Marató de París: increïble (de no m’ho crec)

foto by Mr.DavidAouita

foto by Mr.DavidAouita

Acabats d’aterrar de París, amb la Marató a la saca i encara digerint, perquè després de les darreres setmanes tenia més dubtes que il·lusió, però ha sortit bé i això fa que el regust sigui encara més dolç. Els dolors esvaïts (prometo que no me’ls inventava) i una marató en progressió, el temps ara mateix és el de menys, perquè amb les expectatives que tenia em sento feliç d’haver creuat la meta amb TANT bones sensacions.

Agafeu-vos a la cadira que ve el relat d’un cap de setmana llarg, intens i emocionant.

Fira, turisme i digerir nervis

bcteam 01

 

Anar a córrer una marató en equip fa que tot sigui més compartit, tant els nervis com l’entusiasme, les birretes i els ja ja ja. turisme no gaire, que ja se sap que vas a córrer, però no van faltar els clàssics parisencs. Tot sigui per immortalitzar el moment ;).

 

 

bcteam 02

 

 

 

taxiEl divendres de cap a la fira, a recollir dorsals després d’una dura expedició a la cerca del Palais des Expositions que ens va dur inesperadament de turisme per París arribant a recollir el dorsal just 30′ abans de que tanquessin. Sort que ja ens hi vàrem tirar amb temps, jejeje. Una altra cosa no, però riure: una bona estona.

La fira gran, amb poca gent per l’hora que era, així que ideal perquè no vàrem fer ni una cua per recollir dorsals, això sí, fotos, per parar un camió:

Matí de marató

Ens llevem a les 5:30h per esmorzar i enfilar cap a la sortida. el meu té, el meu relax, pensant a veure què diran les cames i creuant els dits desitjant que el dolor no es manifesti.

També tenim temps amb la Lorena de fer el pallasso emulant als nens amb els nostres bigotis postissos, jejeje.

sortida

El metro es buit, som molt matiners, arribem a l’Arc de Triomf al punt de trobada, deixar les bosses, escalfar i volant al calaix. Anem saltant de nervis amb la Lorena i el seu amic, el David i la Vane.

Fins el km10 escoltant-me

Sortim amb la Vane, a ritme suau per veure si les cames responen, estic acollonida i nerviosa. Les avingudes són molt amples, és agradable, fa sol, es respira emoció, al km5 ja ens animen! La Vane sembla un cabridet: saltant, xocant mans, braços amunt, braços avall i cantant amb la música. Ens deixem dur per l’emoció però sense precipitar-nos de ritme, queda molt: MOLTÍSSIM. Arriba el 10 i hem de fer una parada tècnica al wc; massa aigua ingerida pre-cursa, jejeje. La ingle avisa, però va silenciant-se, em poso tant contenta!!!

Aouita's photo

Aouita’s photo

Fins la mitja, això va bé

ari vaneNo tenia previst córrer amb ningú, sóc més d’anar al meu aire, ho he de reconèixer, però fer el primer tram juntes ens ha ajudat, anàvem més distretes, parlant molt de tan en tan i ajudant-nos a mantenir el ritme. Em sento lleugera per primer cop en molts dies. M’he de tornar a aturar, un altre cop al wc, li dic a la Vane que segueixi, ja l’atraparé. Surto escopetejada de la cabineta de plàstic i vaig volant, em començo a trobar forta, de nou, de cap i de cames. Veig la cua de la Vane voleiant al cap de 2 km, està decidit: tiro! Li dic que engego, que vaig molt còmoda i em trobo de nassos i aquí ens separem. Creuem la mitja i, sense adonar-me’n, ja començo a fer números.

Al km 30 és quan comença

Sóc conscient que fins el 30 volaré. El recorregut m’esgota, avall i amunt, el túnel fosc i discotequero de quasi un quilòmetre se’m fa insuportable. Al km 30 s’amuntega la gent, anem atapeïdissims i no puc avançar a ningú. Un paio m’escup sense voler, un altre m’obre pas i la gent va bramant “Allez Oliva” (em vaig posar el cognom al dorsal per error, jejeje). La Torre Eiffel treu el cap, és el km29, m’espero per prendre’m un altre gel i encarar, ara sí, la marató. I ho sé, l’acabaré, i em recordo de tot el que m’heu anat dient.

Exultant fins el 36

by RogerCompte, km 36

by RogerCompte, km 36

He aconseguit mantenir el ritme, el cap no em traeix, les cames tampoc, la sortida suau fa que encara tingui gas, així que endavant!!! Veig el Carlos que va caminant, el passo donant-li uns copets a l’esquena, a 200m el Joan em diu que està agobiat, correm una estona junts i de sorpresa apareixen el Roger, la Jessy i el Jesús al km36. Mentre el Joan s’atura el Roger m’etziba un: “tira que triomfes” (o una cosa similar que ja no tenia molt a lloc el cap). Així que amb aquesta injecció de moral encaro el tros més infernal de la cursa.

El maleït parc fins el 41

ariI arriba el parc que no acaba mai, cada cop hi ha menys gent, els corredors caminen, anem tots mirant a terra. Em cau el ritme, vaig esgotada, però arribo i arribo bé, Em pot tant l’emoció de que no aparegui el dolor latent d’aquestes darreres setmanes que per molt que noti que afluixo estrenyo dents i començo la lluita. La batalla s’allarga del 38 fins el 41, tres quilòmetres d’agonia on em vaig repetint: “només són 3, només són 3”, perquè al 41 ja hi serem. És increïble la quantitat de coses que et poden passar pel cap en moments d’esgotament com aquests. I el parc que no s’acaba. I arriba el 39 i encara hi ha mes arbres. On és l’Arc del Triomf? Més arbres, més més, més parc, més corredors aturats. tinc set, i el 40? Necessito aigua! Poso el cap dins un gibrell, arriba el 40 i puc beure. El parc que no s’acaba, PROOOOUUU!!!! No hi ha ningú animant, miro al terra, em segueixo el ritme dels peus i ignoro el rellotge. Veig el 41!!!!!

42,195, sí, la segona a la saca

Finalment deixo el parc enrere. Tornen els llambordins, l’amplitud. Vaig esbufegant, però veig l’arc d’arribada. La Laura em crida: “Ari ja hi ets” i només puc deixar anar un bufffffffff inflant la boca. La meta és a tocar, enfilo la darrera recta accelerant com si m’hi anés la vida, no és una qüestió de fer més o menys temps, és més allò de: vull arribar i aturar-me, jeje.

 

DSC_0597

Aouita’s photo

Creuo la meta en 3h42’56”. Em quedo clavada, veig el David, em dispara tres fotos i m’hi llenço al coll, m’hi abraço, incapaç de moure les cames i de respirar, no sé pas que em diu, segueixo muda però encantada de trobar una cara coneguda just creuar. Començo a caminar, em cauen les llàgrimes, estic esgotada, però feliç. El cos i el cap m’han estat enganyant durant dues setmanes, però s’han posat a lloc quan tocava. Molts m’ho havíeu advertit, però els darrers entrenaments dolorosos m’havien encegat, com me n’alegro que tinguéssiu raó ;).

DSC_0584

Aouita’s photo

 

medalla 01

 

Amsterdam va ser la primera, va ser la marató de córrer amb el cor i l’estómac. París ha estat la marató del cap i del seny.

Els retrobaments

I de tornada al punt de trobada em perdo, faig mil voltes arrossegant les cames però arribo i em diuen què ha fet la resta: uns han batut marques, altres han volat, n’hi ha que s’han tret l’espina del sub3, n’hi ha que adolorits han lluitat com ningú fins el darrer metre i n’hi ha que s’han vist sorpresos per un dolor nou però han persistit fins a recollir la seva medalla (una abraçada especial per a la Lorena i el Carlos, que després del bé que havien entrenat no és fàcil lluitar-la amb dolor, sou grans guapos, molt!).

Compte's photo

Compte’s photo

Em quedo amb haver-la gaudit, amb les abraçades, amb les llàgrimes, amb les lluites, amb els crits, amb els ànims i sobretot amb haver-la compartit, perquè ara em podria posar monyes, i m’hi poso, què nassos!, que aquesta gent del BcTeam val molt la pena tú! Vosaltres sí que en sabeu collona, MIL GRÀCIES!!

Fotos Instagram
El meu vídeo
diploma
Anuncis

El down pre-marató

Divendres marxem a París a la marató. Ara mateix em fa mal tot, de cap i de cos. Un pinçament nerviós fa que tingui una cama a mig gas i el respecte profund q m’evoca aquesta prova em fa pensar, pensar i tornar-hi, sobre el sí, sobre el no i sobre el patiment que implica no anar-hi al 100%

Suspendré, suspendré i després…aprovat

sèriesTandebó passi allò dels exàmens, que vas dient q anirà fatal i després te’n surts amb nota. Però ara mateix m’aborda una falta de confiança i il·lusió. I tampoc vull ser dramàtica però després de tres mesos de dedicació, amb puntxades esporàdiques, les ganes són de fer la feina ben feta. Així, en confinaça: estic cagadeta, no em sento forta com a l’anterior, ni amb aquell excitament desbordat, em trobo més aviat esgotada i desmoralitzada quan a cada passa em sento ara la ingle, ara l’abductor, ara els isquios i ara quàdriceps. La por a no acabar, la por al dolor, la por a patir abans del que toca… he fet la reflexió: dos maratons a l’any és un nivell d’exigència física/mental superior. N’aprenem i si hi tornem, que sigui 1 anual 🙂

I he etzibat aquest rotllo a un tou de gent, q MERCI per aguantar-me’l i animar-me i dir-me que anirà bé. En moments així, i veient altres tristes baixes per lesió dins l’equip, s’agraeix enormement. Doncs això, gràcies guapos/es, sóc conscient que aniré ben recolzada.

I ara que ja he tret la víscera: posem-nos les piles

Paris-Marathon-6Ho tenim a tocar de la mà, el que està clar es que penso lluitar-la, sóc de mena persistent i posar-me a la línea de sortida implica que vaig a guanyar la batalla. Dia a dia, quilòmetre a quilòmetre, no ens hi va res.

L’orgull, la decisió, la tossuderia i la insistència: m’hi abraçaré per lluitar cada metre. L’entrenament està fet, els quilòmetres acumulats i ara queda el millor. Així que a endollar-se, estrènyer les dents i el que sigui serà, en això si que estic absolutament relaxada.

El recopilatori INSTAGRAM de la Marató de París 2014
medalla parís

LA VULLLLLLL !!!!!!

M’ha sortit un post de nivell de confessionari, hahaha, però em sembla important per quan torni sobre les meves passes. Afortunadament després del down sempre ve l’up, i com deia sàbiament la meva abuela Carmiña “nunca choveu que non escampara“, així que vambes i lluita!