foto by Mr.DavidAouita
Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.
Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.
Fira, turisme i digerir nervis
Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).
El divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.
La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:
Matí de marató
Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.
També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.
El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.
Fins el km10 escoltant-me
Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!
Aouita’s photo
Fins la mitja, això va bé
No tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.
Al km 30 és quan comença
Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.
Exultant fins el 36
by RogerCompte, km 36
He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.
El maleït parc fins el 41
I arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!
42,195, sí, la segona a la saca
Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.
Aouita’s photo
Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).
Aouita’s photo
Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.
Els retrobaments
I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).
Compte’s photo
Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!
Fotos Instagram
El meu vídeo
Tandebó passi allò dels exàmens, que vas dient q anirà fatal i després te’n surts amb nota. Però ara mateix m’aborda una falta de confiança i il·lusió. I tampoc vull ser dramàtica però després de tres mesos de dedicació, amb puntxades esporàdiques, les ganes són de fer la feina ben feta. Així, en confinaça: estic cagadeta, no em sento forta com a l’anterior, ni amb aquell excitament desbordat, em trobo més aviat esgotada i desmoralitzada quan a cada passa em sento ara la ingle, ara l’abductor, ara els isquios i ara quàdriceps. La por a no acabar, la por al dolor, la por a patir abans del que toca… he fet la reflexió: dos maratons a l’any és un nivell d’exigència física/mental superior. N’aprenem i si hi tornem, que sigui 1 anual 🙂
Ho tenim a tocar de la mà, el que està clar es que penso lluitar-la, sóc de mena persistent i posar-me a la línea de sortida implica que vaig a guanyar la batalla. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre, no ens hi va res.
Per noies amb l’hormona disparada 
Fidípides no necessita presentació pels que correu, el missatger que va recórrer la distància entre Marató i Atenes per proclamar una victòria i que dona nom a la prova dels 42,195 km. Va arribar, va dir la seva frase i va morir, molt èpic tot plegat.
He fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.
Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.
Comença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.
A partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!
I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.
Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!
A hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. 
Als amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic 
Recopilatori Instagram
des del primer entrenament específic pels 42,195 km.
posar-me a la línea de sortida
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 