A tres setmanes de la Marató d’Amsterdam hem passat el test de la mitja Marató amb els companys de la BCteam, l’escollida: Media Maratón Ruta Vino del Somontano.
Quan tot va rodat
Una mitja marató que es plantejava com el punt d’inflexió, com el moment per veure on eren les cames i el cap per afrontar el veritable repte: la marató. I quan tot va bé, la injecció de moral és tan contundent! Fins ara tenia certs dubtes o escepticisme sobre les distàncies límits que no he fet mai: més de 25 km, però després d’aquest cap de setmana em sento amb energia suficient per arribar fins el mur, a partir de llavors ja estrenyeré les dents.
Poca gent a la mitja, ni atropellaments ni massificacions, un recorregut entre vinyes i amb algun moment d’una intensa olor de vi. Pujades contingudes i alguna més exigent a l’anada i un públic abocat als corredors al pas de la carrera pels nuclis urbans. “niña toma una tónica“, em cridaven llauna en ma! El percentatge de dones era molt baix, unes 50 en totalm i això feia que quan passessis t’animessin amb especial entusiasme.
Espectacular, 21km sense dolor, sense “sabotejadors” mentals, collonut, augmentant el ritme a cada quilòmetre, segura i contenta, ni la pluja que va caure a partir del 16 ni el vent, ni la noia que em va posar el colze a la boca. Hosti! què bé quan tot surt bé! L’entrada a Barbastro va ser un darrer quilòmetre d’èxtasi, cremant-ho tot i al sentir la veu del míster dient “Ariadna cambia” es va encendre la metxa per creuar meta en 1h43’16”, feliç, senzillament.
18 dies, això ja va de baixada
el BCteam i Mr.FermínCacho
Hem entrat al mes de la marató i cada cop més ganes i força. La mitja m’ha acabat de donar confiança, no tan pel temps, que està molt bé, sinó per la sensació de la cursa, per com em vaig trobar i perquè l’últim quilòmetre va ser el més ràpid de la meva vida (4’07”), així que encara em quedava una mica de corda.
Un parell de tirades llargues, acabar de sumar i posar a lloc el cos i el cap, sobretot el cap, que el camí dels 42,195 estic segura que seran una batalla mental, però ja m’encarregaré de recordar aquests moments de fortalesa per dir a les cames que d’aturar-se ni de conya!
El proper dorsal que m’enfundaré serà el de la meva primera marató! BUF i WOW a parts iguals
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 