre el gravàvem recordo que li vaig dir: “tant que has estudiat, d’alguna cosa te’n recordaràs, no?“. El mateix em dic ara a mi mateixa: entrenant des del 22 de juliol i acumulant 800km, d’alguna cosa es recordarà el meu cos, oi?

Cap i cos, fortalesa i decisió

amsterdam marathonA hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. Però la prèvia on es barregen l’emoció, els nervis, la por, el respecte, la inquietud… em sembla igual d’important. Marxo amb la intenció de paladejar cada moment abans, durant i després, perquè tots sabem el record que queda de les primeres vegades i aquesta és ben especial, per l’esforç acumulat i pel repte que suposa.

Què trobaré més enllà del 30? M’estamparé contra el mur? El saltaré sense adonar-me’n? Plourà? M’agafaran rampes? Em farà mal la panxa? Em trairà el cap? Ara només hi ha una manera de saber-ho: anar-hi, creure-m’ho i batallar.

M’esperen 42,195 km en soledat. Durant aquestes dues setmanes prèvies intento reforçar el cap, controlar emocions i insistir en la fortalesa mental repetint-me “clar q pots”. L’acolloniment d’anar a fer una cosa absolutament desconeguda en aquestes circumstàncies encara insisteix, però em recordo el tòpic de “pain is temporary pride is forever” i a vegades funciona ;).

estadi

Als que m’hi acompanyareu

I avui em permetré la llicència d’afegir un punt d’edulcoralisme (no m’ho tingueu en compte q estic sensible :P) perquè és cert allò de la solitud del corredor de fons i que durant la marató estaré sola jo, el meu cap i les meves cames, però també és cert que en aquest camí em recordaré de molts de vosaltres i del que m’heu anat dient. No sé quin temps hi posarà al crono quan arribi, però no tingueu cap dubte que ho deixaré tot a l’asfalt per creuar la meta.

Quan em vaig plantejar aquest repte vaig creure necessari que algú em pautés i em preparés i vaig acabar a la Bolsa del Corredor, on hi he trobat més que una mera rutina d’entrenaments.

Al míster José Castilla felicitar-lo per la disposició i l’entusiasme, confiar a cegues en que algú perquè et prepari per a una marató no és fàcil, vaig fer un salt al buit i hi ha posat un matalàs que m’ha donat la confiança que necessitava. També al Jesús, pels maleïts/efectius entrenaments de força, per les “bronques” i els ànims i la confiança (¡prometo no darle a la lengua en 42km!). Gràcies.

youronlyoptionAls amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic Francis, a la Laura i el seu motoret diesel, que en sentirem a parlar! i al David, sense defallir davant les adversitats, canya!

Agraïda també a la resta de bolseros que m’han aguantat el rotllo al Jose (merci wapet); al Carlos G. i Carlos V.(pink-barbie runner forever); al David aka Aouita (vaig a pel premi nen); al Roger (me fotré un tiberi i una megacervesa després!!); al David, compi de sèries; a la Laura (em farà mal el cul segur! I q tremoli Bilbao!); als Joan&JordiTeran, sempre presents i atents; a tots els maratonians que m’han aconsellat: Miki, Tete, Sandra, Mon, Isaías… i un etc etc extensible a tots els bolserets ;).

I òbviament acabo amb els clàssics: la família i amics que sense saber de què parlava han respectat entrenaments, horaris i converses pallisses, i al J que hi ha estat i hi serà més present que cap altre.

sortida

SORTIDA 9:30H – CALAIX TARONJA

Com va dir aquell dia el míster, espero arribar al 30 i dir-me: “vaig putejada, però vaig bé“.

Marató 2.0 – atents q donaré la pallissa a base de bé

dorsalRecopilatori Instagram en fase de creixement @ariadnaolpo #ari1marató

Twitter @repte45

App amb el tracker per fer el seguiment 😛 – DORSAL 7839

Seguiment de la Marató en streaming

De la mitja de Barbastro al compte enrera

A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.

Quan tot va rodat

Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató.  I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.

Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.

Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé!  L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.

18 dies, això ja va de baixada

fermin cacho

el BCteam i Mr.FermínCacho

Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.

Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!

El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals