He fet la meva primera marató!! Estic exultant, orgullosa, contenta i molt satisfeta.
Avui serà un d’aquells posts dignes de la prova, com una marató: llarg, exigent, però èpic i emotiu 😉
Ha estat tota una experiència, després de l’entrenament acumulat arribar a Amsterdam i fer els 42,195 km disfrutant a cada metre no te preu! M’he trobat molt ben preparada i forta al llarg de tot el recorregut, el que encara va incrementar la sensació d’èxit. 3h42’09”, un temps fantàstic, però el millor: les bones sensacions de la cursa que em fan pensar que després de la primera, algun dia en vindrà una segona.
Fira del corredor, els nervis del dia abans
La veritat és que la Fira del corredor era més aviat mediocre i petitona, però estava tan histèrica que no estava gaire pendent de la magnitud de l’exposició de material. Recollir el dorsal va ser el primer moment de: “això va de debó, ha arribat el dia”. Bàsicament vaig aprofitar per fer una mica l’idiota al més pur estil novata maratoniana fent-me fotos en totes les posicions possibles exhibint al dorsal 😛
Això sí, fantàsticament organitzat, sortint del metro ja hi havia tres senyoretes la mar de simpàtiques per indicar a la massa de corredors on anar.
-
- tinc dorsal!
-
- la samarreta
-
- provant el xip
Diumenge 20 octubre – 8:30h
El míster diu a les 6:00h de peu i jo: a les 6:00h de peu. M’empasso l’esmorzar mig forçant-me. Desenes de corredors esmorzen al mateix hotel, n’hi ha que ja porten el dorsal posat, són les 7:00h! encara tenen més ansietat que jo!
El lavabo es converteix en el meu íntim amic, els nervis em pugen i baixen per la boca de l’estómac, però estic excitada, emocionada i amb moltes ganes de començar a córrer.
L’excursió en metro no té desperdici, no hi cap una agulla, es respiren els nervis i la tensió, em ve la rialla tonta. Que no arribem ja?
L’arribada a l’estadi i l’aglomeració a la sortida del metro enlloc de posar-me més nerviosa em porten a un estat d’èxtasi i entusiasme absolut. Cada cop tinc més ganes de posar-me a la línia de sortida i veure com es resol la cursa. Quanta gent!
L’estadi està a petar de gent, això sí, la gran majoria esperant torn al lavabo, jejejeje, m’entra el riure i em poso a la cua. I d’allà a la monumental cua per entrar a l’estadi, això és un tap! No avancem, però la gent empeny amb ansietat. Els holandesos són mooolt alts, no veig on vaig, només m’atropellen.
-
- l’ambient a l’estadi
-
- que no faltin els toiletten
-
- a punt d’entrar
-
- 12.000 corredors
A mesura que ens apropem a l’entrada se sent la música, se’m posa la pell de gallina, no em vull perdre cap detall, sona Viva la vida de Coldplay mentre creuo la porta de l’estadi. La gent crida i aplaudeix, els corredors més aviat silenciosos. Me’n vaig cap al meu calaix, estem embossats, ningú bada boca. Sona una banda sonora instrumental que no reconec però que apel·la sens dubte a l’èpica de la marató.
9:30h: comença la cursa. Camino avançant a pas de processó fins arribar a la pista. Miro a terra, al voltant i em trec la samarreta que duia per tapar-me del fred.
Ha arribat el moment. Llegeixo START sota l’arc, aixafo la catifa i arrenco!
KM 0 – km 10: la multitud i buscant el ritme
Surto emocionada de l’estadi, la gent crida i aplaudeix i penso: regula’t l’esforç, són 42km! L’aglomeració i la sortida estreta dels primers carrers fan impossible que em posi a bon ritme, però no m’estresso, penso: tens molts km per recuperar. Els 5 primers se’m fan pesats, no trobo espai, la gent es molt alta i m’hi he d’esmunyir.
Passem per dins del Vondelpark i després el Rijksmuseum. Vaig pendent del rellotge, una mica massa, així que l’aparco i em decideixo a anar tranquil·la fins el 10 que sé que es començarà a eixamplar la carretera. Vaig atabalada per la gent, però em trobo de nassos! Això comença!!!!
KM 10 – km 21: m’he trobat!
Arriba el moment de començar a recuperar a poc a poc. Penso mentalment en que la propera parada és la mitja, hi hauria de passar en 1h48′ però ja sé que no hi arribo. M’és igual, m’ho estic passant teta, ja aniré retallant a poc a poc.
Comença la baixada paral·lela al canal, un vaixell amb música va cridant coses en holandès. Passem per un altre control de temps, em recordo de tots els que em seguiu i somric. El vent bufa de cara, m’amago darrera un holandès de 2 metres, jejeje, però no duro gaire que va afluixant.
Seguim avall, la mitjana de ritme va baixant, milloro, em trobo bé. Passem un avituallament: una merda, és a la dreta només i la gent s’atropella. Veig l’arc de la mitja!! Creuo en 1h52′, vaig exultant i contenta, però m’he begut una isotònica holandesa i se’m remou l’estomac, intento no escoltar-me’l gaire.
KM 21 – km 32: ja ve el mur? ja ve? ja ve?
La tornada pel canal es fa pesada pel mal de panxa que arrossego. Un altre avituallament atropellat, em xafen, m’he d’aturar a buscar aigua: ja no bec més isotònica, ecs!!!!! Em prenc un gel, una padrina s’incorpora a la cursa per acompanyar una noia, les vaques jeuen, els remers van pel riu aplaudint-nos, 6 nois pixen a un racó, una senyora té una taula parada a la porta de casa seva amb una gerra d’aigua i galetes maria… Vaig mirant, em sento molt bé, deixo passar els quilòmetres. Arribarà el 26, arribarà el màxim que he corregut mai, espero pacient i armada amb energia el mur.
Arribo al 26 i el passo, arribo al 27 i el passo, sóc a l’espera del 30 per saltar el mur. Passa el 28 i les cames no es queixen, el cap va taral·lejant una cançó aliè al que està passant. El 29 ja es aquí i ni senyals d’esgotament. Arriba el 30 i després el 31, mon germà em crida “salta el mur”, alço els braços. Aquí no hi ha cap mur, només una avorrida i ampla carretera plena de rails de tramvia per sortejar.
el pas pel km 31
KM 33 – km 40: em pesen les cames, però ja hi sóc!
A partir del 33 els quilòmetres em passen relativament de pressa. Les cames van per inèrcia, el cap només em passa diapositives arribant a meta. Molta gent camina. Arribo al 36 i baixo una rampa que després puja! Quina pujada tu! Faig el cim i veig les llebres de 3h45′, les vull passar!
El ritme ha millorat i vaig calculant quan puc arribar i té bona pinta, em poso contenta. M’atropella un serbi de 2 metres, li foto una empenta que crec que ni ha notat. Un avituallament horrible, m’he d’aturar en sec, no puc agafar aigua, la gent s’empeny, quina merda! arrenco i les cames em fan zup zup. No penso tornar a parar fins la meta!
Entrem de nou al parc. Buf, dos paios tirats a terra amb l’ambulància. Les cames estan contretes, del 38 al 39 quants minuts han passat? Què lenta em trobo, em pesa, el parc no s’acaba mai!! Però després del 39… vindrà el 40!!!!!!!!
KM 40 – km 42: l’ÈXATSI
I creues l’arc dels 40 km i tot canvia! S’acaba el parc, recupero una mica de ritme. Les cames no diuen ni mu. Passo en 3h30′ i sé que tots els que em seguiu esteu aplaudint, vaig bé i em sortirà un temps que no m’esperava, VISCA!!!! Només 2 quilòmetres. La gent crida, aplaudeix, no sé que diuen però ja vaig sola i disparada.
Apareix l’estadi al fons. El cor em salta a la boca. El moment arriba, la meta és a tocar. Només sento crits i aplaudiments i em preparo per entrar a l’estadi, ja m’arriba el so de la música i els crits del públic, quina emoció tu!
KM 42 – km 42’195: el meu moment!
Creuo la porta. Entro com si estigués sola a l’estadi. El públic no para d’aplaudir i cridar. Els cartells van marcant els metres que queden i al final veig el cronòmetre i la paraula FINISH sota l’arc d’arribada. Els darrers metres són per a mi, vaig per l’exterior de la pista, paladejant cada passa. Arribo a la recta final, obro els braços i miro al cel, aixafo el darrer punt de control i ploro. He arribat! Estic tant contenta! Una senyora em pregunta si estic bé i em posa una manteta, una altra em penja la medalla dient-me “you just did it! congratulations!” i un tercer em fa una foto en plena plorera. Sí sí sí sí sí!!!! No puc quasi caminar, però és meva, ja és meva la marató!
Orgullosa, feliç, satisfeta, esgotada, extasiada, excitada. Sensacional, ha valgut tant la pena! Recordo entrenaments pesats, sèries infernals, matinades i entrenaments tard a la nit, però sabeu què? El moment ha valgut la pena, us he fet cas a tots i he sortit a gaudir-la, i ho he fet, 42 d’esforç i emoció i 195 m d’èxtasi absolut!
Desitjo que tots els que diumenge aneu a pel #retofrankfurt, sigui per primera vegada o repetint en la distància, ho gaudiu tant com ho he fet jo!! 
-
- he arribat
-
- visca !!!
-
- yuhuu
-
- la medalla
El dia després
Acabo la cursa i al metro coixejant a les escales. Arribo a l’hotel i obro l’ipad: em col·lapso! Encantada amb les desenes de missatges, el seguiment que n’heu fet, si ja venia contenta i plorant això és el colofó final. No dono abast a contestar i cada comentari és un nou somriure. Els que saben què és fer una marató, els que no ho saben però ho sabran, els que no saben què és córrer…tots heu sabut trobar les paraules justes! Gràcies!
A hores d’ara el nerviosisme s’ha convertit en una excitació desaforada que sé que acabarà sent histèria quan vagi a la fira del corredor, reculli el dorsal i, sobretot, durant els minuts previs a la sortida. 
Als amics del #retofrankfurt: ha estat un plaer compartir entrenaments i, sobretot, els nervis i els dubtes del que és fer una marató per primera vegada. En especial la Irina, amb la que he compartit molts moments corrent i sobretot parlant, jeje, “t’has fet gran nena! recorda: 21km i cap a casa!”. Un petó també a l’energètic 
Recopilatori Instagram
des del primer entrenament específic pels 42,195 km.
posar-me a la línea de sortida
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 