Mitja de Barcelona, una festa!

Després del bluf de Sant Antoni tenia ganes, moltes! de sortir amb bon gust de boca d’una cursa, perquè la propera vegada que lluïm dorsal ja serà el de la Marató de París. I el mateix dia que la senyora Kiplagat feia record mundial en 21km, uns quants (bastants, molts) minuts més tard, jo també superava la meva mmp. Un dia d’èxits tu!!

foto Pere Bernús

Ànims, aplaudiments i coses extra-atlètiques

Avui començo pel final, del 21 cap enrere m’ha cridat tanta gent que això ha estat una festa!! El David, el JosepMarc, el Jose, la Mon i la Carol, la Laura R., l’altra Laura i la Rocío, el Jordi, el Roger i el Jesús.La veritat es que fa molta il·lusió sentir com et criden i a cap cursa m’havia esperonat tanta gent així que, ja només per això, em vaig empassar quasi tota la mitja somrient. Merci per deixar-vos-hi els pulmons!! 🙂

I anava jo contenta baixant com una boja el passeig de Sant Joan quan sento algú que em diu “què emocionant la teva crònica de la marató”. I la meva cara era un cromo, què? com? és a mi? El fet és que el Jesús em va reconèixer (serà per la gorra?, serà la samarreta bolsera? els compressors roses…?) i em va acompanyar uns metres preguntant què tal i que m’havia llegit! WOW! hi ha vida més enllà de l’editor de wordpress, hahahaha. Digueu-me panoli, però em va fer il·lusió. encara ens vàrem tornar a trobar a la meta, ell també amb mmp i es va acomiadar amb un: “ens veiem a Instagram”…. aix aq univers 2.0! hahahaha

Per si fos poc les retrobades no van acabar aquí, post-cursa va aparèixer el Josep Marc, també amb mmp (es veu que les regalaven el diumenge, jejeje).

Finalment ens vàrem conèixer amb el David, que després d’omplir-nos els respectius blogs de comentaris podíem fer la foto per immortalitzar el moment. Ah! ell també mmp, debutava en la distància, però també un èxit de cursa. Per cert, el vaig guanyar per 1 miserable segon, jejejejejejeje 😉

Gran cursa: la regularitat te premi

La veritat és que ha estat una mitja guarnida de bones sensacions, sempre hi ha moments d’estrènyer les dents, però aquesta vegada pesen més els bons que els de patir.

Els primers 5 quilòmetres de calma, potser una mica massa, anar badant. Fins el km 10 molta seguretat i confiança i crits d’ànim. Del 10 al 15 a la Rambla Prim un noi d’un club de Calella em diu “me engancho a ti“,se’m despenja pujant la Diagonal però ens tornem a trobar a la baixada, corre a batzegades i xerra, em posa nerviosa: miro a terra i segueixo. El míster em crida des de l’altra banda de la Diagonal, veig al Javi i al Germán: ara els crido jo. Quan vaig de baixada em crida la Vane, porta al Cesc al costat i noto una punxada a l’esquena: va amb el ganivet llest per fotre’m el famós “hachazo” però no el deixaré!!! jejeje

I a partir del 17 arriba la crisi, el noi de Calella em diu que em porta a meta, jo només vull córrer sola en aquest moment, ja vaig bé al ritme que vaig i no tinc ganes que em parlin. I el 18 no arriba. I al 19 només desitjo i espero que la Mon i la Carol siguin a la corba de Marina on m’havien dit, necessito injecció de moral. Sí senyor, veig l’arc del 20 i allà són, no sé què em criden, però m’encén un coet al cul per fer l’eterna i darrera recta a tota metxa. Creuo en 1h41’45”, mmp, contenta, amb el regust de poder-ho haver fet millor, però satisfeta amb la regularitat dels parcials (24:24 / 24:04 / 24:03 / 24:05 – ara m’he sentit molt friki posant això dels parcials :D). Quin canvi en un any! Contenta també per haver-me tret l’espina de la merdosa mitja que vaig fer l’any passat.

I que duri aquest regust dolç de córrer amb bones sensacions, perquè ara toca acumular, acumular i tornar a acumular, perquè el 6 d’abril és ja i a la Marató de París hem d’anar a petar-ho!!!!!!