Corredora per terra
El 20 de gener es va disputar la Cursa de Sant Antoni, era la primera vegada que la corria i em va sorprendre la quantitat de gent, cert que no és multitudinària com Bombers, la Mercè o Corte Inglés, però al ser estreta s’incrementa la sensació d atapeïment. Al final 3.755 persones van creuar la meta. La sortida, afortunadament, organitzada per calaixos, però he de reconèixer que em va costar una mica trobar el meu lloc. Em va sorprendre molt trobar aquesta foto a la web del Mundo Deportivo, exemple del que sembla una mica d’atropellament a una sortida tan atapeïda, espero que no aixafessin a la pobra noia.
La meva cursa
Tot i el caos de la sortida i el munt de corredors que em passaven o procuraven fer-se un lloc, al final vaig aconseguir agafar el meu ritme i córrer per un recorregut pla i còmode, amb força curves al tram final, però d’agraïr les grans rectes de la Gran Via. Un cop més el maleït Paral·lel, que ningú s’atreveixi a dir-me que el carrer no puja, perquè del quilòmetre 6 al 7 realment es fa molt costa amunt!
Arribada, a qui invoco?
De nou enfilem la Gran Via, tot i que ja no sé gairebé per on passo, el ritme és molt ràpid per mi i només espero veure el cartell del quilòmetre 9 i enfilar Floridablanca. Quan hi arribo veig l’arc d’arribada, però què lluny!! Estrenyo les dents, sento que des de megafonia diuen el meu nom: l’impuls final per arribar a la meta. Això sí, trepitjo la “moqueta” del xip i m’aturo en sec, no puc fer una passa més. L’esforç val la pena, molt contenta amb el temps! I per brindar una Moritz 🙂
El debat dels retalladors
Després de la cursa va començar a proliferar, especialment a twitter, el
concepte #runnerdemierda, que no sé si l’ha inventat el @runnerenfurecido, però és un dels seus principals promotors. I es que, no sé als primers calaixos, però els que duiem el dorsal taronja ens varem creuar amb uns quants corredors retallant per les voreres. I el pitjor no és que retallin, perquè al cap i a la fi, que facin el que vulguin si es volen enganyar amb temps i distància. Personalment, el que em molesta es que veig com em van tancant i arraconant cap a la vorera i sovint es creuen per davant teu per retallar uns metres i això sí que em converteix en una runnerenfurismada!!
I per exemple el vídeo que van penjar des de La Bolsa del Corredor.
Córrer, el repte dels 45'...o no ;) 
La prova organitzada per temps, però a la foto es pot veure… Un noi sense dorsal, un parell de dorsals grocs, un de carbassa i fins i tot un de blanc. A quina sortida corresponia? Estic d’acord a l’organització per calaixos, però SISPLAU que algú ho controli…
Bones!
Tinc un amic, el de zero a cent, que m’ha passat l’enllaç d’aquesta entrada que vas escriure fa uns dies endarerra. Ja fa temps que em fixo amb aquest mateix problema que comentés.
Mica en mica vaig millorant els meus temps i, avui a la Cursa de Vilanova del camí, m’ha sorprès veure que hi ha molta gent que córrer en menys de 40 minuts un 10.000 que també retalla, en fi…
Per cert, t’agafo la imatge del “Keep calm and be a legal runner”
Albert
ei Albert, tota teva la imatge!! Ja veig q és un problema extés, allà ells q s’enganyen!!
salut i km!! 🙂