We own the night, del #cukirunnerisme

Tot comença quan Nike decideix organitzar curses només per a dones a grans ciutats europees: Milà, Berlín, Londres, Amsterdam i París. Totes sota el nom WeOwnTheNight. Els principals ingredients: música, festa, nocturnitat, samarreta boniqueta, amigues de la ma, ah! i córrer un 10k.weownthenight

Des de la franquícia espanyola es va preparar un concurs per enviar a 10 equips de 3 noies a “conquerir” la nit d’Amsterdam. Després d’un mail de la Vane dient-nos “mireu”, vam pensar que per un cap de setmana amb tot pagat a Amsterdam valia la pena intentar-ho.

  • Les bases: penjar fotos i entrenaments al Facebook, tot made in Nike.
  • El veredicte: subjectiu -> “a les més participatives” (cita textual de les bases).
  • Traducció: fotos i vídeos el més cuki possibles, entenent cuki com -> nenes boniques i somrients que sembli que no suen corrents.

Tota la carn a la graella, fent mutació a cukirunner i rient una bona estona aquí l’exemple del que ens va portar a ser un dels 10 equips guanyadors:

De princeses i manicures

aeroportArribem a Amsterdam i ens esperen amb un cartellet de Nike Spain a l’aeroport. Minibus amb seients de pell, noies amb talons, cues i monyos de vertigen i rialles de “què mona sóc”. Això sí, organitzat fantàsticament, fins l’hotel i ens trobem a les 20:30h per anar cap a la cursa.

L’encarregada de guiar el ramat de cukirunners ens avisa al crit de “vamos princesas” per enfilar cap a l’autocar que ens durà a la cursa. Molt còmode que et portin, tot s’ha de dir. Les converses de camí a l’estadi van des de la manicura que m’he fet aquesta tarda a què em posaré aquesta nit i pocs, però algun, comentari de la cursa.

recollint el dorsal

recollint el dorsal

Una cursa o un comiat de soltera?

foto Nike

foto Nike

anellL’estadi és una discoteca, macro escenari, un bar que porta per nom Beauty, cues quilomètriques per anar al lavabo i nois corrent carregats de paper de wc, em ve el riure. Al guardaroba ens donen un anell que fa llumetes perquè el nostre pas per la ciutat dels canals no passi desapercebut. Corren unes 3.000 noies. Falten 30′ per la sortida i estem escalfant unes 30 persones, la resta selfies i ballaruca (eis, nosaltres també, que ja que hi érem era per fer-ho a lo GRAN).

tota l'expedició

tota l’expedició

Hi ha 4 calaixos de sortida i ens posem al primer amb les llebres de 45′ i 50′. Comença l’espectacle: música, ball i salts que s’allarguen massa, la sortida s’endarrereix més de 15′, a la Vane li dona un brot “calla ja!!! que volem córrer”, la Lore i jo ens desmuntem de riure, jejejeje.

petóEns plantegem la cursa com una festa, així que correm juntes tota l’estona, un luxe perquè ho fem soles, sense masses ni colzades. El recorregut una meravella, entre els canals, els paios de les terrasses criden birra en ma, a les corbes els voluntaris van amb barretes lluminoses per marcar el camí, la samarreta se’ns enganxa, fa molta xafogor. Arribem xerrant al km 5 on hi ha diverses tarimes amb uns boys en calçotets, sí, només calçotets, lluint pectorals de plàstic i braços descomunals. Cada km marcat amb llums: un espectacle.

collaretArribem a l’estadi, se m’han fet curts els 10km, la veritat és que molt divertits. Només creuar uns tios bons amb safatetes ens regalen la “medalla” per haver acabat.

No explico més, la foto parla per si sola, els meus ulls: com plats!

Cukirunnerisme

nenes que correnI aquest és només un exemple d’allò que el #cukirunnerisme està de moda, abanderat per dur la moda de córrer a un absurd univers exclusiu femení. I clar, de pas treure’n una bona morterada, perquè ja se sap que les dones pequem més de consumidores compulsives, i una bona campanya de màrqueting fa que conjuntar vambes i samarretes pugui adquirir una transcendència vital!

Quin sentit té fer curses només per a dones? Córrer a nivell amateur ens permet fer-ho junts homes i dones i això és un luxe que suma, per què entestar-se en que resti? Sempre ens queixem de la diferència per sexe, de que volem la igualtat i va i les mateixes dones promouen la segregació:  Mujeres que corren, quedades només per a ties promogudes per la periodista Cristina Mitre; una marató només per a noies; grups de corredores que es fan dir Guerreras, entrenaments només femenins… De debò que cal?!! A mi em genera trallera i indignació perquè s’hi aboquen grans dosis de “què guais que som” i brinden aquella imatge fava, fràgil, tonta i de maruja que tantes ties odiem.

Que cada cop hi hagi més noies que corren em sembla fabulós, però seguim amb la història més antiga del món: una absurda guerra de sexes, ara sobre l’asfalt. Quina necessitat tenim de destacar, de diferenciar-nos d’ells muntant curses separades? Si fos a l’inrevés i fossin ells organitzant una carrera només per a tios, els crits de feministes recalcitrants envairien les xarxes socials. Hi ha màrqueting, hi a venda, hi ha necessitat de diferenciar-se, hi ha estètica, hi ha cursilisme, hi ha tantes coses que hauré d’esplaiar-m’hi més endavant.

Però avui quedem-nos amb un gran cap de setmana, amb cukisme o sense ens han regalat un fantàstic viatge. I l’hem sabut aprofitar !!!! 😉

.

 

Cursa Sant Antoni, out of battery

Curses d’èxtasi, curses bones, curses còmodes i curses merdoses. N’hi ha de totes i està clar que quan va bé somrius per inèrcia, però quan va malament encara és més important seguir somrient. Avui: un bluf total, incòmoda, lenta, pesada i eterna.

sant antoni

Després d’uns dies d’aturada m’he posat a la línea de sortida amb ganes però amb certs dubtes, està clar que el factor mental acaba passant factura, i de quina manera! Hem engegat amb un xàfec important, i a partir del km 2 ja no sabia gaire bé on anava: mal començament.

Els ànims dels companys al pas pel km5 m’han carregat una mica les piles, però a partir del 6 ja no veia ni passar els quilòmetres, notava com el ritme anava caient i a l’arribar al Paral·lel mirava cada cop més incrèdula el rellotge i intentava pair com m’anava avançant tothom. I en aquest moment, de cop, m’he deixat d’agobiar, he vist el 7 i he pensat “a pendre pel sac” hi ha curses per donar i per vendre, afluixa i vés fent pas a pas, no t’hi va pas res.

sant antoni 2I puf, amb la bateria descarregada he aconseguit arribar a la Gran Via. El darrer quilòmetre ha estat un pal, no em quedava ni reserva per aixecar una cella als ànims dels companys i menys encara per esprintar.

Al final he creuat, amb un passotisme inesperat, potser n’estic aprenent tu! Fa un temps m’hagués mosquejat molt amb una mala cursa patint d’aquesta manera i veient caure el temps, avui: indiferència total i una bona cerveseta amb els companys després :).

Dies de marques en 10k ja en vindran, i si no venen doncs seguirem pasant-ho bé, ara l’objectiu és eliminar qualsevol molèstia física i entrenar a consciencia per la Marató de París.

Avui, una mala cursa m’ha posat de bon humor.

A seguir sumant i somrient, apali!

Jean Bouin, quan et porten a meta

bcteam

Primera vegada que faig la Jean Bouin, anava pendent per com afrontaria al tram final del Paral·lel i la pujada del carrer Lleida, però estava tan pendent dels peus de la meva acompanyant i del rellotge que marcava l’èxit que al final se m’ha fet menys dur del que esperava.

Quan t’acompanyen a la mmp

laura&ari

Fred, escalfant sense parar per no congelar-nos, foto d’equip i cap al calaix. Aquest cop l’estrenàvem i, francament, tot i la multitud de dorsals d’altres colors, s’ha notat a l’hora de sortir. Començàvem amb la Laura, però només engegar ja ens hem perdut l’una a l’altra.

Una mica d’eslàlom a la sortida, empentes i buscant el lloc però a bon ritme! Enfilem la Gran Via i veig la Laura, amb les seves passetes curtes però ràpides. Penso en no perdre-la de vista, em serveix de referent. Baixant cap a Arc de Triomf l’enganxo i m’hi clavo darrera, sé que m’ha vist de reull i de manera còmplice em fa lloc quan avancem a altres corredors. El Joan ens crida, aixeco el braç i m’apropo a la meva companya, ara ja anem l’una al costat de l’altra.

jeanVeig Colom al fons, miro el rellotge i m’esfareeixo, vaig camí de baixar de 45′, però ve el Paral·lel. Ara sí, enfilem el carrer juntes, em marca el ritme de meravella, colze amb colze pugem clavades! I arriba el tram final, la pujada definitiva, ens animen altre cop. “Estrenyeu les dents”, ens crida el Damià quan ens passa. I cremant tot el que queda de baixada, veig el cronòmetre al final, miro el rellotge i somric, i de quina manera. M’abraço a la Laura i només puc anar dient “gràcies, gràcies, m’hi has portat tu!”.

meta.jpg

Al final 44’46” (hauré de pensar en canviar el nom del blog, hahaha), el millor: compartir-la i correr plegades, perquè no ens hem dit ni mu en tota la cursa però bé que sabies on em portaves: merci Gatu!!!! 🙂

1 any després…

samarretes

les samarretes de tot un any 😀

El 22 d’abril de 2012 vaig fer la meva primera cursa de 10k: la dels Bombers. Llavors feia uns mesos que entrenava i no em feia pas a la idea que un any després hauria fet més de 10 curses de 10km, tres mitges i la Behobia. El proper diumenge encaro amb especial entusiasme i energia aquesta cursa. Però…què ha passat en un any!?

Del “mira, això no està malament” a “la febre de les curses”

Tot va començar amb unes escandaloses vambes de color fuccia que em pensava que eren per córrer, però després va resultar que no (coses d’amortiguació i no sé quins set sous que no entenia). Les primeres sortides de 2 o 3 quilómetres van ser per provar si allò m’agradaria (jo era de les del tòpic de “córrer és de covards” i “cansa massa”, oi tant si cansa, jeje) i després ja va arribar el repte de la cursa i em vaig preparar a consciència durant 3 mesos, amb  algun entrabanc de lesió pel mig ;).

Vila olímpica

automotivació a la VIla Olímpica

Després de creuar la meta de bombers vaig veure clar que no en tindria prou amb una vegada! Allò va ser com ser una solista dalt d’un escenari i que tothom m’aplaudís. Hi havia milers de persones, però em sentia el moment meu, el que suposo que debia passar a tothom. I aquesta és la màgia, que cada vegada que creues una meta és un èxit personal però compartit, generalment, amb milers de desconeguts amb la cara igual de vermella i esbufegant.

Congelada o acollonida a Behobia

Congelada o acollonida a Behobia

Curses ràpides, lentes, amb dolor, frustrants, en companyia, agonitzant… de tots colors. Tampoc cal entrar al detall de totes elles, només una menció especial a la Behobia, i es que els que l’heu feta m’entendreu: estrenar-se en 20km en aquesta cursa és increïble! Llàstima que l’havia de fer en companyía i al final vaig acabar sola, maleïdes lesions!

I aquest diumenge a volar a la cursa de Bombers, a veure si assolim el repte dels 45′, serà mooolt dur però vaig amb llebre particular que potser m’ajuda ;). La mateixa llebre que ha evitat que fés el doble de curses aquest any, que em destrocés abans d’hora, que em precipités, que cremés etapes i que m’ha ensenyant a anar pas a pas :), així qualsevol s’enganxa a córrer 🙂 !!!

 

Coses que he après

– Córrer no caduca ni té edat!! Nena!!! No cal que facis totes les curses del món en un any

– Descansa!! Ho has sentit mil vegades: “el descans és igual o més important que l’entrenament”

– Si entrenes pots arribar!

– Respecta les distàncies!

– Una fractura per estrès no es cura en dos setmanes! PARA!

– Dolor, molèstia o cames carregades: diferencía i actua en conseqüència!

– Hi ha corredors sense pietat que si per adelantar-te t’han de posar el colze a la boca, endavant i a entomar :O

– Què vol dir condromalacia rotuliana, tandebó no ho sapigueu mai 😉

– Hi ha corredors educats que respecten el teu pas i demanen disculpes si es creuen 🙂 !!!!

– Ets una petita llagosta, un jove padawan que encara té molt per reCórrer

i el que encara he d’aprendre…..

No ho tornis a fer!

– Córrer amb dolor per veure “si passa”

– Sortir a córrer al migdia en ple juliol, BURRA!

– Córrer curses massa seguides sense deixar que el cos torni a lloc

– Entrenar amb l’esmorzar encara baixant per l’esòfag

Think big

I properament nou repte pel 2013… només una pista: hi ha un 4, un 2 i alguna cosa més 😀 ahahahha